Marianne Faithfull

La il.lustre musa de The Rolling Stones

Artista britànica nascuda al barri londinenc de Hampstead i descendent d'una família d'alt estirp, atès que és néta de l'escriptor Leopold von Sacher-Masoch, un aristòcrata austrohongarès que fa tres segles va donar origen al terme "masoquisme". A mitjans de la dècada dels seixanta, va iniciar una volàtil carrera artística com a actriu i cantant, impulsada pel productor i mànager de The Rolling Stones, Andrew Loog Oldham.

Marianne va iniciar la seva carrera musical amb el single "As tears go by" (mentre cauen les llàgrimes), un disc publicat el mes de juny de 1964 que es va convertir en èxit de vendes. "As tears go by" està considerada la primera composició escrita pel tàndem format per Mick Jagger i Keith Richards. Posteriorment, uns mesos més tard, Marianne editaria el seu segon single, un treball que incloïa dues versions folk dels temes: "Blowin’ in the wind" (escolta-ho en el vent) i "House of the rising sun" (la casa del sol naixent).

A finals de 1965, The Rolling Stones publicaria la seva pròpia versió (la original) de "As tears go by". La van incloure en el seu cinquè àlbum d’estudi, un treball batejat amb el nom de "December children (and everybody's)" (els nens de desembre).

Es diu que quan Mick Jagger i Keith Richards van composar "As tears go by", els Rolling Stones tocaven, habitualment, peces pop-rock i versions de temes rhythm and blues, per aquesta raó, atès que en aquell temps, una balada no s'ajustava gaire a la imatge agressiva de la banda, van decidir cedir la cançó a Marianne Faithfull perquè fos ella qui la edités en disc.

Marianne Faithfull
En un altre ordre de coses, sembla ser que Marianne Faithfull va ser la primera persona que, per exigències del guió, va pronunciar la paraula "fuck" (follar) dins els diàlegs d'una pel.lícula comercial. Aquest fet es va produir en la cinta britànica "I'll never forget what's his name" (mai oblidaré com es diu), una comèdia negra protagonitzada, entre d'altres coneguts actors, per Orson Wells i Oliver Reed.

Com a curiositat, esmentar també que l'any 1989, sota el títol de "Dolça remor de cada tarda", Maria del Mar Bonet va publicar una versió seva de "As tears go". L’excel.lent cantant mallorquina la va incloure en el seu elapé "Ben a prop".


Els 3 Tambors

Uns tambors que no van fer gaire rebombori

Grup folk-pop creat a Barcelona l’any 1964 i compost pels germans Albert i Jordi Batiste i el seu cosí, Xavier Triadó. Una formació pionera del pop-rock en català sorgida dins l’ambient excursionista i catalanista de l’època, d’allò que s'anomenava "kumbaià". Un grup que, inicialment, s’emmirallava en la música de format acústic i estil folk que interpretaven els cantautors nord-americans de l’època.

En les seves primeres aparicions públiques, el repertori de Els 3 Tambors estava compost per versions de cantautors de la "Nova Cançó", temes de Francesc Pi de la Serra o de Raimon, entre d'altres, músics amb els quals, en aquella època, el grup va compartir escenari en innombrables ocasions; tot i que, amb el temps, l’experiència i la qualitat interpretativa dels seus components va anar guanyant enters i els seus referents musicals en van anar renovant.

El mes d'abril de 1965, Els 3 Tambors signen contracte amb el segell barceloní Edigsa, en l'acord, s’especifica que la discogràfica es compromet a editar dotze cançons en tres discs, sempre que del primer disc es comercialitzessin més de mil còpies. Tot i això, la companyia mai va complir l'acord i per això, el grup va escriure una enèrgica carta de protesta dirigida als caps de la discogràfica, mostrant el seu enuig pel tracte rebut.

Edigsa, en la seva resposta, els contesta que les dues principals raons per les quals no havien gravat res era per la saturació del mercat del disc en català i perquè, segons la seva opinió, el grup encara no estava prou madur per a la tasca discogràfica. Aquest fet, comportaria l’inici d’una disputa legal entre les parts. Finalment, Els 3 Tambors aconsegueix fitxar pel segell Belter, una altre discogràfica barcelonina, especialitzada en la divulgació del folklore espanyol, que els facilita l'edició del seu primer disc.

