Los Angeles

La banda de les veus angelicals

Quartet espanyol de música pop que va ser creat a Granada l’any 1964 i que comptava amb un bon directe, a més, incorporava uns magnífics arranjaments orquestrals en les seves gravacions discogràfiques i disposava d'un esplèndid joc vocal desplegat a l'uníson pels quatre components del grup.

Entre els anys 1967 i 1971, van ser un dels conjunts més populars d’aquest país. La formació més estable va ser la composta per Alfonso González -Poncho- (cantant i bateria), Carlos Alvárez (guitarra solista i segona veu), Agustín Rodríguez (guitarra rítmica i cors) i Paco Quero (baix i cors).

El seu primer èxit va ser l'adaptació del tema “98.6” (Hispavox 1967) del músic nord-americà Keith. En aquell període, Los Angeles varen aconseguir una àmplia repercussió comercial gràcies a les versions que feien de temes aliens com ara "El silencio es oro" (Silence is golden) de The Tremeloes, o “Mónica”, adaptacions que van consolidar a la banda, fent-la escalar als llocs més alts de les llistes d'èxits estatals.

Un dels grans èxits de la seva carrera el van obtenir amb la composició "Mañana, mañana", un tema que s'escoltava a tota hora a la ràdio de l'època i que a l'hivern de 1968, va ser un dels discos més venuts a Espanya, tot i que en cap moment va arribar a ocupar el lloc número 1.

Desgraciadament, la tarda del 26 de setembre de 1976, Poncho i José Luis Avellaneda, guitarrista del grup en aquell moment, van morir en un fatal accident de trànsit ocorregut a l'alçada del municipi de Motilla del Palancar (Cuenca) i en el que Carlos va resultar ferit de gravetat.

Los Angeles
El Seat 124 en què viatjaven el tres músics amb destinació a Madrid, va topar frontalment contra un altre vehicle que circulava en direcció contrària.

Paco es va salvar gràcies al fet que aquell dia li tocava viatjar amb la furgoneta del grup per a traslladar l'instrumental a Granada, després d'haver finalitzat l’actuació que havien fet a Bítem una petita població tarragonina adscrita al municipi de Tortosa.

Amb aquest tràgic succés, va acabar, sobtadament i tràgicament, la carrera de Los Angeles, probablement, un dels millors grups vocals de la història del pop espanyol.


Gerry and The Pacemakers

Els animadors del Liverpool FC.

Quartet de pop-rock britànic originari de la ciutat de Liverpool. Liderat per Gerry Marsden el grup va aconseguir una notable fama a principis dels anys seixanta del segle passat. Eren amics dels Beatles, amb qui sovint coincidien en el Cavern Club de Liverpool formant algunes vegades un grup mixt amb components de tots dos conjunts, una pseudo-banda que anomenaven The Beatmakers.

Gerry and The Pacemakers també compartiria amb The Beatles el representant i el productor, Brian Epstein i George Martin, respectivament; i per arrodonir-ho, la banda també es van curtir musicalment a la ciutat alemanya de Hamburg.

L'any 1963, van aconseguir el seu ressò comercial més important dins del Regne Unit, obtenint tres números 1 consecutius, primer, amb el contagiós single beat "How do you do it" (com ho fas), una cançó que The Beatles havien rebutjat; després, amb "I like it" (m'agrada), una enganxosa peça pop plena de ritme i, finalment, amb l'emblemàtica balada "You'll never walk alone" (mai caminaràs sol), un tema, com no, enregistrat als estudis Abbey Road de la ciutat de Londres.

Gerry and The Pacemakers
Posteriorment, els seguidors del Liverpool FC. van agafar "You'll never walk alone" com a lema i himne del club i, per aquesta raó, avui dia, en el centenari estadi Anfield, encara és cantada ferventment a viva veu per part dels aficionats al començament de cada partit i en els grans moments de la nodrida història esportiva de l'esmentat club de fútbol anglès.

La lletra de "You'll never walk alone" inclou estrofes de profunda càrrega poètica:

Quan caminis a través de la tempesta,
manté el teu cap ben alt
i no estiguis espantat de la foscor.
Al final de la tempesta
hi ha un cel daurat ...


Four Tops

Els quatre de sempre, els de tota la vida

Llegendari quartet vocal nord-americà lligat als anys d'or de la música negra i fundat a Detroit, Michigan, per quatre companys de l'escola secundària. En actiu des de l’any 1954, mantindria intacta la seva composició més de quatre dècades seguides, sense que en el grup hi hagi hagut un sol canvi de components, eren Levi Stubbs, amb la seva característica veu principal, Addul Fakir el primer tenor, Lawrence Payton, segon tenor i Renaldo Benson, el baríton.

