Neil Diamond

El patró d'una factoria permanent d'èxits

Carismàtic cantant nord-americà, catalogat de melòdic per part de la crítica, compositor, guitarrista, actor i productor musical. Fill d'immigrants jueus, va néixer i va créixer al districte de Brooklyn de la ciutat de Nova York. Regularment, les seves composicions incorporen generosos arranjaments orquestrals.

Com a vocalista es conegut i apreciat per la seva profunda veu, perfectament modulada, fet que li ha permès interpretar tot tipus de gèneres musicals (rock, RnB, folk, pop, country, gospel, jazz, funk, balada, música simfònica, ...); a més, com a autor, un bon nombre d'artistes s'han beneficiat de les seves creacions.

És tracta d’un dels cantautors americans de més prestigi i carisma, sobretot entre els seus conciudadans, un d’aquells artistes que han sabut mantenir la seva vigència facturant èxits de forma continuada. Entre els anys 1965 i 1968, Neil Diamond va compondre i va enregistrar un grapat de memorables hits, com ara, “Cherry Cherry”, "Solitary man", "You got to me", "Red, red wine", “Girl, you'll be a woman soon”, "I got the feeling (Oh no, no)", "Thank the Lord for the night time", "Kentucky woman" o "I'm a believer", el conegut tema que van popularitzar The Monkees.

Un dels seus èxits més destacats va ser "Sweet Caroline" (dolça Carolina), un tema que es va publicar el mes de setembre de 1969 en format single. Es tracta d’una encertada i aplaudida composició pròpia en la que destaca el seu magnífic crescendo inicial a càrrec de l’orquestra de torn. "Sweet Caroline" es una cançó, no se sap ben bé per què, que es presta a ser cantada en grup; probablement, per aquest motiu, es un tema que actualment encara es pot escoltar, com a fons ambiental, en molts estadis esportius nord-americans.

... dolça Carolina,
els bons temps mai van semblar tan bons
i començo a creure que els bons temps
mai ho van ser, ...

Neil Diamond
L'any 1972 Neil Diamond va publicar "Hot August night” (nit calenta d’agost), un memorable i espectacular treball enregistrat en directe durant el transcurs de les deu actuacions que va oferir el mes d'agost d'aquell mateix any en el cèlebre Teatre Grec de Los Angeles. L'àlbum, del qual s'han venut milions de còpies, està considerat un dels millors discos pop/rock en directe.

En la dècada dels 70, Neil va continuar publicant, un darrera l'altre, exitosos treballs pròpis: "Soolaimon" (1970), "Song sung blue" (1972), "I am… I said" (1972), "Beautiful noise" (1976), "You don’t bring me flowers" (1977) o "September morn" (1979). Segur que me n'he deixat alguna.


Claude François

Com de costum, un altre va adaptar un tema seu, a la seva manera

Cantant i compositor francès nascut a Egipte i al que els seus fans, afectuosament, anomenaven Cloclo. Es tracta d'un artista que va compondre diversos temes que van ser fenòmens mundials, composicions que van aconseguir un èxit extraordinari i que han estat versionades en nombroses llengües, com ara la balada "Comme d'habitude" (com de costum) la cançó que, adaptada a l’anglès, va popularitzar Frank Sinatra sota el títol de "My way" (a la meva manera).

La lletra original de "Comme d'habitude", narra en primera persona com freda pot arribar a ser la vida afectiva d'una parella que sembla estar abocada al fracàs. Les seves estrofes van aprofundint sobre el deteriorament sentimental que condueix la seva rutinària i monòtona relació conjugal.

Aquest meritori tema francès de desamor, per obra i gràcia del cantant canadenc d'estil melòdic Paul Anka que, després d'adquirir els drets de la cançó, la va adaptar a la seva manera, modificant la lletra original i reorientant el tema plantejat inicialment; tot seguit, la va transformar en la cèlebre i popular "My way".

"My way", musicalment, manté la melodia original de "Comme d'habitude", però els seus versos ara parlen d'una persona que, en l'ocàs de la seva existència, decideix fer un repàs de tots els desafiaments als quals es va haver d'enfrontar en vida, desvetllant com va aconseguir superar-los sent sempre fidel a si mateix.

Claude François
"My way" s’ha convertit en una peça de repertori obligada per a tot artista de club nocturn o piano bar que es preï; també gaudeix d’àmplia demanda entre els vocalistes aficionats que exhibeixen les seves virtuts pels locals de karaoke de tot el món.

Claude François era un excel.lent showman, sempre actuava recolzat per la coreografia de les seves ballarines, "Les Clodettes", a més, gaudia d’un gran sentit de les tendències musicals del moment.

Fatídicament, Claude François va morir electrocutat en un tràgic accident domèstic esdevingut l’any 1978 en intentar canviar dins la banyera una bombeta que no anava bé.


John Lennon

El combatiu anunciata de la pau

"Happy Xmas (war is over)" (Bon Nadal, la guerra ha acabat) es una esplèndida nadala composta i interpretada pel genial músic i compositor britànic John Winston Lennon, com la majoria de gent sap, un dels membres fundadors de The Beatles.

Es tracta d'un influent artista, de caràcter rebel, referència indiscutible al repassar la història de la música moderna contemporània i això que va morir prematurament, repugnantment assassinat a l'edat de quaranta anys el dia 8 de desembre de 1980 a l'entrada de l'edifici Dakota de Nova York, on vivia temporalment, abatut per cinc trets disparats per un desequilibrat mental, el nom del qual no crec convenient publicitar.

Convertida ja en tot un clàssic dins la categoria de nadales contemporànies, "Happy Xmas (war is over)" va ser publicada en format single als Estats Units el dia 6 de desembre de 1971. Es tractava del colofó final de la campanya publicitària antibel.licista que John Lennon, juntament amb Yoko Ono, portaven a terme des de l’any 1969 mitjançant la contractació de tanques publicitàries i espais en revistes amb el lema "War is over (if you want it)", (La guerra ha acabat,.. si tu vols).