Els 3 TamborsL'any 1966, aprofitant la marxa de Xavier Triadó, Els 3 Tambors electrifiquen la seva proposta musical i incorporen a Josep Maria Farran (guitarra) i a Gabriel Jaraba (bateria).

Poc després, enregistren el seu primer EP, un disc que va funcionar força bé gràcies als dos temes de la seva cara principal: "Cançó del noi dels cabells llargs", una peça composta per Jordi Batiste i "Romanço del fill de vídua", una versió del tema "Tombstone blues" de Bob Dylan amb text del poeta Pere Quart.

Tinc nevera, tocadiscos
i una tele amb dos canals,
una aranya gran de llàgrimes
i sillons funcionals,...


Jim Croce

No oblideu mai el seu nom

Cantant, guitarrista i compositor de nom complet, James Joseph Croce. Un músic nord-americà d’estil folk-rock, fill d'immigrants italians, nascut a South Philadelphia, un districte de Filadèlfia, la ciutat més gran de l'estat de Pennsilvània.

Jim Croce es va iniciar en la música durant la dècada dels anys seixanta, en plena adolescència; primer, formant part de diversos grups universitaris que actuaven en locals i en campus universitaris, desprès, en format duo amb la seva dona, Ingrid Jacobson. A aquesta primera etapa pertanyen els àlbums "Facets" (facetes) i "Jim & Ingrid Croce", dos treballs editats, respectivament, l’any 1966 i el 1969.

El mes de desembre de 1970, Ingrid va anunciar a Croce que esperaven un fill. Dies desprès, Jim va composar una tendra cançó per al seu futur fill: "Time in a bottle" (el temps en una botella), un tema en el qual Jim explica al seu futur fill totes les coses que ell guardaria si pogués emmagatzemar el temps en una ampolla. "Time in a bottle" va sortir publicada l’any 1972 dins l’àlbum "You don't mess around with Jim" (no et fiquis amb Jim).

Malauradament, la carrera de Jim Croce no va durar gaire, ja que va morir jove, víctima d’un fatídic accident d'aviació que li va segar la vida a l’edat de 30 anys, just quan començava a assaborir l'èxit. En el moment del fatal desenllaç, Jim Croce portava registrats 250 concerts aquell any.

Després del seu enlairament, l'avioneta on viatjava Jim Croce es va estavellar contra un arbre que es trobava al final de la pista, aquest era l'únic obstacle físic que es podia trobar en quilòmetres a la rodona. La nit era clara, la visibilitat bona, i no feia vent, per això, no va quedar clar si l'avió no va aconseguir agafar la suficient alçada o si el pilot va patir un atac de cor. Misteris de la ciència.

Jim CroceEl maleït accident va tenir lloc el 20 de setembre de 1973, el mateix dia que arribava a les botigues de discos "I got a name" (tinc un nom), el single extret del seu cinquè i últim àlbum d'estudi. Es tracta d’una composició en la qual, Jim Croce, amb molta sensibilitat, ens parla de temes identitaris, mostrant-se orgullós de ser com és.

Jim Croce és un d’aquells artistes que, en escoltar una de les seves pausades melodies fa que et sentis bé. Dins la seva poc extensa producció discogràfica, el cantant ens va llegar un grapat de bones cançons, interpretades totes elles amb una agradable veu, unes lletres brillants i uns relats carregats d'encertades reflexions.


The Clash

Un tema punk rock que és la bomba

Banda britànica de rock creada a Londres l’any 1976 i originalment formada per Joe Strummer (John Graham Mellor), guitarra i veu cantant, Mick Jones (Michael Geoffrey Jones), guitarra solista i cors, Paul Simonon (Paul Gustave Simonon) al baix i Topper Headon (Nicholas Bowen Headon) a la bateria. Es tracta d’una de les formacions més importants i representatives de la primera onada punk originada a finals dels anys setanta.

