Todd Rundgren

Un jove que es trobava a les fosques

Cantant i multiinstrumentista nord-americà nascut a Upper Darby, el sisè municipi més gran de l'estat de Pennsilvània. Conegut pel seu esperit innovador i la seva visió avantguardista, Todd Rundgren ha estat un dels impulsors del subgènere power pop.

Pioner en l'ús de la tecnologia aplicada a la música, un dels aspectes més destacats de la seva carrera és el seu paper com a productor discogràfic. En aquest aspecte, ha treballat amb una gran varietat d'artistes; entre ells, Meat Loaf, Hall & Oates, The Band i Badfinger. El seu enfocament creatiu i la seva innovació a l'estudi han estat essencials per a l'èxit de molts dels seus discos.

L'any 1965, amb disset anys, Rundgren crea Money, la seva primera banda. Uns mesos més tard, impulsa un nou projecte musical, Woodys Truck Stop, un altre grup de curta durada. Dos anys més tard, juntament amb Robert "Stewkey" Antoni (veu i teclats), Thomm Mooney (bateria) i Carson Van Osten (baix), Rundgren crea Nazz, la seva tercera formació. Amb Nazz edita tres àlbums: "Nazz", "Nazz Nazz" i "Nazz III"; aquest últim, un elapé llançat desprès de la dissolució de la banda i compost per gravacions d'arxiu.

"Runt" és l'àlbum de debut de la banda The Runt, un disc publicat el mes de setembre de 1970. Es tracta d'un trio format per Todd Rundgren (guitarra, teclats i veus), Hunt Sales (bateria) i Tony Fox Sales (baix). El vinil conté 11 cançons, escrites totes elles per Rundgren i en les quals, ell es fa càrrec de quasi tots els instruments. És per això, que el disc està considerat el seu àlbum de debut en solitari. Així ho certifiquen les reedicions posteriors del disc, que atribueixen l'àlbum a Todd Rundgren, enlloc d'adjudicar-ho a The Runt.

Todd Rundgren
El seu tercer àlbum d'estudi, "Something / Anything?" (alguna cosa/qualsevol cosa), un doble LP editat el mes de febrer de 1972, inclou 25 cançons, 23 d'elles compostes per Rudgren. A més, ell interpreta totes les veus i en la majoria de cançons, es fa càrrec de tota la instrumentació.

"I Saw the Light" (vaig veure la llum) és l'agradable tema que encapçala aquest àlbum, és una de les seves composicions més populars. Una cançó que, coberta de metàfores, explora el descobriment de l'amor. La seva lletra revela el moment de claredat que es produeix quan el protagonista, passejant amb una noia que l'atreu, mira als seus ulls i s'adona que un sentiment desconegut, esclata dins seu.


George Thorogood and The Destroyers

Un tarambana desterrat a la caseta del gos

Banda de rock i blues liderada pel guitarrista i cantant nord-americà George Thorogood, un music nascut a Wilmington, la ciutat més gran de l'estat de Delaware. Amb els Delaware Destroyers (sovint anomenats simplement "The Destroyers"), Thorogood ha editat més de 20 elapés, dos d'aquests, han estat certificats "Disc de platí" i altres sis, certificats "Disc d'or". Fins a data d'avui, la formació ha venut més de 15 milions de discos a tot el món.

Thorogood va iniciar la seva carrera artística cantant i tocant la guitarra com a músic de carrer. L'any 1973, amb el seu amic d'escola, Jeff Simon a la bateria; Ron "Roadblock" Smith a la rítmica i Billy Blough al baix, va formar el quartet The Delaware Destroyers. En els seus inicis, el conjunt interpretava versions de blues/rock d'alguns dels grans clàssics: Chuck Berry, Elmore James, John Lee Hooker, Bo Diddley...

L'any 1977, el grup signa contracte amb el segell discogràfic Rounder Records i publica el seu àlbum debut, l'homònim, "George Thorogood and The Destroyers". En aquest disc, ja hi apareixen temes compostos pel propi George Thorogood com ara, "Homesick Boy" (nen nostàlgic) o "Delaware Slide" (diapositiva de Delaware), juntament amb habituals covers d'estàndards del blues i del blues/rock. En aquest vinil també hi va tenir cabuda "John Hardy", un tema tradicional folk.