John Lennon
Inicialment, "Happy Xmas (war is over)" pretenia ser, en tota regla, una cançó protesta contra la guerra de Vietnam, però en poc temps es va convertir en una nadala consagrada, en una d'aquelles cançons que no poder faltar mai en període nadalenc. Un tema versionat per incomptables artistes, una composició inevitablement incorporada en la majoria d'àlbums recopilatoris de cançons nadalenques imperibles.

La cançó comença amb un xiuxiueig molt fluix. Si fixem bé l'oïda podem sentir a John i Yoko felicitant el Nadal als seus fills, Julian i Kyoko. També es de justícia destacar el magnífic treball vocal que desenvolupa el cor de nens del Harlem Community Choir.
... així que, ¡Bon Nadal!,
per al negre i per al blanc,
per al groc (els vietnamites) i per als vermells (els americans).
Que parin totes les lluites.
La guerra ha acabat,... si tu vols,
La guerra ha acabat.
¡BONES FESTES!


Wilson Pickett

Una proposta obscena nocturna que va ser acceptada

Cantant afroamericà nascut a Prattville, un municipi de l’estat nord-americà d’Alabama, tot i que, uns anys més tard, es va establir a Detroit. Una de les figures del segle XX més representatives de la música soul i del rhythm and blues. Sembla ser que l'èxit de Pickett, era degut a una barreja de plenitud musical i d’extravagància: dalt de l'escenari desplegava intensitat, ritme i passió; lluïa vestits cridaners i la llegenda dels seus instints més cobejats: l'etilisme i la sexualitat, li servia per amplificar la seva fama.

L’any 1963 va tenir la immensa sort que el pioner de la música soul, el llegendari Solomon Burke, decidís gravar una de les seves composicions, "If you need me” (si em necessites), un tema que Pickett havia publicat anteriorment, sense gaire ressò, editat per un segell d'un petit estudi de gravació local. Aquest fet li obriria les portes del mercat discogràfic més acreditat. Més tard, serien The Rolling Stones els que inclourien "If you need me" dins el seu segon àlbum d’estudi.

L'any 1965, Wilson Pickett publica una de les més celebrades peces soul de l'època, un dels grans clàssics dels anys seixanta, "In the midnight hour" (a mitjanit), una cançó que es va convertir en èxit immediat i que va sorprendre al públic per la força vocal de Pickett, que es llueix cantant i per l'esplèndida intensitat instrumental del tema.

Wilson Pickett
Wilson Pickett va escriure "In the midnight hour" en col.laboració amb el guitarrista Steve Cropper, va ser en una de les habitacions del Motel Lorraine de Memphis, l'històric establiment on l'abril de 1968 seria assassinat Martin Luther King. Com a dades destacables, en la gravació hi participa un jovenet Isaac Hayes tocant el piano. Ressaltar també el magnífic treball desenvolupat pels instruments de vent-metall que sobresurten des de la primera nota. Una cançó vibrant.

Amb posterioritat, Wilson Pickett continuaria publicant brillants èxits, títols com ara "634-5789" (el número de telèfon real de la discogràfica Stax), la comercial "Land of 1000 dances" o "Mustang Sally".


Steppenwolf

Els precursors del rock dur ja viatjaven amb Harley

Quintet de rock dur que té els seus orígens en una banda canadenca de blues establerta a Toronto, tot i que, posteriorment, diversos membres de la banda viatjarien fins a Amèrica per establir-se definitivament a Califòrnia. El nom del grup el van prendre de la novel.la "Der steppenwolf" (el llop estepari) de l'escriptor, poeta, i pintor alemany Herman Hesse, en aquell període, autèntica icona de la contracultura americana.

L’any 1968, Steppenwolf edita el seu primer àlbum, un disc homònim que inclou dos dels seus grans èxits: "Born to be wild" (Nascut per ser salvatge), una cançó que, segons diuen, va ser la que va originar l'estil "heavy metal", ja que aquest terme apareix esmentat per primera vegada en les estrofes d’una cançó, i "The pusher" (el traficant), un tema molt crític amb el consum de drogues.

L'any 1969, aquestes dues cançons, la primera d'elles com a tema destacat, apareixen incloses dins la banda sonora de la llegendària pel.lícula de baix cost i producció independent "Easy rider", la aconseguida road-movie dirigida per l'actor nord-americà Dennis Hopper, quinta essència de les pel.lícules de motos i motoristes i una particular exaltació del so ronc i característic de les acreditades motos Harley-Davidson.

Steppenwolf
D'aleshores ençà, "Born to be wild" ha quedat associada per sempre més al moviment o estil motard. En el seu temps, a més, aquest enèrgica peça rock es va convertir en tot un himne entre els joves que formaven part del moviment hippie i entre els partidaris de la revolució contracultural americana de finals dels anys seixanta.

També és de justícia destacar el fet que, amb la seva frenètica intensitat instrumental i vocal, "Born to be wild" constitueix una de les primeres composicions precursores de l'anomenat rock dur.

Posa el motor en marxa,
fica't a l'autopista,...


Supertramp

La banda que va popularitzar els esmorzars de forquilla americans

Supergrup britànic d’elegant estil pop/rock, autors de fantàstiques obres avantguardistes i alhora, comercials. La història de Supertramp es remunta al mes d'agost de 1969, quan el teclista Rick Davies insereix un anunci a la revista musical Melody Maker amb el següent text: "genuïna oportunitat per a bons músics". Contesten a aquesta publicació, entre d'altres, Roger Hodgson, Richard Palmer i Robert Millar, els primers integrants d'aquesta reconeguda banda anglesa.

En la dècada dels anys setanta, Supertramp va gaudir d’un gran èxit comercial i de crítica. Tot i això, el primer àlbum de la banda, un treball editat l'any 1970 que portava el mateix nom del grup, "Supertramp", no va tenir gaire d’èxit. El seu segon disc, "Indelibly stamped" (1971) seguiria el mateix camí.

L’explosió definitiva es va produir l'any 1974 en publicar-se el seu tercer treball, "Crime of the Century". Aquest disc els va representar un gran èxit de vendes i, a més, va gaudir d’una brillant crítica per part dels entesos. L'any següent, el 1975, amb l'aparició de "Crisi? what crisi?" la banda va continuar amb el seu imparable ascens.