En les seves vigoroses composicions, elaborades amb textos políticament compromesos, The Clash posa de manifest el seu descontentament sociopolític. A banda d’això, el quartet londinenc, desplegava un talent musical molt més elevat i eclèctic que la majoria dels seus col.legues generacionals.

El mes de desembre de 1979, publiquen el seu tercer àlbum d’estudi, un dels seus treballs més prestigiosos i el més lloat pel públic i per la crítica musical, el doble elapé: "London Calling" (trucades de Londres), un disc que inclou el rock melòdic, "Spanish bombs" (bombes espanyoles) un tema escrit per Mick Jones y Joe Strummer.

La lletra de "Spanish bombs" rendeix homenatge als lluitadors antifranquistes que van combatre a la Guerra Civil espanyola, un homenatge al bàndol republicà. És el primer tema en el que The Clash tracta qüestions socials que no estan relacionades estretament amb el Regne Unit.

D'aquest disc cal destacar també la seva icònica portada. Es tracta d’una d'aquelles memorables imatges imperibles de la música pop-rock, una obra de la fotògrafa britànica Pennie Smith que va captar el precís moment en que el baixista Paul Simonon colpeja el seu baix Fender contra el terra de l'escenari en un concert a Nova York. La composició de la caràtula, però, és poc original, ja que pirateja els caràcters tipogràfics i el disseny en blanc i negre del primer àlbum de Elvis Presley.

The Clash
"London calling" està considerat un dels millors àlbums de la història de la música pop-rock. De fet, la revista Billboard el va qualificar com el millor disc de la dècada dels vuitanta i, segons la revista Rolling Stone, està classificat en el vuitè lloc en la llista que proclama els 500 millors àlbums de tots els temps.

Tot i això, a "London calling", no sé qui va supervisar les frases entonades en castellà en la tornada de "Spanish bombs". Suposo que la intenció era bona, però, són frases sense gaire sentit, el que dóna peu a interpretacions diverses, alguna d'elles, poc encertada:

Spanish bombs, yo te quiero infinito.
Yo te quiero, oh mi corazón,...


The Crystals

Un tema cristal·lí molt comercial

Agrupació vocal femenína d’estil pop formada a inicis del anys seixanta al barri novaiorquès de Brooklyn. Constituïda originàriament en format de quintet, posteriorment quedaria establerta com a trio. Va ser el primer grup musical produït pel segell Philles Records, la discogràfica creada pel talentós i sonat productor nord-americà Phil Spector, juntament amb el seu soci Lester Sill.

El primer èxit de The Crystals data de l’any 1962, el van aconseguir amb el tema "There's no other (like my baby)" (no n'hi ha cap altra (com la meva xicota), el primer senzill que va assolir el milió de còpies venudes. Poc temps després i dins aquell mateix any, dos nous èxits més: "Uptown" (zona alta) i "He's a rebel" (ell és un rebel).

El mes de març de 1963, enregistrada als Gold Star Studios de Los Angeles, The Crystals publica "Da Doo Ron Ron", un festiu i juvenil tema, ple d’energia, compost per Jeff Barry, Ellie Greenwich i Phil Spector. Una cançó escrita en un parell de dies a les oficines de Phil Spector a Nova York.

Inicialment, "Da Doo Ron Ron" eren només unes síl.labes sense sentit, una expressió feta servir com a línia fictícia per separar cada estrofa i cor tot esperant trobar, més tard, una frase enganxosa que, encaixada, servís per a donar títol a la cançó. No obstant això, a Spector li va agradar com sonava el tema en aquell moment, i així es va quedar.

The Crystals
En el cor de "Da Doo Ron Ron" hi participa Cher, en aquell temps, corista de sessió; precisament allà, en els estudis de gravació, hi coneixeria Sonny Bono, l’individu que, uns anys després, tan mala vida conferiria a la excel.lent cantant i actriu californiana.

Corre una anècdota que diu que, finalitzat l’enregistrament de "Da Doo Ron Ron", Phil Spector li va preguntar a Sonny Bono, que en aquell període també era productor, si la cançó era "prou tonteta" com per arribar als adolescents. El resultat obtingut confirma que sí que ho era:

El vaig conèixer un dilluns i el meu cor es va parar
Da Doo Ron Ron ron, Da Doo Ron Ron,... 


