Dúo Dinámico

Més de setanta anys deu tenir ara aquella noieta

Conegut duo musical d’estil pop-rock suau, molt popular en la dècada dels seixanta, sobretot, a Espanya i a América del Sud. Una parella artística formada pels músics barcelonins Manuel de la Calva i Ramón Arcusa. A inicis dels anys seixanta, van ser els primers ídols musicals autòctons de la joventut espanyola i els precursors del fenomen "fan".

El Dúo Dinámico ha compost més de 800 cançons, ha enregistrat prop de quaranta Ep's, més d'una dotzena de singles i a venut milions de discos. Cal destacar també, la seva brillant tasca com a productors discogràfics, així com la seva participació, en qualitat d'actors protagonistes, en un bon nombre de pel.lícules juvenils.

La seva ascensió, pel que fa a popularitat, va ser espectacular, els seus èxits discogràfics, gràcies a la ràdio, van abastar tota una dècada, interpretant reeixides composicions pròpies com ara "Quince años tiene mi amor" (1960), "Quisiera ser" (1961), "Mari Carmen" (1961), "Perdóname" (1962), "Bailando el twist" (1962), "Sómos jóvenes" (1962), “Amor de verano" (1963) o “Esos ojitos negros" (1965).

El Dúo Dinámico va néixer a Barcelona el dia dels innocents de l'any 1958. La seva primera actuació en públic la van fer en un popular programa radiofònic de Ràdio Barcelona que s'emetia en directe els diumenges al matí i que es deia "La Comarca nos visita". En aquell temps, s'anunciaven amb el nom de The Dynamic Boys, però, el presentador del programa, Enrique Fernández, els va dir que ell no sabia anglès i els va presentar com a "Dúo Dinámico". Els dos músics novells van acceptar el canvi i amb aquest nom van quedar batejats per sempre més. Aquell dia, a més, Manolo i Ramon van signar els seus primers autògrafs.

Convertits en fenomen social, l’any 1960, la composició pròpia "Quince años tiene mi amor" fa estralls i es converteix en un èxit monumental i, potser, en la cançó més coneguda del duo. Aquell any, totes les jovenetes del país tenien la fotografia o un pòster del Dúo Dinámico a la seva habitació. La fama del duo assoleix tals cotes de popularitat que, l’any 1962, neix la revista "Confidencias del Dinámico" (Editorial Bruguera) una publicació que edita cent mil exemplars cada setmana i divulga historietes, lletres de cançons, fotos, notícies,... tot dedicat exclusivament al Dúo Dinámico.

Duo Dinamico
L’any 1972, la parella es retira temporalment per a produir altres artistes, personatges tant dispars com Miguel Gallardo, José Vélez o Los Chunguitos; també per a escriure cançons per a altres intèrprets, figures de la talla de Camilo Sesto, Nino Bravo o, Julio Iglesias, amb el qual col.laboren, des dels seus primers triomfs internacionals, fins avui dia.

L'any 1986, el Dúo Dinámico torna als estudis de gravació per enregistrar nous temes, fet que els empeny a tornar a pujar als escenaris. En l’actualitat, Manuel de la Calva i Ramón Arcusa estan embarcats en els concerts de celebració dels seus 50 anys de carrera artística (porten ja sis anys celebrant aquesta fita), segons ells, fins que el cos i la gent aguanti. ¡Felicitats DD!.


Earth, Wind & Fire

Recordeu que vau fer la passada nit del 21 de setembre?

Nodrida banda nord-americana creada a inicis dels anys setanta a Chicago i fundada pel cantant, bateria, compositor i productor musical Maurice White.

La formació original estava composta per nou membres: Maurice White (percussió, veus i kalimba), el seu germà, Verdine White (al baix), Michael Beale (guitarra i harmònica), Wade Flemmons (piano elèctric i veus), Yackov Ben Israel (percussió i congues), Sherry Scott (veu cantant), Alexander Thomas (trombó), Chester Washington (saxo tenor) i Don Whitehead (teclats i veus).

El nom de la banda, Earth, Wind and Fire, (Terra, Vent i Foc), tres elements relacionats amb els signes del zodíac ve derivat de la passió de Maurice per l'astrologia. L'estil musical del grup és una barreja de funk, rock i música afro i els seus concerts són espectaculars, plens de colorit, amb una coreografia i un vestuari enlluernador i amb el so i l’energia de les grans bandes del segle passat.