Desprès de treure, l’any 1977, "Even in the quietest moments", el primer àlbum de la banda que va aconseguir vendre 500.000 còpies, l’any 1979, publiquen "Breakfast in America", considerat el millor àlbum de Supertramp i el seu cim com a compositors, cantants i músics. El disc compta amb temes avui dia ja clàssics, com ara: "The logical song", "Take the Long Way Home", "Goodbye stranger" o la memorable peça homònima "Breakfast in America". Aquest àlbum ha venut més de vint milions de còpies a tot el món.

Supertramp
A la famosa portada del disc "Breakfast in America" (esmorzar a Amèrica) es pot veure a una fornida Estàtua de la Llibertat portant un suc de taronja a la mà en lloc de la típica torxa i un menú de restaurant a l'altra. Al fons, una panoràmica de Manhattan realitzada amb diferents estris de cuina: tasses, coberts, setrilleres, etc,... També hi han unes caixes apilades representant les desaparegudes Torres Bessones i en el lloc que ocupa la superfície de Battery Park, hi destaca un plat amb el típic esmorzar de forquilla americà.

"Breakfast in America” es un esplèndid àlbum, un dels treballs que tanquen brillantment la dècada musical pop/rock dels anys setanta del segle passat.


The Jackson 5

Els negres inicis del jovenet Michael Jackson

Fenomenal agrupació musical pre-adolescent creada a Gary, una ciutat de l’estat nord-americà d'Indiana. Estava formada per cinc germans afroamericans que actuaven sempre sota la despòtica i fèrria batuta del patriarca de la família, Joe Jackson, un polèmic personatge que, alhora, exercia de mànager de la banda.

Artísticament, com a grup, The Jackson 5 (o The Jackson five) va estar en actiu des de l'any 1968 fins a mitjans de 1975, desenvolupant un repertori basat en moguts temes de diversos estils: rhythm and blues, soul, funk, pop, country, ska, rock i, fins i tot, música disco.

A banda dels temes musicals, quasi tots ells escrits i produïts per l'equip de compositors en plantilla de la cèlebre companyia discogràfica Motown, el grup va destacar especialment per la notable veu dels seus dos principals vocalistes, Michael Jackson i Jermaine Jackson.

Sobre l'escenari, The Jackson 5 sabien molt bé com fer esclatar l'entusiasme del públic: energia juvenil, música palpitant, passos de ball acuradament preparats i, com a plat fort, el petit Michael actuant i movent-se com si fos una rèplica de James Brown en miniatura.

The Jackson 5
En el seu debut discogràfic, The Jackson 5 va aconseguir que els seus primers quatre senzills, "I want you back", "ABC", "The love you save", i "I'll be there", arribessin dalt de tot de les llistes d'èxits nord-americanes.

"I want you back" (vull que tornis) va ser llançada com a single el mes d'octubre de 1969 promocionant l'àlbum de debut del grup, l’aplaudit "Diana Ross presents the Jackson 5". La veu principal era la de Michael, el menor i el més talentós dels germans Jackson; en aquella època, només tenia 11 anys. La cançó es va convertir en un èxit immediat, escalant al lloc número 1 de les llistes americanes. El disc també està considerat un dels millors singles de The Jackson 5.


Tommy James and the Shondells

El vibrant éxit d'en Tommy James

Quintet nord-americà que practicava un pop ballable força artesà. Al llarg de la seva carrera, a més de l'esmentat estil pop, van oferir propostes rock'n'roll, bubblegum i fins i tot, psicodèliques. Com evidencia el nom de la banda, el grup estava liderat pel cantant i multi instrumentista Tommy James (de nom real, Thomas Jackson).

L’any 1968 varen editar el single "Mony, Mony". La cançó que dóna títol al disc, una peça pop molt enganxosa i tremendament comercial, va constituir el tema més conegut de Tommy James and The Shondells. La va escriure el propi Tommy James i segons relata ell mateix, va trobar la inspiració llegint les sigles d’un rètol lluminós que lluïa a l'edifici del Banc Mutual Of New York (M.O.N.Y.).

A finals d'aquell mateix any, la banda publicaria l’àlbum més venut de la seva carrera, "Crimson and clover" (carmesí i trèvol, dos elements que sembla ser que eren el color i la flor (o la planta) preferides d'en Tommy), un treball pensat per a donar un tomb al so i a l'estil del grup.

El seu tema homònim, una cançó escrita pel propi Tommy James juntament amb el bateria Peter Lucia, va aconseguir pujar al número 1 en el Billboard Hot 100 dels Estats Units. En la gravació discogràfica, Tommy toca tots els instruments, excepte la bateria i, a més, canta totes les veus.

Tommy James and The Shondells
A part de la seva qualitat artistica, "Crimson and clover" també es va fer famosa per l'efecte vocal que apareix cap al final de la cançó, obra de Tommy James, que va endollar el seu micròfon a un amplificador de guitarra Ampeg, va activar el trèmolo i va entonar repetidament "crimson and clover, over and over", creant un estrany efecte vibratori en la seva veu.

Arran d'aquest fet, quan es va posar el disc a la venda, fet que es va produir el mes de desembre de 1968, molta gent creia que la cançó deia "Christmas is over" (el Nadal ja s’ha acabat) en lloc de "Crimson and clover" (carmesí i trèvol).


Mr. Bloe

Una segona oportunitat atorgada al senyor Bloe

"Groovin' with Mr. Bloe" es una rítmica (marxosa) composició instrumental en la que predomina el so de l’harmònica, un tema escrit expressament per a la banda d'estudi nord-americana Wind. Va ser publicada l’any 1969 com a cara "B" del seu single "Make believe" (fer creure), un disc que va comptar amb la col.laboració de Tony Orlando en qualitat de vocalista del tema principal i que va obtenir força èxit a les llistes nord-americanes.

El mes de maig de 1970 i sense que molta gent sabés que es tractava d’una versió, la va tornar a enregistrar, amb molts pocs canvis sobre l'original i aconseguint també un notable èxit, una banda britànica auto-anomenada Mr. Bloe, nom que va utilitzar el compositor, productor i multiinstrumentista Zack Laurence per a enregistrar novament el tema envoltat de diversos components d'una formació musical que es deia Hookfoot, que al seu torn, eren músics de sessió dels estudis de gravació DJM.