El seu segon treball discogràfic, comercialitzat l'any 1978, va representar un punt d'inflexió per a George Thorogood and The Destroyers. En aquest disc, la formació incorpora al saxofonista Hank "Hurricane" Carter. L'excel.lent versió del clàssic de Hank Williams "Move It On Over" (mou-te), l'irònic rock que dona títol al vinil, va gaudir de gran difusió a tota la xarxa d'emissores de radio. Als Estats Units, "Move It on over" va conquerir la trenta-tresena posició de la llista d'Àlbums pop.

George Thorogood and The Destroyers
La lletra de "Move It On Over" narra la història d'un home que, en arribar a les tantes de la matinada al seu domicili, se n'adona que la seva dona ha canviat el pany de la porta i que el fa fora de casa. La constant repetició de la frase "mou-te", confirma el propòsit.

Poc desprès, l'infortunat marit, es troba instal.lat a l'ajustada caseta de gos; un lloc on, al costat de l'animal, gairebé no hi cap.

La sarcàstica cançó utilitza un llenguatge surrealista per a plasmar la situació en que es troba el personatge en aquell moment. És a dir, allotjat en una petita estança canina i sentint-se com es troben els desemparats gossos acollits en una gossera.


The Grass Roots

Carpe Diem: Aprofita el dia d'avui; no et fiïs del demà

Banda nord-americana d'estil pop psicodèlic i folk/rock concebuda l'any 1965 pel músic i compositor P. F. Sloan i el productor Steve Barri, dos acreditats músics vinculats al segell Dunhill Records, una discogràfica amb seu a Los Angeles.

The Grass Roots era un projecte originàriament prefabricat, una banda inicialment formada per músics d'estudi que enregistraven cançons sota aquest nom, mentre que Sloan i Barri eren els encarregats d'escriure les composicions. Degut a la bona acollida dels seus primers discos, els responsables de la discogràfica es van trobar amb la necessitat de crear un veritable conjunt musical amb la finalitat d'assumir les tasques de promoció, alguna actuació i els posteriors enregistraments.

La formació més estable d'aquesta Grass Roots real va ser la que estava conformada pel baixista Kenny Fukomoto (més tard, reemplaçat pel cantant solista Rob Grill); el cantant, teclista i guitarrista Warren Entner; el guitarra solista Creed Bratton i el bateria Rick Coonce. Quatre músics procedents d'una banda que es deia The 13th Floor (no confondre amb The 13th Floor Elevators) i que havia estat creada dotze mesos abans a Los Angeles.

El seu primer "hit" el van assolir amb el tema "Let's live for today" (viu l'avui), una cançó pop, publicada en format single el 13 de maig de 1967, que es va convertir en èxit instantani. La lletra de "Let's live for today", transmet un missatge senzill: el d'aprofitar el màxim el fet de viure i, alhora, gaudir del moment, sense preocupar-se del demà.

L'esmentat disc va assolir la vuitena posició de les llistes d'èxits Billboard Hot 100 i, només als Estats Units, va despatxar més de dos milions de còpies. Una fita distingida amb el guardó de "Disc d'or".

The Grass Roots
Es tracta d'una versió del tema escrit l'any 1966 pel músic anglès David "Shel" Shapiro i el lletrista italià Ivan Mogol. El seu títol original era "Piangi amb me" (plora amb mi) i la lletra, en italià, difonia conceptes trivials. Adaptada a l'anglès, "Let's live for today" reflectia l'esperit dels anys seixanta, on la joventut cercava llibertat, esbarjo i noves experiències.

En aquell període, "Let's live for today" també va trobar l'empara dels soldats nord-americans que lluitaven al controvertit escenari de la guerra del Vietnam. El vital contingut de la seva lletra, tocava de ple la seva fibra emocional. Una circumstància que lligava amb la incertesa que en aquells moments, patien els combatents nord-americans.


Steel Pulse

Reggae combatiu i "made in United Kingdom"

Banda britànica de reggae creada l'any 1975 a Birmingham, el segon municipi més poblat d'Anglaterra. Un quintet inicialment format per David Hinds, guitarra rítmica i veu cantant, Basil Gabbidon, guitarra solista i veu cantant i Ronnie McQueen al baix. Més tard, s'hi afegirien, Selwyn Brown als teclats, Michael Riley a la percussió i Steve Nisbett a la bateria i veus.

Pionera en la introducció de la música reggae al Regne Unit, Steel Pulse es reconeguda pel seu ritme sincopat, les seves lletres solidaries i per l'habilitat de fusionar el reggae amb altres estils musicals, com ara el jazz i el funk. Cal destacar també, el seu compromís en abordar, sense embuts, temes de justícia social i de discriminació racial en les lletres de les seves cançons.