El seu primer àlbum, un disc de llarga durada batejat amb el nom del grup, va ser editat l'any 1971. El treball, que va gaudir de bona acollida, donava pas a una dècada de força popularitat per a la banda i iniciava la seva brillant carrera artística farcida d’èxits i reconeixements.

El mes de novembre de 1978, Earth, Wind and Fire publica "September", un clàssic funk que desplega un ritme irresistible. Aviat es convertiria en un del temes més reeixits de la banda. "September" és una dinàmica cançó que, avui dia, encara aparenta actual, d’aquelles peces que sembla que mai passi el temps per a elles.

Earth, Wind & Fire
Imprescindible, en la seva època, a qualsevol pista de ball que es preï, "September" és un tema compost per Maurice White, Al McKay i Allee Willis. Segons diuen els entesos, la seva melodia transmet un esperit positiu, una alenada de bon rotllo.

Com a curiositat, comentar-vos que "September" va aconseguir l'èxit al nostre país gràcies al fet que va ser escollida com a música de fons de les retransmissions televisives de la Volta Ciclista a Espanya de l'any 1979. En aquell periode, aquest fet era sinònim d’èxit comercial segur.

Do you remember the 21st night of september?
(recordes la nit del 21 de setembre?...)


Terry Jacks

Crònica d'una infidelitat que va acabar transformant-se en comiat luctuós

De nom complert Terrence Ross Jacks, Terry Jacks és un cantant, compositor, productor musical i activista ambiental, nascut a Winnipeg, la ciutat més poblada de la província canadenca de Manitoba.

L’any 1973, amb la col.laboració de la que llavors era la seva dona, Susan Pesklevits (cantant de la formació The Poppy Family), i, uns mesos abans de divorciar-se, Terry Jacks va enregistrar "Seasons in the sun" (èpoques de sol), un malenconiós tema que Jacks va publicar sota l'empara del seu propi segell discogràfic i que va ser un èxit mundial, va vendre més de 10 milions de còpies a tot el món. Al Canadà, es va convertir en el senzill més venut de la història.

Terry Jacks va prendre la decisió d'enregistrar "Seasons in the sun" quan es va assabentar que la cèlebre banda californiana The Beach Boys, que també estava considerant gravar-la, va decidir abandonar el projecte, tot i què, posteriorment, en adonar-se’n de l’èxit que estava obtenint la cançó, va canviar d'opinió, publicant també la seva pròpia versió.

Es tracta de l’adaptació que va fer el cantant i poeta nord-americà Rod McKuen de la cançó francesa "Le moribond", un tema originalment compost pel cantautor belga Jacques Brel. La lletra original francesa era sorneguera i estava farcida de sarcasmes, feia al.lusió a les infidelitats de l’esposa del protagonista del relat.

Terry Jacks
L’adaptació anglesa s’oblida de l'adulteri, perd la ironia que destil.la la composició original i es transforma en un dolgut text de comiat, en l'adéu que entona un individu jove, que, pressentint que està prop de la mort, s'acomiada de la seva família i dels seus amics, evocant alhora tot allò que, d'alguna manera o d'una altra, va formar part de la seva vida: les amistats que va tenir, els errors que va cometre, els seus amors,...

Trista i nostàlgica, "Seasons in the sun" era una de les cançons que feia servir el govern iraquià -que no parava d'emetre-la per les ones radiofòniques- per intentar desmoralitzar a les tropes americanes desplegades a l’Irak durant la Guerra del Golf de l’any 1991.


Badfinger

Una fantàstica banda britànica marcada per la tragèdia

Quartet de pop-rock d’immens talent artístic, considerada, als anys setanta, una de les bandes més importants de l'anomenat "Power pop". Creada a Swansea, la segona ciutat més gran del País de Gal.les, estava formada pel guitarrista, teclista, cantant i alhora, líder del grup, Peter Ham, el baixista i vocalista Tom Evans, el guitarrista Joey Molland i el bateria Mike Gibbins.

