George Harrison

De quan el petit es va fer gran

Genial músic, compositor, cantant i productor musical i cinematogràfic nascut a Wavertree, un suburbi de la portuària ciutat anglesa de Liverpool. És de sobres conegut el fet que durant tota la seva vigència artística, George Harrison va ser el guitarra solista i, al mateix temps, l’integrant més jove i el més discret del llegendari quartet britànic The Beatles.

El mes de novembre de 1970, després de la dissolució oficial de The Beatles, George Harrison publica el triple àlbum d’estudi “All things must pass” (Totes les coses han de passar), el primer àlbum triple de la història i el primer treball d'un beatle en solitari que va aconseguir arribar dalt de tot de les llistes de vendes.

“My sweet Lord” (El meu dolç Senyor) va constituir un dels temes més comercials i una de les peces més conegudes d'aquest fantàstic triple àlbum.

Llançada com a senzill el mes de gener de 1971, “My sweet Lord”, a més de ser tot un èxit mundial, va servir a George Harrison per a reivindicar-se com a compositor, tasca que ja havia demostrat sobradament amb composicions com ara "Something" (alguna cosa), "Here comes the sun" (aquí ve el sol), "Taxman" (el recaptador d'impostos), "I need you" (et necessito) o "While my guitar gently weeps" (mentre la meva guitarra plora suaument) i alhora, per a desfer-se del paper secundari que exercia davant de dos ex-companys de grup, els talentosos John Lennon i Paul McCartney.

La cançó és, en aparença, una composició profunda, un tema dotat del sentiment religiós i espiritual que havia impregnat la filosofia oriental de George Harrison després dels seus contactes amb l'hinduisme i el seu interès per la cultura índia.

La mística lletra de “My sweet Lord” és una proposta espiritual, gairebé una oració o, més ben dit, un mantra, a través del qual, el malaguanyat músic anglès ens parla, religiosament, dels seus desitjos de ser un bon fidel de veritat:

El meu dolç Senyor, mmm, el meu Senyor.
Realment vull veure't.
Realment vull estar amb tu,...

Hot Butter

Crispetes cuinades amb mantega calenta.

Sextet nord-americà creat l’any 1971 a Nova York i liderat pel teclista Stan Free. Pioners de la música electrònica, Hot Butter va ser bàsicament conegut per la versió que va fer del tema "Popcorn" (crispetes de blat de moro), un addictiu tema instrumental de pop-electrònic compost originalment dos anys abans pel avantguardista músic alemany Gershon Kingsley.

“Pop corn” té l’honor de ser el primer èxit electrònic de la història, una divertida melodia interpretada amb sintetitzador. Sembla ser que el títol fa referència a la semblança de les seves notes amb el so dels grans de blat de moro al rebentar abans de convertir-se en crispetes.

“Pop corn” es va convertir ràpidament en èxit internacional, com a tall d'exemple, va vendre més d’un milió de còpies només a França, convertint-se en aquest país en el títol més ràpid en arribar a aquesta xifra de vendes.

A Espanya, una de les millors bandes instrumentals pop de l’època, Los Pekenikes, també va publicar la seva pròpia versió de “Pop corn”; la van editar l'any 1972, gairebé al mateix temps que la dels Hot Butter i cal destacar que, aquí, la versió de la banda madrilenya es va sentir molt més i va tenir molt més èxit que la del conjunt americà.

Tots recordem el títol de “Pop corn” en castellà: “Palomitas de maíz”, una frase que encaixa perfectament en la mètrica de la primera estrofa de la cançó, és a dir, l'estrofa té la mateixa quantitat de notes musicals que síl.labes té el títol en castellà, un fet que no es dóna amb el seu títol original en anglès.

Norman Greenbaum

L'esperit celestial hebreu

Cantautor americà nascut a Malden, una ciutat de l’estat de Massachusetts que pertany al comtat de Middlesex. Procedent de família jueva, de molt petit, Norman, va ser educat dins dels paràmetres d'aquesta severa religió.

L'any 1969, publica l’àlbum "Spirit in the sky" (esperit en el cel). El seu tema principal, una composició homònima escrita pel propi Greenbaum, va aconseguir un rotund èxit mundial, un èxit que va sorprendre a tothom, a Norman el primer. Només en el període comprès entre 1969 i 1970 "Spirit in the sky" va aconseguir facturar dos milions de còpies a tot el món.

Tot i que Norman Greenbaum va gravar tres àlbums més, cap d'ells va tenir la més mínima repercussió comercial i molt menys aquí, al nostre país, on al poc temps ja no vam saber res més d'ell. De fet, Norman es va retirar molt aviat a una granja, lloc on encara viu en l'actualitat, dedicant-se al bestiar i a organitzar concerts.

L'enregistrament de "Spirit in the sky" va tenir lloc a San Francisco i van acompanyar a Norman els músics Russell Dashiell (guitarra), Doug Kilmer (baix), Norman Mayell (bateria) i el trio de gospel "The Stovall Sisters", grup que es va fer càrrec dels cors. Greenbaum va utilitzar una guitarra Fender Telecaster amb un distorsionador especial que li va fer un amic seu, un encertat aparell que va proporcionar al tema el seu so tant característic.

"Spirit in the sky" ha estat utilitzada en la banda sonora de gairebé mig centenar de pel.lícules, les més conegudes potser siguin "Apolo 13" i “Forrest Gump”.