Hookfoot també va ser la banda que va acompanyar a un jovenet Elton John en les seves primeres gravacions discogràfiques. Aquest fet va alimentar la creença que el piano que sona a "Groovin'....", era el d'Elton, tot i que després es va saber que, en realitat, qui toca el piano és el propi Zack Laurence.

Mr. Bloe
"Groovin' with Mr. Bloe", es una excel.lent composició, és d'aquell tipus de música que en escoltar-la provoca automàticament el moviment compulsiu de tot el cos. De manera intel.ligent, el tema es recolza en l'aplicació simple de dos factors bàsics de la música discotequera: un patró rítmic poderós i una potent intensitat instrumental.

L’any 1971, Mr. Bloe va editar "71-75 New Oxford Street", un single que incloïa dos temes instrumentals escrits i interpretats al piano per Elton John; malgrat això, el disc no va tenir la més mínima repercussió comercial.

Poc temps després, Mr. Bloe va desaparèixer com a projecte.


Los Relámpagos

Una tempesta elèctrica procedent de Madrid

Conjunt musical espanyol de pop/rock creat a Madrid l’any 1961. Un quintet d’inconfusible estil, una referència obligada per a tot aquell a qui li agradi la música instrumental dels anys seixanta. Inicialment, el grup estava format per, Pablo Herrero: orgue elèctric, José Luis Armenteros: guitarra solista, Ignacio Sánchez Campins: guitarra rítmica, Juan José Sánchez Campins: baix i Ricardo López Fuster a la bateria.

Aprofitant al màxim les possibilitats sonores que aportaven els instruments electrònics de l’època, com ara l’orgue i les guitarres elèctriques, Los Relámpagos es van coronar líders de la música moderna instrumental (amb permís dels seus màxims rivals, Los Pekenikes l’altre grup madrileny d’estil semblant).

A ritme de sardana electrificada i amb el protagonisme del sorprenent so que Pablo Herrero va aconseguir extreure del seu orgue Farfisa, l’any 1965, Los Relampagos publiquen "Nit de llampecs", així, com sona, en català, un dels grans èxits populars d'aquesta banda, un tema que va aconseguir alçar-se als primers llocs del hit parade nacional.

Amb aquesta afamada composició pròpia, Los Relámpagos van aconseguir en aquella època una cosa inimaginable avui dia: que en tots els balls particulars que es celebraven arreu de l'Estat, els anomenats "guateques", es ballessin sardanes.

Los Relampagos
El destacat èxit de "Nit de llampecs" propiciaria l’inici d’un estil propi basat en la adaptació pop i en format instrumental de temes del folklore popular espanyol: "Alborada gallega", "Dos cruces", "Danza del fuego", "Maria Dolores" o "En Aranjuez con tu amor", entre d'altres.

L’any 1967, dins la reinterpretació que feien de populars temes tradicionals i “con uno de los procedimientos técnicos más modernos del mundo: seis pistas”, segons deia un paràgraf imprès a la contraportada del disc, Los Relámpagos publiquen un single que en la seva cara "A" s'hi incloïa una versió instrumental de la patriòtica sardana catalana “La santa espina”. Cal veure-ho per creure-ho.


Ike and Tina Turner

Els inicis de la reina del rock

Duo musical nord-americà compost pel matrimoni Ike Turner i Tina Turner, encara que en realitat, Ike es deia Isaac Wister i el veritable nom de Tina és Anna Mae Bullock. Excel.lent cantant i ballarina, la seva contagiosa energia, la seva poderosa veu i la seva personalitat escènica, això sí, sempre guarnida amb estrafolaris vestits, van fer pujar a Tina Turner a l'olimp del rock.

Està considerat un dels millors i un dels més explosius grups de rock i rhythm and blues de l’època; les ferotges adaptacions que feien de temes clàssics del rock, tant les versions que editaven en vinil com les que interpretaven en directe, eren pura dinamita.

L’any 1966, dins el seu setè album d'estudi i amb producció del megalòman Phil Spector, un dels productors musicals més genials i, probablement, també, el més tarat i trastornat de tots, publiquen el frenètic tema “River deep, mountain high” (riu profund, muntanya alta), "vaig haver-la de cantar mig milió de vegades", explicaria anys després Tina en referir-se a les esgotadores sessions que va requerir l'enregistrament d'aquesta célebre cançó.

River deep, ...” va tenir un enorme èxit comercial, especialment al Regne Unit i com a resultat d’aquest fet, aquell mateix any, Ike and Tina Turner es van integrar a la gira britànica de The Rolling Stones. Posteriorment, l'any 1969, actuarien com a teloners de la gira nord-americana d'aquesta mateixa banda anglesa.

Ike & Tina Turner
El mes de gener de 1971, Ike i Tina puliquen una enèrgica i explosiva versió del "Proud Mary" dels Creedence Clearwater Revival. Un tema que, ràpidament, es va convertir en èxit de vendes, el disc va despatxar més d'un milió de còpies, convertint-se en l’èxit més destacat de la parella.

Finalment, l'any 1976, Ike i Tina Turner es separen afectiva i artísticament, la causa, el mal caràcter i els maltractaments tant físics com morals de l’impresentable macarra Ike Turner.

When I was a little girl, I had a rag doll,...
(Quan jo era petita, tenia una nina de drap)


Johnny Hallyday

La coneguda i poc escoltada estrella de rock francesa

Cantant i actor francès de nom real Jean-Philippe Léo Smet, autèntica icona de la música pop/rock francesa; està considerat una de les estrelles més grans de França: ha realitzat 400 gires, 2.100 portades de revistes, té 18 discos de platí, ha actuat davant 15 milions de persones i ha venut més de 100 milions de discos (60 milions nomes a França des de l’inici de la seva carrera.

