Bob Marley & The Wailers

No ploris, nena, tornarè tard

Mítica formació de reggae i ska creada l'any 1974 a Kingston, la capital de la illa caribenya de Jamaica. Una banda liderada pel guitarrista, compositor i cantant Bob Marley (Robert Nesta Marley), màxim difusor del moviment espiritual rastafari, del qual era membre compromès i amb el suport de The Wailers i el trio vocal femení I Threes.

La Wailers band estava formada pels germans Barret: Carlton a la bateria i Aston "Family man" al baix; els guitarristes, Junior Marvin i Al Anderson; els teclistes, Tyrone Downie i Earl "Wya" Lindo i, finalment, Alvin "Seeco" Patterson a la percussió. Per la seva banda, el trio I Threes estava compost per Rita Marley (la dona de Bob Marley), Judy Mowatt i Marcia Griffiths.

El primer àlbum comercialitzat sota el nom de Bob Marley & The Wailers va ser batejat amb el terme rastafari "Natty dread", un disc publicat el mes d'octubre de 1974 que incloïa, entre d'altres, "No woman, no cry" (dona, no ploris), un dels primers èxits mundials del grup, un tema acreditat al cantautor jamaicà Vincent "Tata" Ford, un bon amic de Marley i la persona que va donar a Marley les primeres lliçons a la guitarra del referent reggae.

Diverses fonts asseguren que Bob Marley era realment l'autor de "No woman, no cry", una composició que va cedir a Vicent Ford com a agraïment a la seva amistat i als ajuts alimentaris rebuts per aquest durant l'etapa adolescent en la qual, el cantant jamaicà no passava per la seva millor època, després que la seva mare, que s'havia tornat a casar, se n'anés als Estats Units i ell no hagués volgut anar a viure amb el seu pare, convertint-se, durant un cert període de temps, en un "homeless", una persona sense sostre.

S'especula amb el fet que Bob Marley va escriure expressament "No woman, no cry" per a la seva esposa, Rita, que en aquell temps patia depressions, sembla ser, com a conseqüència de les reiterades absències de Marley. També es rumoreja que el que pretenia realment Bob Marley amb les estrofes de "No woman, no cry" era intentar rescabalar a la seva dona de les contínues infidelitats que ell li infligia, era la seva peculiar manera de demanar perdó.

D'acord amb la classificació elaborada per la revista nord-americana Rolling Stone, "No woman, no cry" ocupa el trenta-setè lloc de la llista de les 500 millors cançons pop-rock de tots els temps.


Mud

Confio plenament que cap de vosaltres se senti sol o sola aquest Nadal

Sòlida banda anglesa d'estil "glam rock" creada l'any 1966 a la ciutat de Londres. Un quartet format pel guitarra solista Rob Davis, el vocalista Les Gray, el bateria Dave Mount i el baixista Ray Stiles. En la seva adolescència, al catorze anys, Rob Davis va crear una banda instrumental d'estil The Shadows anomenada The Apaches, una formació que ja comptava amb el seu company Dave Mount a la bateria.

A finals de 1973, Mud va publicar "Dyna-Mite", una cançó que havia estat rebutjada per The Sweet, l'altre prominent banda britànica d'estil "glam rock" competidora de Mud. Es tracta d'un rock compost i produït per l'equip de compositors Nicky Chinn i Mike Chapman (una reeixida parella creativa coneguda corporativament amb el nom de Chinnichap), un tema que Mud va convertir en un hit britànic.

El mes de desembre de 1974, Mud es va tornar seriós i, igual que havien fet altres coetanis seus, com ara Slade, van publicar "Lonely this Christmas" (un Nadal solitari), una malenconiosa nadala, un pèl depriment, escrita novament pel tàndem Chinn-Chapman i interpretada per Les Gray a l'estil melòdic de Elvis Presley, un estil vocal que a partir de llavors, el cantant ja no abandonaria.

"Lonely this Christmas" va assolir la primera posició de les llistes d'èxits del Regne Unit, dels Països Baixos i de Bèlgica, va ser el segon número 1 de Mud aquell any, ja que el mes de gener anterior, havien aconseguit el seu primer "top ten" amb "Tiger Feet" (peus de tigre), un trepidant tema que gaudia de coreografia pròpia.