Chuck Berry

El patriarca del rock and roll

Charles Edward Anderson Berry, conegut artísticament com Chuck Berry, va ser un compositor, intèrpret i guitarrista nord-americà nascut a St. Louis, una ciutat independent situada a l’estat de Missouri. Està considerat un dels músics més influents de la història del rock and roll, no en va té l'honor de ser un dels pioners d’aquest gènere musical.

Chuck Berry, en les seves actuacions, va fer cèlebre el "pas de l'ànec" (duckwalk), un moviment que consisteix a saltar amb un sol peu, mentre que l'altre es manté en l'aire, movent-lo cap amunt i cap avall; a més, gràcies a composicions com "Maybellene" (1955), "Roll over Beethoven" (1956), "Rock and Roll music" (1957), "Sweet little sixteen", "Carol" i la ja clàssica, "Johnny B. Goode", totes tres de l'any 1958, Chuck Berry va redefinir els elements del rhythm and blues, creant les bases del rock and roll.

El mes de novembre de 1964 dins l’àlbum "St Louis to Liverpool", Chuck Berry publica "You never can tell" (mai se sap), un tema on, sorprenentment, sobresurt el piano i el saxofon en lloc de la guitarra elèctrica. Una cançó que va composar durant la seva estada a la presó, acusat de violar la Llei Mann, una llei federal nord-americana, aprovada el 25 de juny de 1910, que tenia com a objectiu prohibir l'esclavitud blanca, transformant en delicte federal el fet de traslladar dones d'un estat a un altre amb "propòsits immorals".

Acusat de delicte sexual, Chuck Berry va ser condemnat a cinc anys de presó i al pagament de 5.000 dòlars de multa. La sentència va ser apel.lada pel seu advocat, invocant els comentaris racistes que el jutge havia deixat anar durant el judici. Per aquesta raó, finalment, la condemna seria rebaixada a tres anys, dels quals, el malaurat guitarrista n’acabaria complint una mica més de la meitat, un total de vint mesos.

You never can tell
La lletra de "You never can tell" descriu l’enllaç matrimonial d’una parella d'adolescents i com evoluciona, amb relativa comoditat, la seva vida marital: un modest apartament, un treball, un tocadiscos d’alta fidelitat, una bona col.lecció de singles (set-cents discos) i un cotxe trucat color vermell cirera de l'any 53, vehicle amb el qual, la parella viatja a Nova Orleans per a celebrar el seu primer aniversari de casament.

Com a detall curiós, cada un dels seus versos acaba amb l'enigmàtica frase "C'est la vie, say the old folks, it goes to show you never can tell" (així és la vida, diuen els vells, el que ve a demostrar que mai se sap).


The Boomtown Rats

Hi ha dilluns que és millor quedar-se al llit

Banda irlandesa d'estil new wave creada l’any 1975 a Dún Laoghaire, un municipi costaner situat a prop de Dublín. La formació original estava liderada pel carismàtic vocalista Bob Geldof (Robert Frederick Xenon Geldof) i es completava amb el guitarra solista Garry Roberts, el teclista Johnnie Fingers, el baixista Pete Briquette, el guitarra rítmic Gerry Cott i el bateria Simon Crowe.

El mes d’octubre de 1976, The Boomtown Rats es va traslladar a Londres on va congeniar musicalment amb el moviment punk-rock. L'any següent, desprès de rebutjar una substanciosa oferta que els habia formulat Virgin Records, la banda va signar contracte amb el nou segell anglès Ensign Records. Amb aquesta discogràfica el grup va llançar el seu primer àlbum, un elapé titulat, simplement, "The Boomtown Rats".

El mes de gener de 1979, mentre es trobava als Estats Units sent entrevistat per una emissora de ràdio d'Atlanta, Bob Geldof s’assabenta que a Sant Diego, Califòrnia, una adolescent de setze anys, Brenda Ann Spencer, estava disparant a l'atzar des d'una de les finestres de casa seva, amb el rifle semiautomàtic que el seu pare li havia regalat per Nadal, als alumnes de la Cleveland Elementary School, una escola primària situada just davant del seu domicili.