Johnny Hallyday va ser la primera i, probablement, també ha estat la única, estrella rockera del país gal, a més, quasi sempre ha cantant en francés. Però, fins i tot amb el seu formidable historial, segueix sent un artista poc conegut fora de França. En els països de parla anglesa, sovint se’l descriu, cruelment, com “l'estrella de rock més gran que mai has sentit cantar”.

El mes de març de 1960 va publicar el seu primer disc, "T'aimer follement" (bojament t'estimaré), un EP de 4 cançons. El seu segon treball discogràfic, "Souvenirs, souvenirs" editat també l'any 1960, va representar el primer dels seus grans èxits, amb aquest disc va fer el salt a la fama i es va convertir en ídol de la joventut.

Johnny Hallyday
L'any 1965 es va casar amb l’atractiva cantant francesa d’origen búlgar Sylvie Vartan, motiu pel qual, en aquell període, van ser la "parella de moda" de la seva generació a França atraient constantment l'atenció dels mitjans.

L’any 1964 publica el fantàstic tema "Excuse-moi partenaire" (perdona, company), un blues original del guitarrista i cantant nord-americà Johnny Guitar Watson ("Cuttin' In"). A nivell estatal i rebatejada amb el títol de "Perdóname amigo", també va ser brillantment versionada pels malaurats artistes Tony Ronald (1964) i Bruno Lomas (1965).

Perdona, company, si em fico amb tu,
però es que estàs ballant amb la meva xicota...


Free

La banda que estan bé, es sentia lliure

Banda britànica de rock creada a Londres l’any 1968 i liderada pel jove vocalista Paul Rodgers juntament amb el guitarrista Paul Kossoff, el baix Andy Fraser i el bateria Simon Kirke. Tot i la seva joventut, en els seus inicis cap d'ells passava dels dinou anys, els seus components ja comptaven amb una àmplia experiència musical en haver format part d’altres grups o per haver treballat en alguna companyia discogràfica com a music de sessió.

Els dos primers àlbums del grup van tenir poca circulació, en part, per les precàries condicions de gravació ja que, inicialment, no comptaven amb un sobrat pressupost per a la seva producció. No seria fins el mes de juny de 1970, amb el llançament del fantàstic àlbum "Fire and water" (foc i aigua) que aconseguirien excel.lents cotes d’acceptació ja que el disc incloïa una de les composicions més aplaudides de la banda, una de les "joies" del rock britànic en una època clau per al gènere, el conegut super-hit "All right now" (ara està bé).

L'èxit d'quest àlbum també ajudaria al grup a assegurar-se la seva presència al Festival de l'Illa de Wight gaudint així de l'oportunitat de poder actuar davant de més de mig milió de persones i compartint cartell amb els grans del rock de l’època, noms com ara The Who, Jimi Hendrix, Chicago, Jethro Tull o The Doors, confirmant en aquell moment a Free com un dels grups de rock més interessants del Regne Unit alhora que es feien un lloc entre els grans del rock .

"All right now" és una potent composició escrita per Paul Rodgers i Andy Fraser, que gaudeix d'una base musical molt solida i que incorpora l'influent i conegut riff de guitarra de Kossoff.

Free
Cal destacar també el magnífic solo de guitarra i l’excel.lent treball que desenvolupa el baix. La cançó va aconseguir situar-se en el lloc número dos en la llista britànica d'àlbums més venuts i pujar al lloc número quatre en la llista americana.

Free també seria aclamada pels seus espectaculars concerts en viu i per les seves prolongades gires, actuacions que servien per anar incrementant el nombre d’adeptes entre el públic britànic. Els seus enèrgics directes causaven autèntica commoció a l'època, sempre amb el fonamental protagonisme del seu prodigiós cantant, Paul Rodgers i del brillant treball del malaguanyat guitarrista, Paul Kossoff.


The Supremes

La supremacia de tres fantàstiques veus de color

Trio vocal femení creat l’any 1961 a la ciutat nord-americana de Detroit i que practicava una barreja de pop i soul. Inicialment, la formació estava integrada per tres formidables cantants de raça negra: Diana Ross (nascuda Diane Ernestine Earle Ross), Mary Wilson i Florence Ballard.

Entre els anys 1964 i 1969, The Supremes van impactar triomfalment en les llistes d’èxits americanes aconseguint 12 números 1, convertint-se així en una màquina de produir hits: "Where did our love go", "Baby love", "Come see about me", "Stop! In the name of love", "Back in my arms again”, "I hear a symphony", "You can't hurry love", "You keep me hangin' on", "Love is here and now you're gone", "The happening", "Love child" i "Someday we'll be together".

Un detall curiós, com es pot comprovar, fruit segurament de les tendències de l'època, la majoria dels títols d'aquestes dotze cançons fan referència a l'amor (love, love, love).

A banda de l'aspecte musical i sense menysprear, evidentment, la qualitat de les estupendes veus de les tres intèrprets, l’èxit de The Supremes també es recolzava en les seves cuidades posades en escena, en les seves dinàmiques coreografies i en la sofisticada i moderna imatge que transmetien les tres noies. En tots els seus shows, sempre es presentaven perfectament repentinades (lluïen cridaneres perruques) i anaven impecablement vestides i maquillades.

The Supremes
"Where did our love go” (a on va anar el nostre amor?), va representar el primer número 1 del trio. Editada com a single l’any 1964, va ser el tema que va llançar al grup a la fama. Es tracta d’una elegant cançó de mig temps, escrita expressament per a The Supremes pel principal equip de producció de la discogràfica Motown, el brillant tercet Holland-Dozier-Holland.

Com a reconeixement al seu carisma i, al mateix temps, per ser la vocalista més destacada, l’any 1967, el trio va passar a anomenar-se Diana Ross and The Supremes; tot i això, al cap de dos anys, Diana Ross va abandonar artísticament les seves companyes per a iniciar una sòlida carrera en solitari.


Al Stewart

El memorable any del felí domèstic

Alastair Ian "Al" Stewart és un cantant, compositor i músic escocès d'estil pop-rock nascut a Glasgow. A mitjans de la dècada dels seixanta es va traslladar a Londres per a provar sort com a cantant folk, influenciat pels cantautors de l’època, com el seu admirat Donovan. Més tard, l'any 1977, es va traslladar als Estats Units, motiu pel qual, a partir d'aquesta data, produeix la majoria dels seus treballs a la ciutat californiana de Los Angeles.