L'any 1976, a través del segell independent Concrete Jungle, Steel Pulse publica el seu primer treball discogràfic, un single que va obtenir una notable repercussió local i que conté dos temes propis: "Kibudu-Mansatta-Abuku", una cançó signada per Ronnie McQueen que expressa el compromís de la banda amb l'equitat social i la consciència política i, a l'altre cara, "Mansatta", un tema instrumental.

Desprès d'editar un parell de singles més, el mes de febrer de 1978, ara sota l'empara de la multinacional Island Records, la banda anglesa publica, com anticipació del seu elapé "Handsworth Revolution", un reeixit disc dedicat als veïns d'aquest barri de Birmingham, el combatiu tema "Ku Klux Klan". Una enèrgica crítica a aquesta organització nord-americana, paradigma del supremacisme blanc. Un moviment segregacionista conegut a tot el mon pel seu funest historial d'odi racial i violència.

Steel Pulse
Llançada a mitjans de la dècada dels setanta, un període en què als Estats Units, els moviments pels drets civils i la lluita contra la discriminació racial estaven en augment. "Ku Klux Klan" s'insereix en aquest context, com a expressió artística de resistència i solidaritat amb la comunitat afroamericana.

El bon cartell de Steel Pulse en aquell període, va fer que fos contractat per a obrir les actuacions de Bob Marley & The Wailers en la gira de concerts que el cèlebre cantant jamaicà va oferir durant el mesos de juny i juliol de 1978 a diversos països europeus. L'esmentada gira incloïa actuacions a París, Eivissa, Göteborg, Estocolm, Oslo, Rotterdam, Amsterdam i Brussel.les.


White Plains

Una noia encantadora

Banda britànica d'estil pop/rock comercial creada l'any 1969 a Londres. Originalment coneguda amb el nom de The Flower Pot Men, l'esmentat conjunt d'estètica psicodèlica es va transformar a White Plains després de que diversos dels seus membres abandonessin la formació. Originalment, White Plains estava integrada per Tony Burrows (veu cantant), Roger Hills (bateria), Pete Nelson (guitarra i veus), Robin Shaw (baix i veus) i Ricky Wolff (teclats, guitarra i veus).

L'èxit comercial més destacat de White Plains el van assolir amb "My baby loves lovin'" (a la meva xicota li encanta estimar), un tema que apareixia en el seu single de debut. Es tracta d'una cançó escrita i produïda per la prolífica parella de compositors formada per Roger Cook i Roger Greenaway. Una cançó que es caracteritza per les seves excel.lents harmonies vocals i pel seu estil, alegre i enganxós. "My baby loves lovin'" personifica a la perfecció les tendències musicals de la música pop de finals de la dècada dels seixanta.

Enregistrada als estudis de la discogràfica Decca Records i aprofitant les festes de Nadal, "My baby loves lovin'" va sortir publicada el dia 2 de gener de 1970. En poc temps, la cançó va arribar al "top ten" de diverses llistes d'èxits internacionals. Entre elles, les llistes del Regne Unit i les llistes d'èxits dels Estats Units.

En relació a "My baby loves lovin'", durant molt de temps, va haver-hi un debat sobre qui va ser la persona que va entonar la veu principal. En principi, es donava per fer que la veu era la del vocalista de la banda, Tony Burrows, malgrat això, posteriorment es va descobrir que la veu solista, era en realitat, la del teclista de la banda, Ricky Wolff. La feina de Tony Burrows es va limitar a fer cors i a doblar la veu principal de Wolff.

White Plains
Una controvèrsia provocada per la manca de disponibilitat de Ricky Wolff, en aquell periode, per a la promoció del single.

Motivat per aquest fet, seria el cantant i instrumentista Roger Greenaway, el productor i, al mateix temps, un dels compositors de la cançó, qui assumiria el rol de cantant solista i qui apareixeria com a tal en tots els actes promocionals i en totes les actuacions del grup a la televisió.

A la meva noia li encanta estimar.
A la meva noia li encanta l'amor.
Ella té el que cal,
I sap com utilitzar-ho,...


Kincade

Un grup inventat però, amb tres paternitats

Banda anglesa formada artificialment l'any 1972. Un grup de música pop creat a corre-cuita desprès de la reeixida publicació en format single del tema "Dreams are Ten a Penny (Jenny, Jenny)" (els somnis valen deu cèntims), una cançó composta per l'exmembre del grup The Ivy League, John Carter, ara músic d'estudi i productor discogràfic, juntament amb la seva esposa, Gillian Shakespeare, responsable de la lletra.

