Marianne Faithfull

La il.lustre musa de The Rolling Stones

Artista britànica nascuda al barri londinenc de Hampstead i descendent d'una família d'alt estirp, atès que és néta de l'escriptor Leopold von Sacher-Masoch, un aristòcrata austrohongarès que fa tres segles va donar origen al terme "masoquisme". A mitjans de la dècada dels seixanta, va iniciar una volàtil carrera artística com a actriu i cantant, impulsada pel productor i mànager de The Rolling Stones, Andrew Loog Oldham.

Marianne va iniciar la seva carrera musical amb el single "As tears go by" (mentre cauen les llàgrimes), un disc publicat el mes de juny de 1964 que es va convertir en èxit de vendes. "As tears go by" està considerada la primera composició escrita pel tàndem format per Mick Jagger i Keith Richards. Posteriorment, uns mesos més tard, Marianne editaria el seu segon single, un treball que incloïa dues versions folk dels temes: "Blowin’ in the wind" (escolta-ho en el vent) i "House of the rising sun" (la casa del sol naixent).

A finals de 1965, The Rolling Stones publicaria la seva pròpia versió (la original) de "As tears go by". La van incloure en el seu cinquè àlbum d’estudi, un treball batejat amb el nom de "December children (and everybody's)" (els nens de desembre).

Es diu que quan Mick Jagger i Keith Richards van composar "As tears go by", els Rolling Stones tocaven, habitualment, peces pop-rock i versions de temes rhythm and blues, per aquesta raó, atès que en aquell temps, una balada no s'ajustava gaire a la imatge agressiva de la banda, van decidir cedir la cançó a Marianne Faithfull perquè fos ella qui la edités en disc.

Marianne Faithfull
En un altre ordre de coses, sembla ser que Marianne Faithfull va ser la primera persona que, per exigències del guió, va pronunciar la paraula "fuck" (follar) dins els diàlegs d'una pel.lícula comercial. Aquest fet es va produir en la cinta britànica "I'll never forget what's his name" (mai oblidaré com es diu), una comèdia negra protagonitzada, entre d'altres coneguts actors, per Orson Wells i Oliver Reed.

Com a curiositat, esmentar també que l'any 1989, sota el títol de "Dolça remor de cada tarda", Maria del Mar Bonet va publicar una versió seva de "As tears go". L’excel.lent cantant mallorquina la va incloure en el seu elapé "Ben a prop".


Els 3 Tambors

Uns tambors que no van fer gaire rebombori

Grup folk-pop creat a Barcelona l’any 1964 i compost pels germans Albert i Jordi Batiste i el seu cosí, Xavier Triadó. Una formació pionera del pop-rock en català sorgida dins l’ambient excursionista i catalanista de l’època, d’allò que s'anomenava "kumbaià". Un grup que, inicialment, s’emmirallava en la música de format acústic i estil folk que interpretaven els cantautors nord-americans de l’època.

En les seves primeres aparicions públiques, el repertori de Els 3 Tambors estava compost per versions de cantautors de la "Nova Cançó", temes de Francesc Pi de la Serra o de Raimon, entre d'altres, músics amb els quals, en aquella època, el grup va compartir escenari en innombrables ocasions; tot i que, amb el temps, l’experiència i la qualitat interpretativa dels seus components va anar guanyant enters i els seus referents musicals en van anar renovant.

El mes d'abril de 1965, Els 3 Tambors signen contracte amb el segell barceloní Edigsa, en l'acord, s’especifica que la discogràfica es compromet a editar dotze cançons en tres discs, sempre que del primer disc es comercialitzessin més de mil còpies. Tot i això, la companyia mai va complir l'acord i per això, el grup va escriure una enèrgica carta de protesta dirigida als caps de la discogràfica, mostrant el seu enuig pel tracte rebut.

Edigsa, en la seva resposta, els contesta que les dues principals raons per les quals no havien gravat res era per la saturació del mercat del disc en català i perquè, segons la seva opinió, el grup encara no estava prou madur per a la tasca discogràfica. Aquest fet, comportaria l’inici d’una disputa legal entre les parts. Finalment, Els 3 Tambors aconsegueix fitxar pel segell Belter, una altre discogràfica barcelonina, especialitzada en la divulgació del folklore espanyol, que els facilita l'edició del seu primer disc.