Van ajudar a definir el so Motown, l'estil de música enganxós, barreja de soul i pop produït a la factoria d’èxits que era la discogràfica Motown Record Corporation (també coneguda com a Tamla-Motown) a Detroit, la ciutat americana del motor (mot-town) amb la valuosa ajuda del trio de compositors i productors de la casa, Holland, Dozier i Holland.

En les seves actuacions en directe, acompanyant la interpretació vocal del tema, Four Tops desplegava unes elegants i frenètiques coreografies, estudiades al mil.límetre i executades al uníson pels quatre membres de la banda.

Four Tops
Tot i que durant la seva llarga carrera Four Tops va facturar nombroses cançons perdurables, títols com ara, "I Can't help myself (sugar pie honey bunch)" (no puc evitar-ho (pastís de sucre, cullerada de mel)), un encertat tema publicat l’any 1965, el millor resultat comercial el van obtenir amb "Reach out l'II be there" (busca'm, allà estaré), una cançó comercialitzada l'any 1966 de la qual s'han realitzat nombroses versions.

Es tracta d'una marxosa composició que incorpora una admirable orquestració i un excel.lent joc de veus, un tema que va catapultar als Four Tops als llocs més alts en la majoria de llistes d'èxits de tot el món.


Joe Cocker

L'intèrpret que millorava els temes originals

John Robert Cocker, més conegut com a Joe Cocker, és un poderós vocalista britànic de rock, soul i blues nascut a Sheffield, una ciutat industrial situada al nord d'Anglaterra. Fantàstic intèrpret, sobretot en seves les actuacions en directe. En la seva joventut, desplegava sempre una gran intensitat física amb les seves gesticulacions, sacsejant desarticuladament mans i braços i simulant tocar la guitarra, en canvi, atorgant sempre una personalitat pròpia a les versions de cançons alienes, no ha estat mai un artista prolífic a nivell compositiu.

De veu ronca i caràcter difícil va tenir el seu major èxit l’any 1969 amb la excepcional i innovadora versió del clàssic que Lennon i McCartney van compondre per a lluïment vocal de Ringo Starr, “With a little help from my friends" (Amb una mica d'ajuda dels meus amics). La gravació d’estudi va comptar amb la col.laboració de B. J. Wilson dels Procol Harum a la bateria, de Steve Winwood de Traffic als teclats i, sobretot, del guitarrista Jimmy Page, futur Led Zeppelin, com a destacat executor de la llarga introducció instrumental d'aquesta versió. El tema va arribar al número 1 a les llistes britàniques.

Joe Cocker
Al mes d'agost d’aquell mateix any, Joe Cocker triomfaria en la primera edició del llegendari Festival de Woodstock, actuant davant de més de 300.000 espectadors. La versió de “With a little help from my friends" de vuit minuts de durada va tancar la seva presentació a Woodstock, deixant per a la posteritat una de les millors actuacions d'aquell esdeveniment. La seva estel.lar actuació va situar Joe Cocker entre els grans intèrprets i vocalistes de blues i rock.

Finalment, una curiositat, en l’actualitat, a molta gent que pateix espasmes que neixen a les mans, recorren els avantbraços i generen contraccions involuntàries, se'ls diu que tenen el "síndrome de Joe Cocker".


Billy Joel

El professional que aguantava estoicament la malenconia dels solitaris nocturns

El seu nom complet és William Martin Joel i va néixer al barri novaiorquès del Bronx, està considerat, amb justícia, una llegenda del pop-rock; es tracta d'un excel.lent artista que ha demostrat sobradament la seva gran qualitat, el seu talent com a músic, cantant i pianista i la seva enorme capacitat creativitat per a compondre.

Va ser l'any 1973 quan va aconseguir el primer gran èxit, un tema editat en el seu primer single de nom genèric "Piano man". I és justament la melancòlica balada que comença amb toc d’harmònica i que dóna nom al disc, la que està considerada una de les grans cançons soft-rock de tots els temps, la que acabaria per convertir-se en la cançó més popular de Billy Joel i en la més corejada pel públic en les seves actuacions en directe.

Billy Joel
La cançó descriu, fictíciament, l'experiència de Billy Joel com a pianista i cantant durant els sis mesos de l’any 1972, que, temporalment, va treballar en un piano-bar de Los Angeles, actuant sota el nom de Bill Martín. En aquell local coneixeria a diversos personatges, d’aquells que desfoguen els seus neguits i les seves frustracions plasmant, copa en mà, els seus sentiments personals i compartint amb el cambrer o amb el pianista els seus fracassos i desenganys.

Entre línies, “Piano man” també parla de la solitud de les persones, dels llocs on la gent busca evadir-se amb la finalitat d'oblidar les seves penes i de la necessitat de companyia que reclama tot ésser humà:
Són les nou en punt d'un dissabte,
arriba el públic de sempre,
hi ha un vell assegut a prop meu,
fent l'amor al seu gin tònic,
em diu: fill, pots tocar-me una vella cançó? ...