Un treball discogràfic publicat l'any 1972 i atribuït a la banda Kincade, una formació musical que en el moment de la distribució del disc, encara no existia. Un tema creat a l'estudi de gravació on l'esmentat John Carter interpretava totes les veus i es feia càrrec de la guitarra. "Dreams are Ten a Penny" va ser editada pel segell independent Penny Farthing Records i, tot i que el disc no va tenir gaire èxit al Regne Unit, va assolir la segona posició de les llistes d'èxits d'Alemanya i va despatxar més d'un milió de còpies.

Amb la cançó també a les llistes d'èxits d'Austràlia, Escandinàvia i els Països Baixos i motivat pel fet que John Carter, en aquell temps, no estava interessat a sortir de gira com a artista, la discogràfica va haver de crear un grup per a promocionar el disc. Per això, va reclutar al cantant i guitarrista britànic John Knowles, vocalista en aquell moment de la banda Cassidy perquè es fes passar pel líder de la suposada banda Kincade.

Desprès de concedir entrevistes a vàries publicacions musicals i de sortir a diverses televisions europees, John Knowles, motivat per la repercussió mediàtica obtinguda en el paper de líder virtual de Kincade, es va canviar el nom. A partir de llavors es diria, John Kincade, un fet que va rellançar la seva carrera, ara com a cantant solista.

Mentrestant, John Carter va continuar publicant composicions pròpies sota el nom de Kincade, cançons que desprès interpretaven en playback un trio format per tres guitarristes anglesos: els germans Paul i Nigel Griggs, ex-membres de banda de rock progressiu Octopus i Rick Williams.

Kinkade
Per embolicar més la troca, John Kincade, va publicar en alemany la seva pròpia versió de "Dreams Are Ten A Penny" i l'any 1973, sota el nom de la banda Kincade i sota el nom del cantant solista John Kincade es van editar dos singles amb la mateixa versió de "Shine on me woman" (il.lumina'm, dona), una nova producció de John Carter.

"Dreams are Ten a Penny" es una expressió que ve a indicar que els somnis, en el sentit que es tracta de desitjos, són pensaments interns molt comuns i, sovint, no tenen cap valor efectiu. La lletra parla de l'experiència habitual de tenir un munt de somnis i d'aspiracions i amb el pas del temps, adonar-se que no sempre s'aconsegueixen tot els desitjos.


La Bionda

Un repartiment força just

Duo musical italià creat l'any 1973 a Milà, la capital econòmica i industrial d'Itàlia. Un grup format pels germans Carmelo i Michelangelo La Bionda. Originaris del municipi sicilià de Ramacca, a molt curta edat, els La Bionda es van traslladar a Milà, municipi on, en l'etapa adulta, els dos germans s'establirien com a compositors. Pioners a Itàlia de la música "disco", La Bionda van ser un dels creadors del subgènere musical conegut a nivell internacional, amb l'apel.latiu de "Italo disc".

El mes de desembre de 1972, sota el nom de Fratelli Bionda, s.r.l. (germans Bionda, S.R.L.), el duet publica el seu primer àlbum, un disc autoproduït per ells mateixos i que barrejava diversos estils, majoritàriament acústics i de folk/pop, uns gèneres molt allunyats del que, anys més tard, els proporcionaria la fama i l'èxit internacional.

Instal.lats a Munic, els La Bionda comencen a editar discos sota el nom de D.D. Sound (abreviatura de Disc Delivery Sound o So Destinat a Discoteques), un segell que utilitzarien durant tota la seva carrera discogràfica posterior. Els seus dos primers singles, tots dos editats l'any 1977, "Disco Bass" i "Burning Love" (amor ardent), dos vinils amb temes instrumentals de ritme contagiós, aviat es convertirien en èxits mundials.

El mes d'octubre de 1978, amb el seu veritable cognom, La Bionda publica l'àlbum homònim "La Bionda". Un disc de llarga durada que incloïa l'èxit planetari, "One for You, One for Me" (un per a tu, un per a mi). Es tracta d'un himne de la música "disco", una cançó que combina elements de música pop, de funk i de música electrònica.

Clàssica del gènere, "One for You, One for Me" alberga molta música i poques paraules. A finals de la dècada dels setanta, la cançó sonava, un dia si i l'altre també, als equips de música de les discoteques de quasi tot el món.