Finalment, l'acte criminal es va saldar amb la mort del director i un conserge de l’escola; el primer, intentant protegir els alumnes del col.legi i el segon, intentant treure al director ferit de la zona perillosa. A més, el tiroteig va ferir vuit escolars i un oficial de policia.

The Boomtown Rats
Desprès del seu arrest, al ser interrogada pels motius de la seva conducta criminal, un acte, a priori, sense cap mena de sentit, amb fredor i sense mostrar cap mena de penediment, Brenda va contestar: "No m'agraden els dilluns, ho vaig fer per animar el dia".

Aquest luctuós succés va inspirar Bob Geldof que, de tornada a l'hotel, va començar a donar forma a una cançó d'aparença amable però de sabor agredolç. Un tema que titularia "I don’t like mondays" (no m'agraden els dilluns) i que es va incloure en el tercer àlbum de la banda. "I don’t like mondays" s'erigiria en el tema més popular i aconseguit de The Boomtown Rats i, exceptuant els Estats Units, es convertiria en èxit mundial.


Nazareth

Una emotiva balada que no fa gens de mal

Banda escocesa de rock dur creada l'any 1967 a Dunfermline, un municipi situat al centre d'Escòcia. El grup, en format de quartet, estava integrat per Dan McCafferty (veu cantant), Manny Charlton (guitarra solista), Pete Agnew (baix) i Darrell Sweet (bateria).

Es tracta d'una d'aquelles típiques formacions en les quals, les seves cançons son conegudes per un munt de gent, però, poques vegades les relacionen amb el grup que les interpreta. A part d’això, Nazareth, és una de les poques bandes de rock clàssic que actualment encara es manté activa, malgrat els constants canvis en el gust musical de les noves generacions.

L'any 1974, Nazareth va publicar en format single "Love hurts" (l'amor fa mal) una potent balada que va sonar a totes les ràdios i que va copar els primers llocs de les llistes d’èxits del Regne Unit i dels Estats Units. El disc va aconseguir la xifra mundial de gairebé dos milions de còpies venudes. "Love hurts" està considerada pels crítics, com una de les millors "Power ballads" de la història del rock.

Molta gent creu, erròniament, que "Love hurts", va ser composta per algun dels quatre membres de Nazareth. Però no va ser així, ja que va ser escrita expressament pel matrimoni format per Felice i Boudleaux Bryant per al cèlebre duo nord-americà The Everly Brothers, duet que la va enregistrar el mes de juliol de 1960 obtenint un èxit més aviat moderat.

Nazareth
Un any més tard, seria el torn de Roy Orbison. El vocalista i compositor texà va inserir "Love hurts" a la cara "B" del seu hit "Running scared" (corrent espantat). La versió d'Orbison va gaudir d'una acceptació superior a la obtinguda pels Everly Brothers.

Tot i això, "Love hurts" va haver d'esperar gairebé catorze anys perquè fos un èxit, un fet que esdevindria amb la versió que va treure Nazareth. "Love hurts" compta amb una bateria i una línia de baix molt marcats, un punteig amb guitarra sintetitzada i la veu potent i punyent de Dan McCafferty, que aconsegueix conferir un aire dramàtic i, alhora, impactant a aquesta balada.


Blondie

La rossa que perseguia cors fràgils

Banda nord-americana de pop-rock creada l'any 1974 a Nova York. La formació inicial estava integrada per Deborah Harry, la líder i l’aguda veu del grup; Clem Burke, a la bateria, Gary Valentine al baix; James Destri als teclats i Chris Stein a la guitarra solista. Blondie va iniciar la seva carrera artística dins del moviment "punk-rock", més tard, es decantaria pel corrent "new wave", una decisió que per a molts seguidors va ser com una traïció, però, aquest canvi, els va obrir les portes del gran públic.

L’any 1976, Blondie va comercialitzar el seu primer àlbum, un treball titulat, simplement, "Blondie", un disc que als Estats Units va passar sense pena ni glòria, però que va ser número 1 a Austràlia. Dos anys més tard, publiquen "Plastic letters" (cartes de plàstic), un altre elapé d’estudi que va tornar a punxar.