Els 3 TamborsL'any 1966, aprofitant la marxa de Xavier Triadó, Els 3 Tambors electrifiquen la seva proposta musical i incorporen a Josep Maria Farran (guitarra) i a Gabriel Jaraba (bateria).

Poc després, enregistren el seu primer EP, un disc que va funcionar força bé gràcies als dos temes de la seva cara principal: "Cançó del noi dels cabells llargs", una peça composta per Jordi Batiste i "Romanço del fill de vídua", una versió del tema "Tombstone blues" de Bob Dylan amb text del poeta Pere Quart.

Tinc nevera, tocadiscos
i una tele amb dos canals,
una aranya gran de llàgrimes
i sillons funcionals,...


Jim Croce

No oblideu mai el seu nom

Cantant, guitarrista i compositor de nom complet, James Joseph Croce. Un músic nord-americà d’estil folk-rock, fill d'immigrants italians, nascut a South Philadelphia, un districte de Filadèlfia, la ciutat més gran de l'estat de Pennsilvània.

Jim Croce es va iniciar en la música durant la dècada dels anys seixanta, en plena adolescència; primer, formant part de diversos grups universitaris que actuaven en locals i en campus universitaris, desprès, en format duo amb la seva dona, Ingrid Jacobson. A aquesta primera etapa pertanyen els àlbums "Facets" (facetes) i "Jim & Ingrid Croce", dos treballs editats, respectivament, l’any 1966 i el 1969.

El mes de desembre de 1970, Ingrid va anunciar a Croce que esperaven un fill. Dies desprès, Jim va composar una tendra cançó per al seu futur fill: "Time in a bottle" (el temps en una botella), un tema en el qual Jim explica al seu futur fill totes les coses que ell guardaria si pogués emmagatzemar el temps en una ampolla. "Time in a bottle" va sortir publicada l’any 1972 dins l’àlbum "You don't mess around with Jim" (no et fiquis amb Jim).

Malauradament, la carrera de Jim Croce no va durar gaire, ja que va morir jove, víctima d’un fatídic accident d'aviació que li va segar la vida a l’edat de 30 anys, just quan començava a assaborir l'èxit. En el moment del fatal desenllaç, Jim Croce portava registrats 250 concerts aquell any.

Després del seu enlairament, l'avioneta on viatjava Jim Croce es va estavellar contra un arbre que es trobava al final de la pista, aquest era l'únic obstacle físic que es podia trobar en quilòmetres a la rodona. La nit era clara, la visibilitat bona, i no feia vent, per això, no va quedar clar si l'avió no va aconseguir agafar la suficient alçada o si el pilot va patir un atac de cor. Misteris de la ciència.

Jim CroceEl maleït accident va tenir lloc el 20 de setembre de 1973, el mateix dia que arribava a les botigues de discos "I got a name" (tinc un nom), el single extret del seu cinquè i últim àlbum d'estudi. Es tracta d’una composició en la qual, Jim Croce, amb molta sensibilitat, ens parla de temes identitaris, mostrant-se orgullós de ser com és.

Jim Croce és un d’aquells artistes que, en escoltar una de les seves pausades melodies fa que et sentis bé. Dins la seva poc extensa producció discogràfica, el cantant ens va llegar un grapat de bones cançons, interpretades totes elles amb una agradable veu, unes lletres brillants i uns relats carregats d'encertades reflexions.


The Clash

Un tema punk rock que és la bomba

Banda britànica de rock creada a Londres l’any 1976 i originalment formada per Joe Strummer (John Graham Mellor), guitarra i veu cantant, Mick Jones (Michael Geoffrey Jones), guitarra solista i cors, Paul Simonon (Paul Gustave Simonon) al baix i Topper Headon (Nicholas Bowen Headon) a la bateria. Es tracta d’una de les formacions més importants i representatives de la primera onada punk originada a finals dels anys setanta.

En les seves vigoroses composicions, elaborades amb textos políticament compromesos, The Clash posa de manifest el seu descontentament sociopolític. A banda d’això, el quartet londinenc, desplegava un talent musical molt més elevat i eclèctic que la majoria dels seus col.legues generacionals.

