Peret

L'indiscutible rei de la rumba catalana

Pere Pubill Calaf, més conegut pel seu diminutiu, "Peret", va ser un cantant, guitarrista i compositor d'origen gitano nascut al número 15 del carrer de La Palma de Mataró, la capital de la comarca barcelonina del Maresme. Màxim exponent de la "rumba catalana", Peret va popularitzar aquest gènere arreu del món.

Aficionat des de molt petit a la guitarra i al cant, als dotze anys va formar un duo amb la seva cosina Pepi, el seu nom artístic era "Los Hermanos Montenegro" i van debutar en un festival infantil que es va celebrar al Teatre Tívoli de Barcelona. Posteriorment, Peret aniria forjant-se artísticament actuant bastants anys en locals turístics de la comarca del Maresme (Calella) i de la Costa Brava.

A mitjans dels anys seixanta, ja amb una desena de singles sota el braç i sempre acompanyat de "sus gitanos", diversos dels seus títols, com ara, "El muerto vivo", una composició del colombià Guillermo González Arenas, van començar a experimentar un enorme èxit popular, testimoni d'aquest fet es aquest relat d'un cronista de l’època: "a les discoteques de moda, on habitualment es programa música pop anglosaxona i èxits de conjunts espanyols, es produeix, de sobte, un canvi brusc: passada la mitjanit, el disc-jockey de torn aprofita per punxar rumbes de Peret".

L'any 1968, Peret publica "Una lágrima", una versió rumbera de "Me pedías un beso" un bolero del lletrista saragossà García del Val i dels mestres Genaro i Manuel Monreal que va tenir un èxit fulgurant, convertint-se en la cançó de l’estiu d'aquell any. En aquella època, la música de Peret, alegre, festiva i enganxosa, amb influències del flamenc, del pop i del rock, sonava contínuament en totes les emissores de ràdio, també en la televisió, en màquines de discos, en discoteques, en festes particulars i en festes majors.

L'any 1969, mentre participava com a artista convidat al programa de TVE "Las Galas del Sábado", un espectacle d’entreteniment i varietats presentat per Laura Valenzuela i Joaquín Prat, Peret va començar la seva actuació interpretant una cançó en català, un fet no gaire habitual en aquella l'època, un tema propi que havia enregistrat en format single l’any anterior, la rumbeta autobiogràfica "El mig amic".

Peret
Peret havia compost "El mig amic", com a homenatge al seu progenitor, un venedor ambulant de teles i teixits que era conegut amb aquest sobrenom en els ambients de la compravenda tèxtil, un qualificatiu que havia obtingut per la seva habilitat a l'hora d'ensarronar amb traça als seus clients.

El reconeixement internacional, però, l’obtindria l'any 1971 amb "Borriquito", una composició pròpia de lletra divertida i bastant infantil. El llançament del disc va coincidir amb el boom del turisme a Espanya, un fet que contribuiria a que la cançó es popularitzés a tot el món, en especial, als Països Baixos i a Alemanya. "Borriquito" també va tenir força acceptació als països llatinoamericans.


The Fortunes

Reproduïu aquesta cançó en cas d'advertir algun problema

Quintet anglès d’estil pop que gaudia d’unes excel.lents harmonies beat, fou creat l’any 1963 a Birmingham. El mes juliol de 1965, The Fortunes va aconseguir el reconeixement internacional, va ser quan "You've got your troubles" (tens els teus problemes) va entrar al top ten del Regne Unit i al dels Estats Units.

Originàriament, la banda es va crear en format trio vocal, una formació integrada per Rod Allen, Glen Dale i Barry Pritchard i recolzada pel conjunt instrumental The Cliftones. Més tard, els tres membres inicials es farien càrrec, respectivament, del baix, la guitarra rítmica i la guitarra solista i, al mateix temps, van incorporar dos nous elements: Andy Brown a la bateria i a Dave Carr als teclats.

L'any 1964, The Fortunes va sortir de l'anonimat gràcies al contracte que van signar amb la discogràfica Decca, un acord que els va possibilitar la publicació del single "Caroline", un agradable tema on, juntament amb una enganxosa melodia, brillaven les seves harmonioses veus. "Caroline", a més, va assolir força popularitat en aquell temps gràcies al fet que va ser reproduïda sense parar per una ràdio pirata anomenada Radio Caroline, una emissora musical que emetia des d'un vaixell ancorat en aigües internacionals, prop del port anglès de Felixstowe.