El disc més famós de Al Stewart i el que li va reportar més fortuna comercial va ser "Year of the cat" (l'any del gat), es tractava del seu setè treball d'estudi. Enregistrat el mes de gener de 1976 als prestigiosos estudis Abbey Road de Londres, el va produir el conegut enginyer de so i músic anglès Alan Parsons. El disc incloïa el brillant tema homònim que donava nom a l'àlbum, una agradable i enganxosa composició escrita pel propi Stewart i per la qual aquest artista seria reconegut internacionalment.

Sembla ser que el títol de la cançó fa al.lusió al zodíac vietnamita ja que, d'acord amb l'horòscop d'aquest país asiàtic, l’any 1975, any de la composició del tema, l'hi va correspondre el qualificatiu astrològic de l'any del gat.

L’enrevessada i complicada lletra de "Year of the cat" relata una particular historia d’amor protagonitzada per un turista que, de visita en un país exòtic i passejant per les parades d'un mercat, coneix a una noia de la qual s'enamora.

Al Stewart
El text també parla d'un assassinat i, atès que dins la seva primera estrofa es cita a Humphrey Bogart i a Peter Lorre, podria estar inspirada en la pel.lícula nord-americana "El falcó maltès" o, potser, en “Casablanca”, el mític drama romàntic protagonitzat també pels mateixos actors.

Year of the cat” es caracteritza per la seva llarga introducció de piano i per les seves nombroses seccions instrumentals. En la versió de 6 min i 40 s publicada en format de llarga durada, més de quatre minuts de la cançó estan dedicats a passatges instrumentals, incloent-t’hi un solo de piano, un de guitarra acústica, un de guitarra elèctrica distorsionada i un de saxofon.


Canned Heat

Els amos de la carretera

Emblemàtic quintet de blues blanc amb aires rockers ser creat l’any 1965 a la ciutat californiana de Los Angeles. La banda estava liderada per Alan Wilson (guitarra, harmònica i veus) a qui tothom anomenava "mussol cec" per la seva extrema miopia i Bob Hite (veus i harmònica) àlies “l’ós” per la seva imponent estampa corporal.

Cannet Heat va estar present en els tres grans esdeveniments musicals de parla anglesa celebrats a finals dels anys seixanta: primer, l'any 1967, participen en el memorable Festival Pop de Monterrey; després, l'any 1969, amb un directe demolidor, triomfen davant més de quatre-centes mil persones al mític Festival de Woodstock i, finalment, aquell mateix any, actuen en el Festival de l'Illa de Wight, propagant en tots aquests certàmens la llavor del blues-rock.

El seu segon àlbum, "Boogie with Canned Heat" un treball publicat el mes de gener de 1968, incorporava la fatalista "On the road again" (en la carretera una altre vegada) un mogut blues interpretat amb el falset característic de Wilson. Cal destacar també que, per a proporcionar un toc psicodèlic al tema, hi van incorporar les notes d'un instrument de corda oriental anomenat "tambura", una espècie de sitar, notes que obren el tema i que sonen insistentment de fons al llarg de tota la cançó.

Quan al mes d'abril de 1968 es va llançar una versió revisada de "On the road again" en format single, el tema es va convertir en el primer gran èxit de Cannet Head i, al mateix temps, en la seva cançó més coneguda.

Canned Heat
Convertida en clàssic de l’època, va ser proclamada l'himne del Festival de Woodstock, transformant-se també en l'himne oficiós de tota una generació.

La lletra de "On the road again" tracta un dels temes clàssics del blues: la carretera com a destí inevitable del músic; una manera de viure que inspira amor i odi, creant una dependència irresistible i que empeny als artistes a tornar-hi una i una altra vegada, malgrat la solitud i la mala vida, característiques que s'acostumen a associar amb aquests específics trajectes de carretera.

Bé, jo estic tan cansat de plorar, però,
estic a la carretera una altra vegada,...


T. Rex

El dinosaure glamurós

Grup creat originàriament en format duo a Londres l’any 1967 i compost pel guitarrista, cantant i compositor, Marc Bolan, nom artístic de Marc Feld (el fals cognom Bolan és una contracció del nom d’un dels seus ídols: Bob Dylan (BO+LAN)), juntament amb el percussionista Steve "Peregrine" Took. En els seus inicis, van adoptar el nom comercial de Tyrannosaurus Rex, denominació amb la qual van llançar els seus primers quatre àlbums amb un so proper al rock psicodèlic i al folk rock.

A principis dels anys setanta i ja amb el seu nom reduït, T. Rex va canviar el seu inicial estil acústic per un altre més elèctric i vigorós, amb predomini de guitarra distorsionada, aconseguint fama mundial al convertint-se en la primera banda glam-rock de la història.

El "glam", abreviatura de «glamour», va ser un estil visual, un moviment artístic/musical que va néixer al Regne Unit en la dècada dels 70 i que es va caracteritzar per l'ambigüitat sexual i per l’estètica dels seus protagonistes, tots calçats amb botes de plataforma, empastifats amb maquillatges extravagants i atapeïts de lluentons, combinat tot això, amb una teatral posada en escena dels seus espectacles.

L'any 1971 amb "Get it on", T. Rex aconseguiria arribar al lloc número 1 en les llistes de vendes del Regne Unit; no obstant això, no seria fins a mitjans de 1972 quan el grup assoliria el pic de la seva popularitat en publicar els èxits discotequers "Telegram Sam" i "Metal Guru".

"Telegram Sam" és una potent cançó en la que destaca el seu enganxós riff, molt similar al de "Get it on", tot s'ha de dir, i que inclou un baix demolidor. Va ser publicada en format single i la va editar la companyia discogràfica T. Rex Wax Co. label, el nou segell que havia creat Marc Bolan desprès d’haver abandonat la seva antiga companyia discogràfica al no estar d’acord amb la seva política de llançaments.