El mes de desembre de 1979, publiquen el seu tercer àlbum d’estudi, un dels seus treballs més prestigiosos i el més lloat pel públic i per la crítica musical, el doble elapé: "London Calling" (trucades de Londres), un disc que inclou el rock melòdic, "Spanish bombs" (bombes espanyoles) un tema escrit per Mick Jones y Joe Strummer.

La lletra de "Spanish bombs" rendeix homenatge als lluitadors antifranquistes que van combatre a la Guerra Civil espanyola, un homenatge al bàndol republicà. És el primer tema en el que The Clash tracta qüestions socials que no estan relacionades estretament amb el Regne Unit.

D'aquest disc cal destacar també la seva icònica portada. Es tracta d’una d'aquelles memorables imatges imperibles de la música pop-rock, una obra de la fotògrafa britànica Pennie Smith que va captar el precís moment en que el baixista Paul Simonon colpeja el seu baix Fender contra el terra de l'escenari en un concert a Nova York. La composició de la caràtula, però, és poc original, ja que pirateja els caràcters tipogràfics i el disseny en blanc i negre del primer àlbum de Elvis Presley.

The Clash
"London calling" està considerat un dels millors àlbums de la història de la música pop-rock. De fet, la revista Billboard el va qualificar com el millor disc de la dècada dels vuitanta i, segons la revista Rolling Stone, està classificat en el vuitè lloc en la llista que proclama els 500 millors àlbums de tots els temps.

Tot i això, a "London calling", no sé qui va supervisar les frases entonades en castellà en la tornada de "Spanish bombs". Suposo que la intenció era bona, però, són frases sense gaire sentit, el que dóna peu a interpretacions diverses, alguna d'elles, poc encertada:

Spanish bombs, yo te quiero infinito.
Yo te quiero, oh mi corazón,...


The Crystals

Un tema cristal·lí molt comercial

Agrupació vocal femenína d’estil pop formada a inicis del anys seixanta al barri novaiorquès de Brooklyn. Constituïda originàriament en format de quintet, posteriorment quedaria establerta com a trio. Va ser el primer grup musical produït pel segell Philles Records, la discogràfica creada pel talentós i sonat productor nord-americà Phil Spector, juntament amb el seu soci Lester Sill.

El primer èxit de The Crystals data de l’any 1962, el van aconseguir amb el tema "There's no other (like my baby)" (no n'hi ha cap altra (com la meva xicota), el primer senzill que va assolir el milió de còpies venudes. Poc temps després i dins aquell mateix any, dos nous èxits més: "Uptown" (zona alta) i "He's a rebel" (ell és un rebel).

El mes de març de 1963, enregistrada als Gold Star Studios de Los Angeles, The Crystals publica "Da Doo Ron Ron", un festiu i juvenil tema, ple d’energia, compost per Jeff Barry, Ellie Greenwich i Phil Spector. Una cançó escrita en un parell de dies a les oficines de Phil Spector a Nova York.

Inicialment, "Da Doo Ron Ron" eren només unes síl.labes sense sentit, una expressió feta servir com a línia fictícia per separar cada estrofa i cor tot esperant trobar, més tard, una frase enganxosa que, encaixada, servís per a donar títol a la cançó. No obstant això, a Spector li va agradar com sonava el tema en aquell moment, i així es va quedar.

The Crystals
En el cor de "Da Doo Ron Ron" hi participa Cher, en aquell temps, corista de sessió; precisament allà, en els estudis de gravació, hi coneixeria Sonny Bono, l’individu que, uns anys després, tan mala vida conferiria a la excel.lent cantant i actriu californiana.

Corre una anècdota que diu que, finalitzat l’enregistrament de "Da Doo Ron Ron", Phil Spector li va preguntar a Sonny Bono, que en aquell període també era productor, si la cançó era "prou tonteta" com per arribar als adolescents. El resultat obtingut confirma que sí que ho era:

El vaig conèixer un dilluns i el meu cor es va parar
Da Doo Ron Ron ron, Da Doo Ron Ron,...