També l’han emprat marques comercials com ara "Gatorade", "Nike" o "American Express" per als seus anuncis publicitaris. Així mateix, també ha estat inclosa reiteradament en populars sèries de televisió, com poden ser, "Llei i ordre” o “House”.

Com a curiositat, cal destacar també que, avui dia, és una de les cançons més sol.licitades als Estats Units per ser utilitzada com a música de comiat en serveis funeraris, ja que, en les seves estrofes, s'hi pot trobar una reflexió sobre la mort i el més enllà; o potser sigui per la seva lletra, un text místic i molt espiritual:

Quan jo em mori i em posin a descansar,

aniré al millor lloc, ...

Engelbert Humperdinck

El penúltim baladista romàntic

Engelbert Humperdinck és el nom artístic d'Arnold George Dorsey, un cantant i actor britànic nascut a la ciutat índia de Madràs en el període que aquest país encara pertanyia a l'Imperi britànic, un artista molt popular al continent europeu, especialment al Regne Unit. La seva poderosa veu i el seu personal estil han fet d'Engelbert una de les veus més privilegiades entre els cantants masculins del prototip “crooner” dels anys seixanta i setanta.

L'any 1965, decideix canviar la seva imatge i el seu nom original, adaptant el pseudònim del músic alemany que l’any 1893 va compondre l’òpera Hänsel i Gretel, aquell melodrama basat en el popular i cruel conte escrit pels germans Grimm. Amb aquest enrevessat nom, Engelbert Humperdinck, Dorsey inicia l’any 1966 a Bèlgica la seva brillant i dilatada carrera artística.

És poc conegut el fet que algunes de les principals figures del pop i el rock d’aquella època, com ara Jimi Hendrix o The Carpenters, es van foguejar com a teloners de Humperdinck. A banda d’aquesta curiositat, ell sempre va mantenir una amistosa rivalitat amb Tom Jones, amb qui va compartir manager durant molts anys. Finalment, assenyalar que seva és la frase "Elvis em va copiar les patilles", l’element facial que constitueix una de les característiques senyes d'identitat de Engelbert Humperdinck.

Després de signar contracte amb Decca Records, Humperdinck va publicar un parell de singles d'escasa resposta comercial. Va ser amb la romàntica balada "Release me" (allibera'm), un tema publicat l'abril de 1967, quan liva arribar la fama.“Release me” va vendre més d'un milió de còpies només al Regne Unit.

Si us plau, allibera'm, deixa'm anar
perquè ja no t'estimo, ...

Uns mesos més tard, recolzada en una altra memorable interpretació, publica "The last waltz" (l'últim vals), un altre dels seus grans èxits. Amb aquesta elegant composició, Humperdinck aconseguiria novament la posició número 1 a les llistes britàniques.

Ray Charles

"Brother Ray", la gran figura musical nord-americana

Ray Charles Robinson va ser un extraordinari cantant i pianista de jazz, soul i rhythm and blues nascut a Albany, un municipi situat a l’estat nord-americà de Geòrgia. Quan tenia cinc anys, va començar a perdre la vista i, malauradament, als set, va quedar completament cec, aparentment, a causa d’un glaucoma.

L'any 1959, després d’haver participat en el prestigiós Festival de Jazz de Newport, Ray Charles aconsegueix el primer èxit de la seva àmplia carrera artística amb el tema "(Night time is) The right time" (la nit és el moment adequat).

Uns mesos més tard, actuant en un club nocturn de Milwaukee, quan havia tocat l'última peça del seu repertori, Ray s'adona que encara no havia complert el temps d'actuació pactat; llavors, s'asseu al piano i dòna instruccions a la banda i a les vocalistes que l'acompanyaven, el grup femení Les Raelettes (les noies d’en Ray), perquè el seguissin i repetissin tot el que ell digués.

En acabar la improvisació, el públic es va acostar entusiasmat a Ray Charles per a preguntar-li com es deia aquella cançó i en quin disc es trobava enregistrada. En aquell precís moment, "What'd I say" (què he dit), la que seria una de les seves cançons més populars, encara no tenia nom.

El 14 de novembre de 1960 la seva esplèndida versió de "Georgia on my mind" (Geòrgia en el meu pensament), una cançó escrita pel compositor Hoagy Carmichael amb lletra de Stuart Gorrell, va arribar al lloc número 1 en les llistes de popularitat dels Estats Units. Es diu que la va escriure Gorrell pensant en la germana de Carmichael, una noia que es deia Geòrgia, encara que hi ha molta gent que també creu que el títol fa referència a l'Estat que porta el mateix nom situat al sud dels Estats Units.

No està clar si és així o no, ja que la lletra es força ambigua, el que sí que es segur es que el 7 de març de 1979, l'estat nord-americà de Geòrgia la va adoptar com a himne oficial.

Abans que Ray Charles, "Georgia on my mind" havia estat versionada per un nodrit grup de reconeguts intèrprets, artistes de la talla de Louis Armstrong, Glenn Miller o Dean Martin. Cap d'ells, però, va poder igualar l'extraòrdinària interpretació que en va fer Ray Charles.

Segons la llista editada per la famosa revista Rolling Stone, "Georgia on my mind" està ubicada en la posició quaranta-quatrena dins l’apartat de "millor cançó de tots els temps".