La Bionda
Amb una melodia enganxosa que convida al ball i a la diversió, una lletra intranscendent i una tornada fàcil de recordar, "One for You, one for Me", amb les veus dels germans La Bionda, la col.laboració del músic anglès Richard Palmer-James (membre fundador del grup britànic Supertramp) i amb la seva excel.lent producció musical, va encapçalar les llistes d'èxits de la majoria de països del continent europeu. "One for You, one for Me" també va triomfar a bona part d'Amèrica Llatina.

A banda del seu treball vocal i instrumental com a duo, els germans La Bionda també van destacar en la industria musical com a productors i com a compositors.


Iron Maiden

Un tema inicialment descartat per ser poc "heavy"

Banda britànica d'estil heavy metal formada oficialment el dia de Nadal de 1975 a Leyton, un barri del municipi londinenc de Waltham Forest. Després de diversos canvis en la seva formació inicial, el grup es va consolidar amb el lideratge Steve Harris, el baixista i principal compositor de la banda; el vocalista Paul Di'Anno; els guitarristes Dave Murray i Dennis Stratton i el bateria Clive Burr.

Es tracta d'una banda reconeguda mundialment pel seu distintiu so i per les seves aclamades actuacions en viu. Al llarg de la seva carrera, el quintet ha venut més de 100 milions d'àlbums a tot el món. Pedra angular del gènere, també ha influenciat a nombroses bandes de heavy metal. La música de Iron Maiden, a més, es caracteritza per les seves èpiques lletres, uns relats que aborden temes que van des de la història i la mitologia fins a la ciència ficció i la literatura.

El disc de debut de Iron Maiden va sortir publicat sota el nom de "The Soundhouse Tapes" (la cinta casolana). Editat el 9 de novembre de 1979 en format EP, el vinil conté "Iron Maiden", "Invasion" i "Prowler", tres cançons signades per Steve Harris i extretes d'una cinta de demostració produïda i finançada pels propis membres del grup i enregistrada en una sola sessió, el dia 31 de desembre de 1978 als Spaceward Studios de Cambridge.

Malgrat que diverses cadenes de distribució van mostrar interès per a l'adquisició de còpies, la banda només en va voler distribuir 5.000. A més, el disc només es podia adquirir a través de sol.licitud feta per correu. Tot i això, gràcies al famós boca-orella, els 5.000 exemplars es van esgotar en poques setmanes i, per això, avui dia, el disc és un cotitzat objecte per als col.leccionistes de discos que, en subhastes online, han arribat a oferir fins a 2.000 euros per una còpia.

En la producció de la "demo", també es va enregistrar "Strange world" (paraula estranya) un curiós tema que, per diversos motius no va aparèixer a l'esmentat primer disc de la banda.

Iron Maiden
A diferència de la majoria de cançons de Iron Maiden, cançons de ritme enèrgic i carregades d'intensos riffs de guitarra, "Strange world" és un tema tranquil i melòdic. Un altre composició de Steve Harris que transmet sensació de benestar. Podeu escoltar-la al reproductor del blog.

Durant els seus gairebé cinquanta anys de trajectòria musical, Iron Maiden ha estat gràficament identificada per la seva mascota, una figura anomenada Eddie the Head. Imatge que apareix en la majoria de portades dels seus discos. Amos i senyors del marxandatge, en qualsevol concert de heavy metal que es preï, hi veureu desfilar desenes assistents amb samarretes de Iron Maiden.


The First Edition

Crònica en directe d'un viatge psicotròpic

Banda nord-americana d'estil pop/rock formada l'any 1967 a la ciutat californiana de Los Ángeles. Anomenada fins l'any 1970, Kenny Rogers and The First Edition, la formació original estava liderada pel cantant i músic texà Kenny Rogers i es complementava amb Mike Setze a la guitarra i veus; Ferry Williams també guitarra i veus; Thalia Camacho al baix i Mickey Jones a la bateria.

Tot i que el cantautor Kenny Rogers és més conegut per la seva posterior carrera com a intèrpret de música country, el seu període amb The First Edition va comportar una etapa molt important dins la seva carrera i en l'aspecte personal.

La producció musical de The First Edition no es va limitar mai a un sol gènere. El quintet angelí, amb un so força característic, fusionava elements de pop/rock, country i pop psicodèlic. Aquesta diversificació musical, els va permetre atraure una àmplia audiència.

El mes d'octubre de 1967, la banda publica en format single "Just Dropped In (To See What Condition My Condition Was In)", un tema batejat amb un títol de difícil traducció, ja que es tracta d'una expressió col.loquial nord-americana que, més o menys, significa: "Vaig entrar de sobte per veure en quina condició estava". Una cançó d'estil pop psicodèlic extreta del seu àlbum de debut, que va arribar a les llistes Billboard Hot 100 dels Estats Units, assolint la meritòria cinquena posició i convertint-se en èxit comercial i en tot un símbol de l'era psicodèlica.