Tot i això, va ser el tema "You've got your troubles" el que va catapultar a The Fortunes a la fama. "You've got your troubles" conté notables detalls musicals, com el fet d’incloure una rellevant secció de metalls i un joc de veus d'alta qualitat, dos elements que donen un toc especial a aquesta composició.

The Fortunes
Una anècdota curiosa: durant la segona guerra mundial, la BBC, el servei públic de radio i televisió del Regne Unit, freqüentment, incloïa "missatges personals" dins les emissions radiofòniques dirigides a l’Europa ocupada, avisos que, en realitat, eren instruccions codificades destinades als agents secrets.

Radio City, una altra emissora pirata que als anys seixanta emetia des d'una de les Fortaleses Marines Maunsell, unes torres construïdes durant la segona guerra mundial per a la defensa del Regne Unit, situades en un estuari del riu Tàmesi, sempre tenia una còpia de "You've got your troubles" de The Fortunes a l'estudi per a emetre-la com a senyal, en cas que la radio fos atacada o estigués emetent sota coacció.


Carl Douglas

L'antillà que practicava arts marcial d'origen xinès

Cantant, productor i compositor, Carl Douglas va néixer a Kingston, la capital de l’Illa caribenya de Jamaica. Va esdevenir el primer cantant jamaicà en arribar al lloc més alt de les llistes d’èxits nord-americanes.

L'any 1964, Carl Douglas es trasllada al Regne Unit per estudiar enginyeria de so. Allà, forma el grup Carl Douglas & Big Stampede, una banda que va arribar a publicar diversos singles. L’any 1966, establert a Espanya i sota el nom de Carl Douglas y The Explosion, fa una gira amb una mega banda de "soul" que està integrada per musics argentins, colombians, francesos, espanyols i marroquins. Amb aquesta banda també aconsegueix publicar un single.

El mes de setembre de 1974, llança "Kung Fu Fighting" (lluitant Kung Fu), una enganxosa composició pròpia d'estil música "disco". Un tema publicat al cim de la moda de les pel.lícules d'arts marcials, i més específicament, dels films de Kung Fu, una disciplina de lluita d'origen xinès, força popular en aquell període gràcies a una sèrie de televisió protagonitzada per David Carradine que relatava les aventures d'un solitari monjo xinès shaolín que es deia Kwai Chang Caine i al qual anomenaven "la petita llagosta".

"Kung Fu Fighting", va assolir la primera posició de les llistes d’èxits britàniques i de les nord-americanes. A més, va ser disc d'or i va guanyar el premi Grammy al single més venut de l’any 1974. El disc va vendre onze milions de còpies a nivell internacional.

Carl Douglas
Concebuda per ser cara "B" del disc, després d'haver consumit més de dues hores d'estudi en l'enregistrament del tema principal, "Kung Fu Fighting", va ser enllestida en deu minuts i en dues preses, ja que el productor del disc, l'indi-britànic Asia Bibbu, nomes disposava de tres hores de sessió. Més tard, seria polida fora de l’estudi.

Una vegada editades les dues pistes, el gerent del segell discogràfic Pye Records, un tal, Robin Blanchflower, va demanar escoltar el disc. Quan el directiu va sentir "Kung Fu Fighters" va exclamar: "Aquest ha de ser el tema principal, m'encanta, és molt original". Asia Biddu no s’ho podia creure, mentre, Carl Douglas, dins seu, donava salts d'alegria.


Chicken Shack

La banda dels pollastres de corral

Banda britànica de blues creada l’any 1965 en format trio a Birmingham i composta per Stan Webb (guitarra i veu), Andy Silvester (baix) i Alan Morley (bateria). Tres anys després, s'uniria al grup la vocalista, teclista i compositora Anne Christine Perfect (Christine McVie), una cantant que, temps més tard, s'uniria a Fleetwood Mac, després de contraure matrimoni amb el seu baixista, John McVie.

El 13 d’agost de 1967, Chicken Shack faria el seu debut al Regne Unit, va ser dins el National Jazz and Blues Festival, un certamen musical de tres dies de durada celebrat al Royal Windsor Racecourse (l’hipòdrom Reial de Windsor) i al costat de grans noms de la música pop de l’època, com ara, Cream, Fleetwood Mac o John Mayall's Bluesbreakers. Amb anterioritat, Chicken Shack havia estat banda resident al llegendari Star Club d'Hamburg.