T. Rex
El 16 de setembre de 1977, Marc Bolan i la seva parella, Glòria Jones (tot i que Bolan estava casat amb una altre dona), van anar a sopar a Morton's, un exclusiu restaurant de Londres. Finalitzat l'àpat, sobre les quatre de la matinada, Glòria es va posar a conduir el Mini Austin de Bolan, ja que ell no tenia carnet de conduir. Ja prop de casa, Glòria va perdre el control del cotxe i es va estavellar violentament contra un arbre.

Marc Bolan, que viatjava al costat del conductor, sense portar posat el cinturó de seguretat (no era obligatori en aquella època), va morir a l'instant. Glòria va quedar molt malferida. La mort del seu carismàtic líder va marcar el final prematur de T.Rex.


The Doors

La porta d'entrada al rock psicodèlic

Banda nord-americana d’extraordinari i hipnòtic so creada l’any 1965 a Los Angeles (Califòrnia); van ser un dels màxims exponents artístics del rock psicodèlic dels anys 60. Liderada pel jove poeta i cantant James "Jim" Douglas Morrison al costat de Ray Manzarek, el virtuós encarregat dels teclats, Robby Kriegger a la guitarra i John Densmore a la bateria.

The Doors es diferenciava de molts conjunts rock de l'època pel fet que en els seus concerts no utilitzaven mai cap baix. En lloc d’aquest essencial instrument, Manzarek tocava les notes del baix amb la mà esquerra en el seu piano Fender Rhodes bass i acompanyava la melodia amb la mà dreta en un orgue Vox Continental situat sota el piano. El gran al.licient dels concerts de The Doors però, era veure a Jim Morrison entrar en trànsit enmig d'una actuació al mateix temps que començava a recitar poesies o a ballar com un posseït dalt de l'escenari.

L'any 1967 el quartet publica el seu primer disc, un treball que porta el nom de la banda, "The Doors". L'àlbum conté encertades composicions com "The end" (El final), un èpic i al.lucinògen tema de gairebé dotze minuts de durada que tanca el disc; la memorable "Break on through (to the other side)" (Obre’t camí cap a l'altre costat) un mogut tema caracteritzat per l'enganxosa melodia del teclat i, finalment, un dels èxits més cèlebres del grup, "Light my fire" (Encén el meu foc), un tema que als Estats Units es va situar al lloc número 1.

En les actuacions en directe, la interpretació del tema "The end" evolucionava al mateix temps que es deteriorava el cervell de Jim Morrison. En cada nova audició, la lletra de la cançó era diferent:
... Pare,
- «Si, fill»,
- vull matar-te.
- Mare:
- vull... posseir-te! ...,
The Doors
L'any 1971, The Doors publica "L.A. Woman". Quan va sortir el disc, Jim Morrison acabava d'acomiadar-se dels seus companys per a marxar a París amb la intenció d’escriure poemes. El dia 3 de juliol, a la mítica edat de 27 anys, Jim era trobat mort dins la banyera del tranquil apartament que havia llogat, víctima d'un atac cardíac, fruit, segurament, de les seves disbauxes i dels seus excessos amb les drogues i l’alcohol.

En la seva tomba, emplaçada al cementiri Père-Lachaise de París, el seu epitafi està escrit en grec antic: "ΚΑΤΑ ΤΟΝ ΔΑΙΜΟΝΑ ΕΑΥΤΟΥ", expressió que es pot traduir com a: "fidel al seu propi esperit". Res més encertat.


The Righteous Brothers

Els intèrprets de la melodia perfecta

Duo vocal nord-americà d'estil pop orquestral compost per Bill Medley i Bobby Hatfield creat l’any 1964 a Orange County, un municipi situat prop de la ciutat californiana de Los Angeles. Tot i que la traducció del nom del grup, The Righteous Brothers, ve a dir que són "els germans justos", la parella no tenia cap tipus de parentiu entre si.

El mateix any de la seva creació, editen el que seria l'èxit més gran de la seva carrera artística, el popular i fantàstic tema "You've lost that lovin' feelin" (has perdut aquest sentiment d'estima), una cançó cantada per Bill Medley amb la seva profunda veu de baríton, mentre Bobby fa els cors, i que va aconseguir situar-se al número 1, tant a les llistes d’èxits d’Estats Units com a les del Regne Unit.

L'any 1965, publicarien una de les millors cançons d'amor de tots els temps, la passional i tendra balada romàntica "Unchained melody" (melodia desencadenada) una cançó lenta, molt lenta, que va escriure Alex North, un compositor especialitzat en música de pel.licules i que, curiosament, només està cantada per un dels membres del duo, el tenor alt i falsetista Bobby Hatfield.

La interpretació que fan The Righteous Brothers d'aquesta melodia encadenada, desencadenada o com es vulgui dir, s'ha convertit, amb el pas dels anys, en un clàssic planetari del gènere. Diuen que "Unchained melody" es una de les cançons més versionades del segle XX (s’han registrat mes de cinq-centes adaptacions diferents).

The Righteous Brothers
Una cançó que, al llarg de la història, l'han interpretat (i encara ho continuen fent) grans figures de la música contemporània.

Una de les més memorables interpretacions que s'han fet mai d'aquest tema va ser la que va oferir Elvis Presley, assegut i tocant el piano, en la que seria la seva última actuació en directe i, al mateix temps, la seva última aparició televisiva, un concert que es va celebrar al Marquet Square Arena de Indianapolis el 26 de juny de 1977, un mes i mig abans que ens deixés per sempre.

Oh, amor meu, la meva estimada,
he desitjat tant les teves carícies
durant un llarg i solitari temps,...


The Shadows

El conjunt que ningú li va poder fer ombra

Sensacional i emblemàtic quartet instrumental anglès. Fins l'arribada de The Beatles, van ser la principal referència i un dels conjunts de música pop més influents i importants del continent europeu. La formació original estava composta pel virtuós Hank B. Marvin, el seu guitarra solista, Bruce Welch a la rítmica, Jet Harris al baix i Tony Meehan a la bateria.

Parlar de The Shadows és parlar de Hank Marvin, un guitarrista que sap utilitzar magistralment com ningú el vibrato de la seva apreciada Fender Stratocaster de color vermell tot desplegant amb ella un fascinant i excepcional so metal.lic, clar, brillant i reconeixible. Pocs artistes toquen la guitarra elèctrica tan bé, amb un so tant net i un estil tan impecable com ell.