L'any següent, en el seu nou àlbum, "Parallel lines" (línies paral.leles), decideixen apostar fort, decantant-se per un estil musical més accessible, la corrent pop "new wave". A "Plastic letters", amb un acostament a la música "disco" s’hi troba una de les cançons més conegudes de Blondie, "Heart of glass" (cor de vidre), una composició de Deborah Harry i Chris Stein que, amb un ritme contagiós i un falset enganxós, va portar al quintet a encapçalar les llistes d'èxit mundials.

"Heart of glass" va haver de patir tres anys de maduració abans de convertir-se en èxit. Originalment enregistrada per Blondie l'any 1975, el seu ritme era molt més lent i la cançó es titulava "Once I had a love" (una vegada vaig tenir un amor). Tres anys després, la van tornar a enregistrar amb aquest mateix títol, aquesta vegada però, orientada més cap al pop-rock.

Blondie
El videoclip promocional de "Heart of glass" és una postal de l'època. El clip mostra imatges panoràmiques de la vida nocturna del Nova York de finals de la dècada dels setanta, entre elles, una seqüència de la façana de la famosa discoteca Studio 54, en aquell temps, el bressol mundial de la música "disco", un fet que va portar a molta gent a creure que la cançó dels Blondie s’havia enregistrat en aquella coneguda sala de festes, tot i què, en realitat, sembla ser, que la actuació del grup es va gravar en un anònim local d’oci nocturn de Nova York.

Una vegada vaig tenir un amor i va ser genial.
Aviat vaig descobrir que tenia el cor de vidre,...


Bobby Hebb

Una composició que brilla més que la llum del sol

Robert Von "Bobby" Hebb va ser un cantant i compositor de soul nascut a Nashville, la capital de l’estat nord-americà de Tennessee. Bobby era fill de William i Ovalla Hebb, un matrimoni format per dos músics cecs. En la seva joventut, Bobby va formar part de diverses formacions musicals, entre elles, cal esmentar la banda del cantant i guitarrista nord-americà Bo Diddley.

Bobby Herbb va tenir un sol èxit "Sunny" (assolellat), un admirable tema publicat l’any 1966 que va marcar tota la seva carrera. Es tracta d’una de les cançons més versionades de la història de la música pop, una peça imperible del soul que amaga una trista història: la mort violenta del germà de Bobby, Harold Hebb, apunyalat desprès d'una baralla iniciada en un club nocturn de Nashville, precisament, l’endemà de l'assassinat del president dels Estats Units, John Fitzgerald Kennedy.

Al contrari del que podria esperar-se d'una cançó composta en memòria d'un familiar proper que ha mort víctima d’un fet violent, Bobby Hebb va escriure un tema optimista, un cant a l’esperança, una cançó feta amb la certesa que arribarien temps millors. "Sunny" és una cançó interpretada sense artificis, radiant de sinceritat i d’humanitat, un tema que sembla indicat per començar el dia amb alegria i bon rotllo.

Enregistrada als Bell Sound Studios de Nova York, "Sunny" va aconseguir un èxit immediat, sobrepassant el milió de còpies venudes als Estats Units . La seva repercussió mediàtica va propiciar que a l’agost de 1966, Bobby Hebb fos escollit, juntament amb The Remains, The Cyrkle y The Ronettes per a actuar, en qualitat de teloner, en la que seria l’última gira americana de The Beatles, el quartet de Liverpool que, en aquell moment, ja s’havia convertit en fenomen mundial.

Bobby Hebb
"Sunny" és una composició una mica peculiar, només té una estrofa i no té tornada. A més, la cançó s'estructura en una sèrie d'acords que van progressant mig to cap amunt desprès de cada vers.

La cançó comença amb un redoble de bateria seguit d’un ritme de baix molt nítid, una línia de baix que marca tota la cançó i que acompanya la veu calmada i plena de sentiment de Bobby Hebb mentre va desgranant el seu missatge esperançador:

Ahir la meva vida estava plena de pluja,
em vas somriure i això, realment,
va alleujar el meu dolor,...