The First Edition
La lletra de la cançó descriu la experiència d'una persona que es troba en un lamentable estat de confusió i alteració, una situació segurament esdevinguda després de la ingesta de substàncies psicotròpiques. La frase "Just dropped In" suggereix que aquest individu, va entrar en algun lloc de forma inesperada o casual. Acte seguit, es posa a narrar les sensacions experimentades. Es tracta d'una cançó que il.lustra perfectament la psicodèlia i la cultura dels anys seixanta.

A mitjans de la dècada dels setanta, Kenny Rogers va decidir centrar-se en la seva carrera com a cantant solista. Una trajectòria que el convertiria en un dels artistes més icònics de la música country. Un fet que va propiciar que a inicis de 1976, el grup es dissolgués.


Jan and Dean

Una lloança a la cultura del surf

Duo nord-americà d'excel.lents harmonies vocals i d'estil surf/rock creat l'any 1958 a Los Angeles, la segona ciutat més poblada dels Estats Units. Una agrupació musical formada per Jan Berry i Dean Torrence. A principis de la dècada dels seixanta, Jan and Dean van ser un dels pioners del surf vocal, un estil musical que rendia pleitesia a la cultura de l'esbarjo en la platja.

Amb permís de la banda californiana The Beach Boys, Jan and Dean van ser una de les principals formacions del gènere surf vocal. Un gènere musical que, amb cançons simples i ritmes enganxosos, tractaven temes innocents que versaven sobre noies, cotxes i platja. Lletres un pèl ingènues que fantasiaven i discorrien al voltant del sol i l'arena de les platges californianes, tot capturant l'essència de l'estil de vida de la joventut nord-americana dels anys seixanta.

En l'aspecte musical, durant tota la seva carrera artística, The Beach Boys i Jan and Dean, van mantenir sempre una gran amistat i empatia personal, col.laborant assíduament tots dos, tant en l'estudi de gravació com en el cas d'arranjaments de cançons o en les actuacions en directe d'ambdues formacions.

Entre les cançons més conegudes del duet californià hi sobresurt el tema "Surf City" (ciutat surfista), una composició d'estil surf/rock que captura l'essència de l'estil de vida de l'entreteniment i les festes en la platja, uns escenaris habitualment associats a l'esport aquàtic del surf. Publicada en format single el mes de maig de 1963, va ser la primera cançó de temàtica surf que va aconseguir situar-se al capdamunt de les llistes Billboard Hot 100 dels Estats Units.

Jan and Dean
"Surf City", descriu un assolellat paradís fictici on prometen "dues noies per cada noi". Escrita al uníson per Brian Wilson (membre fundador dels Beach Boys) i Jan Berry, "Surf City" reflexa la cultura juvenil, optimista i despreocupada dels anys seixanta. La seva lletra intenta difondre un sentiment de despreocupació, llibertat i anhels d'una aventura de caire amorós, característiques específiques de la música surf de l'època.

Ràpidament, "Surf City" es va convertir en un himne per als seguidors del surf/rock. També la van fer seva, tota la joventut que en l'esbarjo, busca la conjunció perfecta de música animada, combinada amb tendres relats de flirtejos estiuencs a peu de platja.


Dary Hall & John Oates

Sembla ser que els diners no és tot el que un/a necessita per a aconseguir la felicitat

Duo nord-americà de soul i rhythm and blues creat l'any 1970 a Filadèlfia, la ciutat més gran de l'estat de Pennsilvània. Integrat per Daryl Hall (Daryl Franklin Hohl), el compositor i vocalista principal i pel guitarrista John Oates (John William Oates), responsable dels cors; al llarg dels anys, es van convertir en un dels duets més reeixits i duradors en la història de la música pop.

S'estima que la formació ha despatxat més de 80 milions de discos al llarg de la seva carrera. L'any 1984, la Associació de la Indústria Discogràfica dels Estats Units (R.I.A.A.) va certificar que Daryl Hall & John Oates eren el duo que en aquell moment, ostentava el número més gran de vendes discogràfiques en tota la història de la música. Un rècord que la parella nord-americana encara conserva avui dia.