Amb una imatge de calma relaxada sobre l'escenari, abillats amb vestimenta elegant i desenvolupant uns particulars i rítmics passos: un endavant; després, un a un costat i un altre a l'altre costat, tot perfectament assajat, així eren The Shadows. Profusament imitats per nombrosos conjunts, van ser els responsables d'animar a tota una generació de joves a dedicar-se a la música moderna.

En els seus inicis, parlem de l’any 1958, Marvin i Welch formaven part del conjunt d'acompanyament de Cliff Richard, una banda anomenada The Drifters. La formació es va anar consolidant i per això, per evitar problemes legals amb un altre grup que portava el mateix nom, van canviar el seu nom a The Shadows (Les ombres). El quartet va continuar treballant amb Cliff Richard, però, l’any 1959, van començar a gravar pel seu compte, iniciant una brillant carrera en solitari.

L’any 1960, en una gira britànica, el cantautor i compositor Jerry Lordan, un artista que actuava de teloner en aquella mateixa gira, els va cedir un tema instrumental seu, un tema que ell interpretava amb ukelele. La versió que es va treure de la màniga The Shadows va pujar al número 1 de les llistes d'èxits, es tractava de la memorable i celebèrrima "Apache".

"Apache" es va enregistrar el mes de juny de 1960 i va ser publicada en format single el mes següent. La gravació es va realitzar en els famosos estudis Abbey Road de Londres, propietat de la discogràfica EMI i Cliff Richard va col.laborar en la gravació tocant, al principi i al final de la cançó, una espècie de tambor xinès amb la intenció de proporcionar al tema un ambient de música indígena.

The Shadows
Els èxits de The Shadows van ser constants durant els primers anys de la dècada dels seixanta. A més d'"Apache", el grup va triomfar amb destacats èxits com ara "Geronimo", "FBI", "Kon Tiki", "Nivram", "Atlantis", "The Savage", "Wonderful Land", "Guitar Tango" o "Dance On", entre d’altres.

El mes de juny de 1961, en l’època que acompanyaven a Tony Sheridan, The Beatles va gravar a Hamburg, sota la influència de The Shadows i imitant el seu estil, un tema instrumental compost per George Harrison i John Lennon (l’únic tema de The Beatles acreditat a Harrison-Lennon) que van batejar amb el nom de "Cry for a Shadow".


The Troggs

La primera banda cavernícola de la història

Banda britànica de pop/rock procedent de Andover, Hampshire, un comtat situat a la costa sud d'Anglaterra. Estava liderada pel baixista, cantant i compositor Reg Presley (de nom real Reginal Ball) al costat de Tony Mansfield (guitarra solista), Dave Wright (guitarra rítmica) i Ronnie Bond (el bateria).

El nom de Troggs procedeix de l’abreviatura de Troglodytes i deriva, segons paraules del propi grup, de la música visceral, primitiva i cavernosa que practicaven, juntament amb la seva pronunciada contundència sonora i també per les lletres de les seves cançons, moltes d'elles de temàtica amorosa però salvatges i passionals.

La cançó més famosa del quartet va ser “Wild thing" (alguna cosa salvatge) un potent i llegendari tema, un clàssic imprescindible en qualsevol festa que soni rock and roll dels anys seixanta o setanta, una cançó per la qual aquesta banda seria coneguda a nivell internacional. El mes de juliol de 1966, un any ple d'èxits per al grup, “Wild thing" va aconseguir pujar als llocs més alts, tant a les llistes d'èxits britàniques com a les llistes nord-americanes.

The Troggs
Tot i ser una composició bastant aspre, ja que té la part vocal distorsionada i el seu riff de guitarra és una mica brut, el tema incorpora un sorprenent solo d'ocarina, un instrument folklòric de ceràmica que té un so semblant a la flauta.

Sens dubte, la versió més famosa de "Wild thing" es la que va interpretar en directe el mític guitarrista Jimi Hendrix en la seva memorable actuació en el Monterey Pop Festival de l'any 1967.

Altres destacats èxits de The Troggs van ser, l'enganxosa "With a girl like you" (amb una noia com tu), "I can't control myself" (no em puc controlar) i l'excel.lent balada “Love is all around” (l'amor és a tot arreu).



Roberta Flack

Suaument i escoltant de fons aquest tema, pots fer amb mi tot el que vulguis

Elegant i sofisticada cantant i compositora nord-americana de jazz, soul i rhythm and blues, oriünda de Black Mountain, un petit municipi de l'estat de Carolina del Nord. Era filla de l'organista de l'església baptista de Nashville i es de suposar que per aquest motiu, genèticament ja estava predisposada per a la música i és per aquí per on es va orientar des de petita, rebent nocions de música i aprenent a tocar el piano.

Si bé es cert que Roberta Flack artísticament ha conegut moments de gran popularitat, també es veritat que sovint ha estat ignorada, sobretot a l'hora d'assenyalar els grans artistes que han donat brillantor a la música negra del segle XX.

El primer èxit de la seva carrera el va aconseguir interpretant una encertada versió de la rítmica cançó folk “The first time ever I saw your face” (La primera vegada que vaig veure la teva cara). Roberta Flack va canviar magistralment l’estil i la melodia d’aquesta cançó, transformant-la en una sensual i tendra balada soul que es va publicar l’any 1969, dins el seu àlbum de debut.

Roberta Flack
El seu èxit més important però, l’obtindria uns anys més tard, concretament al 1973, ara s’han complert 40 anys, amb la preciosa composició "Killing me softly with his song" (Suaument em mata amb la seva cançó), una tendra i emocional cançó melòdica que incorpora unes magnífiques segones veus i que a més, hipnotitza, d’aquells temes que un (o una) no pot escoltar sense experimentar un pessigolleig al voltant de l'estómac o sense percebre una emoció especial.

"Killing me softly...” va pujar ràpidament al número 1 a la majoria de llistes d'èxits de molts de països, al mateix temps, es convertia en una de les grans balades romàntiques de la música contemporània.