L'any 1968, Chicken Shack, va signar contracte discogràfic amb el segell Blue Horizon, un dels pilars del blues britànic. Amb aquesta companyia enregistraria el seu primer disc, l’àlbum "40 Blue Fingers, freshly packed and ready to serve" (40 Blue Fingers, acabats d'empaquetar i llestos per a servir), un elapé que va gaudir de força èxit.

Com anècdota, esmentar que l’excel.lent guitarrista Stan Webb, embogia als seus seguidors atès que, moltes vegades, durant els concerts en directe de la banda, actuava colze a colze amb els espectadors, fent els seus solos de guitarra entre el públic, ja que es comenta que el cable de la seva guitarra tenia una llargada de més de 50 metres.

Per altre banda, Anne Christine Perfect, d'acord amb la valoració efectuada per la publicació musical Melody Maker, va ser aclamada dos anys seguits, el 1969 i el 1970, la "millor cantant femenina de l’any" del Regne Unit; primer, com a component de Chicken Shack, després, pel seu primer àlbum en solitari.

Chicken Shack
El mes de febrer de 1969, Chicken Shack va entrar a l'estudi de gravació per a enregistrar una versió de "I would rather go blind" (prefereixo quedar-me cega), un emotiu blues de gran qualitat, tant vocal con instrumental, tot i què és una cançó estructurada sobre la base de dos únics acords.

Es tracta d’una adaptació del tema que l'any anterior havia popularitzat la cantant nord-americana Etta James, una de les grans veus del rhythm & blues.

"I would rather go blind" va representar l’èxit més significatiu d'aquesta excel.lent i poc coneguda banda britànica.


Village People

Una mostra dels estereotips del poble americà

Innovador (en aquells temps) sextet vocal creat l’any 1977 a Nova York. Una formació coneguda tant per la seva estètica festiva com per les seves peculiars disfresses, les seves enganxoses i divertides cançons, les seves suggerents lletres, plenes de doble sentit i les seves coreografies. Els membres originals de la banda eren: Victor Willis (caracteritzat de policia i cantant solista del grup), Felipe Rose (l’indi), David Hodo (el paleta), Alex Briley (el militar), Glenn Hughes (el motorista) i Randy Jones (el cowboy).

El primer gran èxit de Village People va ser "Macho man" un tema comercialitzat el mes de febrer de 1978 que formava part de l’àlbum homònim de mateix nom. La cançó va aconseguir situar-se a la posició 25 de les llistes d’èxits pop dels Estats Units.

El mes de novembre de 1978, el sextet publica en format single, "Y.M.C.A.", una cançó extreta del seu tercer àlbum d’estudi, "Cruisin’". "Y.M.C.A." va assolir la segona posició de les llistes dels Estats Units i el primer lloc a les llistes del Regne Unit, convertint-se en un dels èxits més destacats de Village People.

"Y.M.C.A." té el mèrit, a més, de ser un dels pocs singles que ha aconseguit vendre més de deu milions de còpies a tot el món. A finals de la dècada dels setanta (i fins i tot, avui dia), ha sonat fins a la sacietat a totes les emissores de radio i ha estat punxada pràcticament a totes les discoteques de tot món.

"Y.M.C.A." però, no va estar exempta de polèmica: la Young Men's Christian Association (YMCA), una associació cristiana fundada a Londres l’any 1844, que està repartida per nombrosos països i que es dedica a l'ajuda i orientació dels joves, es va sentir afectada quan els Village People, un col.lectiu que s'havia declarat obertament homosexual, els va dedicar la cançó i, per aquest motiu, va presentar una querella contra el grup.

Village PeopleNo obstant això, al cap de poc temps, sense donar gaires explicacions, la demanda va ser retirada (segons sembla tot es va solucionar fora dels jutjats i, segurament, amb un grapat de diners pel mig). La controvèrsia, però, també va ajudar a donar més publicitat a "Y.M.C.A.".

Tot i que, presumiblement, el nom de la banda feia honor al barri de Greenwich Village, la zona novaiorquesa d’ambient gai situada al districte del Baix Manhattan, i encara que els Village People fossin el grup