A inicis del anys setanta, van aconseguir un contracte amb Apple Records, la discogràfica fundada per The Beatles. El primer disc que van editar amb aquest segell, un senzill publicat amb l’antic nom de la banda, The Iveys, portava el nom de "Maybe tomorrow" (potser demà), un treball que va passar sense pena ni glòria. Tot i això, el quartet havia cridat l'atenció de Paul McCartney, que va veure que el grup tenia possibilitats i per això, els va cedir una de les seves composicions "Come and get It" (vine i agafa-ho), un tema que, editat com a senzill i ja sota el nom de Badfinger, va resultar un èxit absolut: un milió de còpies venudes.

El mes de novembre de 1970, Badfinger publica l’àlbum "No dice", un magnífic disc que inclou, en versió original, una de les balades més reeixides de la història del rock, "Without you" (Sense tu), un tema compost per Peter Ham i Tom Evans que, publicat un any més tard pel cantant novaiorquès Harry Nilsson, va constituir un èxit mundial de dimensions sorprenents, convertint en multimilionari a l’esmentat intèrpret americà i, més tard, a Mariah Carey.

La cançó més coneguda de Badfinger però, ha estat, segurament, "Day after day" (Dia rere dia) un tema compost i cantat per Peter Ham i produït per George Harrison, músic que, a més, interpreta alguns fragments de guitarra amb slide. L’enregistrament també compta amb la valuosa col.laboració de Leon Russell al piano. "Day after day" va ser editada l’any 1971 i inclosa en l’àlbum "Straight up" (cap amunt).

Badfinger
Malgrat tot això, una sèrie de problemes amb els segells discogràfics Apple i Warner i la cobdícia del seu representant, un personatge sense escrúpols anomenat Stan Polley, un nord-americà astut i manipulador, encreuament entre mànager i gàngster, va fer que els components de Badfinger rebessin molts pocs diners en concepte de drets d'autor, malgrat l'èxit dels seus singles.

Aquests fets van comportar que, estafats i sense ni cinc a la butxaca, els Badfinger haguessin de patir seriosos problemes econòmics, vicissituds que van desembocar en un fatal desenllaç: els dos principals components de la banda, Peter Ham i Tom Evans, van decidir, en dos períodes diferents, posar fi, tràgicament, a les seves vides.


Toto

La fermesa de sis músics d'estudi

Excel.lent banda nord-americana de rock creada en format de sextet l’any 1976 a la ciutat de Los Angeles i integrada per versàtils músics professionals d’estudi, dotats, tots ells, d'una sòlida tècnica musical. En aquell període, els sis components del grup tot just vorejaven els 20 anys d'edat (a excepció del vocalista, que era deu anys més gran que la resta).

La formació inicial estava composta pel teclista David Paich, el bateria Jeff Porcaro, el baixista David Hungate, Steve Porcaro als teclats, Steve Lukather a la guitarra i Bobby Kimball, la seva veu cantant. Genuïns representats de l’estil AOR (Adult Oriented Rock) o rock per gent adulta, una variant del rock clàssic, molt més aspre i dur, un estil que es va popularitzar força a finals de la dècada dels setanta, principalment, a través de bandes de rock americanes.

Paral.lelament a la carrera artística de Toto, els seus components també participaven, en qualitat de músics de suport, en centenars d’enregistraments discogràfics: Jeff Porcaro (bateria) va registrar més de 1.000 àlbums, Steve Lukather (guitarrista) més de 1.500, David Paich (teclista) més de 1.700 i Steve Porcaro (segon teclista) més de 650.

Toto
El mes d’octubre de 1978, Toto publica el seu primer disc de llarga durada, un àlbum batejat amb el nom de la banda i que incloïa una cançó arrasadora: "Hold the line" (mantén-te ferm), el seu primer gran èxit, una peça ja clàssica dins de la història del rock, un tema que ha sabut superar la dura prova del temps. “Toto” va vendre més de dos milions de còpies i va proporcionar al grup una gran popularitat, sobretot als Estats Units.

"Hold the line", es una d'aquelles cançons que tenen la particularitat que, tothom la coneix i, fins i tot, molts la saben taral.lejar però, pocs coneixen el nom de la banda que la interpreta i no serà perquè tingui un nom difícil de retenir: TOTO.