L'any 1972, Daryl Hall & John Oates publiquen "Whole Oats" (civada integral), el seu àlbum debut. Un treball que va passar bastant desapercebut. L'any següent, editen "Abandoned Luncheonette" (dia abandonat), un disc de llarga durada que conté la balada "She's gone" (ella se n'ha anat), un tema compost per Daryl Hall i inspirat en la ruptura sentimental amb la seva dona. Editada posteriorment en format single, el vinil es va situar en la posició número 60 de les llistes Billboard Hot 100 dels Estats Units.

No va ser fins a mitjans de la dècada dels setanta, amb el canvi a la companyia discogràfica RCA, quan Dary Hall & John Oates van començar a percebre l'èxit comercial. És el seu cinquè àlbum d'estudi "Bigger Than Both of Us" (més gran que tots nosaltres), publicat el mes de setembre de 1976, el que projecta el duet a la fama.

"Bigger Than Both of Us" va assolir la categoria de disc multiplatí. Uns mesos més tard, de l'esmentat àlbum s'extreu el single "Rich girl" (nena rica), una cançó escrita novament per Daryl Hall que va constituir el primer número 1 de la banda a les llistes Billboard (desprès vindrien 5 Top Ten més).

Hall & Oates
La lletra de "Rich girl" tracta sobre una noia superficial i consentida que no dóna cap importància als aspectes emocionals de les persones. Una jove que obra amb actitud indiferent vers tot allò que l'envolta.

El text sosté que la noia sempre s'ha sentit emparada pels diners dels seus acabalats pares. "Rich girl" critica el seu comportament asseverant, de forma subtil, que la veritable riquesa va més enllà dels diners.

La revista nord-americana Billboard, publicació especialitzada en la industria musical, situa a Hall & Oates en la posició 19 en la llista que avalua els "100 artistes més grans de tots els temps".


Peter Sarstedt

Relat d'una distingida ascensió social

Cantautor i instrumentista d'estil pop/folk nascut a Nova Delhi al si d'una família emigrada a la Índia. L'any 1954, quan Peter tenia catorze anys, tota la família es va traslladar a viure al Regne Unit, establint-se a Croydon, un municipi anglès situat al sud de Londres. Germà de l'ídol adolescent Eden Kane, Peter era el baixista del grup del seu germà. Una feina que va deixar l'any 1965, quan aquest va decidir traslladar-se al continent australià.

L'any 1967, instal.lat a Londres, Peter Sarstedt s'inicia en l'entorn discogràfic publicant un disc sota el nom fictici de Peter Lincoln. L'any següent, signa contracte amb el segell discogràfic United Artists i edita un parell de singles, dos treballs que van gaudir d'escassa repercussió. L'any 1969, el cantant anglo-indi publica el seu èxit més destacat: "Where do you go to (My Lovely)?" (a on vas amor meu), una balada composta pel propi Sarstedt i interpretada a ritme de vals amb el suport únic de tres instruments: guitarra, contrabaix i acordió.

"Where do you go to" va assolir la primera posició de les llistes d'èxits del Regne Unit i l'any 1970, va obtenir el prestigiós Premi Ivor Novello, una distinció que concedeix anualment la industria discogràfica britànica per a guardonar les millors composicions musicals de Gran Bretanya i d'Irlanda. Un premi que Peter Sarstedt va compartir amb David Bowie, l'autor de la icònica "Space Oddity" (rareses espacials).

"Where do you go to (My Lovely)" intenta reflectir el retrat (no gaire complaent) d'una noia d'orígens humils que es diu Marie-Claire i que amb el temps, es va convertir en una acomodada persona que fraternitzava de tu a tu amb la jet set europea.

Peter Sarstedt
Les seves estrofes, suggereixen una barreja d'admiració i sarcasme vers la figura de Marie-Claire, descrivint amb tot luxe de detall el seu privilegiat estil de vida.

La lletra esmenta diversos indrets d'oci de la Riviera francesa. També fa referència a les estacions d'esquí dels Alps suïssos. El text també al.ludeix a coneguts personatges de l'època, com ara, The Rollings Stones, Sacha Distel, Aga Khan o Pablo Picasso.

Parles com Marlene Dietrich
i balles com Zizi Jeanmaire.
La teva roba està feta per Balmain
i hi ha diamants i perles al teu cabell,...


Bruce Channel

Hola nena, vols sortir amb mi?

De nom real, Bruce McMeans, Bruce Channel és un cantant i compositor nord-americà nascut a Jacksonville, un municipi situat a l'estat de Texas. Un artista conegut principalment pel seu èxit "Hey! Baby", un tema escrit conjuntament amb la cantautora Margaret Cobb que l'any 1962, va assolir, entre d'altres, la primera posició de les llistes Billboard Hot 100 dels Estats Units.

Composta l'any 1959, Bruce Channel va estar interpretant "Hey! Baby" durant dos anys, abans d'enregistrar-la en disc. Publicada originalment pel modest segell discogràfic LeCam Records, quan la cançó va començar a traspassar l'àmbit local, va ser transferida a la discogràfica Smash Records, una subsidiària de la multinacional Mercury Records, per a la seva distribució nacional.

A banda d'encapçalar les llistes dels Estats Units, "Hey! Baby" també va aconseguir la segona posició de les llistes d'èxits del Regne Unit. Editada en format single, el vinil va despatxar més d'un milió de còpies, una fita que va ser recompensada amb la distinció de "Disc d'or".

Es tracta d'un tema alegre i optimista, una composició d'estil pop i de ritme molt contagiós. La lletra de "Hey! Baby", un text de caire romàntic bastant innocent, transmet un missatge bastant simple d'atracció i desig. Una de les característiques més distintives de "Hey! Baby" és la contribució de l'harmònica, un instrument essencial, ja des del seu inici, en la popularitat de la cançó. Una aportació musical de l'excel.lent harmonicista texà Delbert McClinton.

L'any 1962, degut a l'èxit internacional de "Hey! Baby", Channel, McClinton i la seva banda, el grup The Straitjackets, van fer una gira d'un mes de durada pel Regne Unit, una sèrie d'actuacions en les quals, diverses vegades, van compartir cartell amb The Beatles.

Bruce Channel
Sembla ser que en aquesta gira, Delbert McClinton va fraternitzar amb John Lennon. Una circumstància que va propiciar que el beatle s'interessés per les tècniques instrumentistes de McClinton. Desprès de prendre nota, Lennon no va dubtar a posar en pràctica les lliçons rebudes: primer, en l'enregistrament de "Love me do" (estima'm), el senzill de debut del quartet de Liverpool i poc més tard, a "Please, please me" (si us plau, complau-me), el tema que dóna nom al primer àlbum d'estudi dels Beatles.

Escolta, escolta, nena.
Vull saber
si tu seràs la meva xicota,...


Raspberries

Una xicota que, sense embuts, anava directe al gra

Banda nord-americana d'estil pop/rock molt influenciada pels conjunts anglesos batejats als Estats Units amb el malnom de "la Invasió Britànica". Un quartet que destacava per les seves composicions pròpies i per les seves excel.lents harmonies vocals.

Pionera del subgènere musical power pop, el grup com a tal, es forma l'any 1970 a Cleveland, un dels principals municipis de la regió nord-americana dels Grans Llacs. Els seus membres originals van ser: Eric Carmen, el líder de la formació (veu cantant, baix i teclats), Wally Bryson (guitarra solista i veus), Dave Smalley (guitarra rítmica i veus) i Jim Bonfanti (a la bateria).

L'any 1972, Raspberries publica el seu àlbum debut, un disc homònim que va obtenir una bona acollida comercial i uns destacats elogis per part de la crítica especialitzada. En aquest elapé hi sobresurten dos temes: "Go all the way" (ves fins al final) i "I wanna be with you" (vull estar amb tu). Dues composicions d'Eric Carmen que transmeten l'essència del power pop. Com a nota curiosa, senyalar que en les versions americana i australiana, l'elapé portava adherit un adhesiu de rascar i olorar que contenia una forta aroma de gerds (raspberries).

"Go all the way", és un tema de caire romàntic que en els seus inicis, compta amb uns potents acords de guitarra elèctrica estil "All right now" (tot està bé). Desprès, assistida per unes esplèndides harmonies vocals, la cançó segueix en pla més calmat. Publicada en format single, el disc va assolir la cinquena posició de les llistes Billboard dels Estats Units. "Go all the way" a més, va vendre quasi un milió i mig de còpies i va ser distingida amb el guardó de "Disc d'or".

En aquell període, la lletra de "Go all the way", es va considerar bastant atrevida, ja que parla d'un vincle romàntic en el qual, la noia, suggereix a la seva parella el desig de portar la seva relació "fins al final". Un propòsit expressat sense cap contenció i sense tenir en compte les conseqüències.

Després de l'èxit del vinil, Eric Carmen i Dave Smalley van intercanviar els seus instruments, Carmen, amb l'objectiu de tenir més presència d'alt l'escenari, va passar a tocar la guitarra rítmica i Smalley es va fer càrrec del baix.

Mai vaig saber com podia ser l'amor complet,
fins que ella em va besar i em va dir:
Estimat, si us plau, ves fins al final,...