Mud
La lletra de "Lonely this Christmas" parla d'una persona que pels voltants de Nadal es troba abatuda, ja que la seva estimada ja no està al seu costat (ella l'ha deixat) i per això, preveu unes festes tristes, sense cap il.lusió, en uns dies propicis per a la nostàlgia i en una època molt dolenta per trobar-se sol o sola.

Al llarg de la seva existència, Mud va editar una sèrie de singles que recuperaven les pautes clàssiques del rock and roll; al mateix temps, oferien uns directes festius i contundents, uns espectacles que atrapaven al públic amb la seva estètica colorista i teatral.

Merry Christmas, darling, wherever you are,...
(Bon Nadal, estimada, allà on siguis)


The Dirty Mac

Un espectacle circense un pèl demorat

Llegendària i insòlita banda creada expressament per a participar en un programa especial de televisió titulat "The Rolling Stones Rock and Roll Circus", un espectacle dirigit pel cineasta novaiorquès Michael Lindsay-Hogg i conduït per Mick Jagger que va ser enregistrat en cinema i vídeo el dia 11 de desembre de 1968 i que, finalment, va veure la llum en format d'àlbum d'àudio i vídeo el mes d'octubre de 1996, gairebé tres dècades després. La versió en DVD va aparèixer més tard, l'any 2004.

Els il.lustres components de The Dirty Mac, eren, ni més i menys, que John Lennon (veu cantant i guitarra rítmica), en la seva primera actuació sense els altres tres beatles, Eric Clapton (guitarra solista), Keith Richards (al baix) i Mitch Mitchell (bateria), bona part de la noblesa del rock and roll de l'època.

Una mítica formació que només va oferir una sola actuació en la seva curta vida artística i en la qual, només van interpretar dues cançons: "Yer Blues", una composició de John Lennon (tot i que figura acreditada a Lennon-McCartney) inclosa en el segon disc del l'àlbum homònim de The Beatles conegut popularment com a "White Album" i "Whole lotta Yoko", una desafortunada improvisació de blues, a la qual s'hi va afegir el violinista israelià Ivry Gitlis i Yoko Ono que, amb els seus crits i xisclets malmet encara més el tema.

A banda de The Dirty Mac, l'espectacle musical va comptar amb les actuacions de The Rolling Stones, The Who, Taj Mahal, Marianne Faithfull i Jethro Tull.

The Dirty Mac
Teòricament, l'especial havia de ser emès per la cadena de televisió britànica BBC, però els Rolling Stones van aconseguir suspendre l'emissió adduint que la seva actuació era manifestament millorable, ja que havien pujat a l'escenari quan portaven catorze hores al plató i es començava a fer de dia, trobant-se visiblement esgotats.

Tot i això, molta gent creu que la veritable raó de la cancel.lació va ser que l'enèrgic xou que van oferir The Who, que recentment havia finalitzat amb força èxit una gira de concerts per tot Europa, havia enfosquit a The Rolling Stones, una formació que portava dos anys sense fer cap actuació en directe.


The Association

Una fructífera associació de caràcter melòdic

Grup californià de pop suau creat l'any 1965 a la ciutat de Los Angeles, un sextet que desplegava unes admirables harmonies vocals. El grup estava format pel vocalista Gary Alexander, el multiinstrumentista i compositor Terry Kirkman, els guitarristes i cantants Russ Giguere i Jim Yester, el baixista i vocalista Brian Cole i el bateria Ted Bluechel jr.

El mes de març de 1966, amb el disc "Along comes Mary" (ve/apareix Mary), The Association va comercialitzar un dels singles més venuts de l'any. "Along comes Mary" seria el primer dels cinc top-ten nord-americans que va assolir la banda durant la seva reeixida carrera musical.

Quinze mesos més tard, concretament, el 16 de juny de 1967, The Association va fer història en obrir, davant de 50.000 ànimes joves d'esperit lliure, el multitudinari Monterey Pop Festival, el memorable primer gran certàmen pop/rock a l'aire lliure de la història i el precursor del Festival de Woodstock de l'any 1969.

El mes d'agost de 1967, The Association va publicar "Never my love" (mai amor meu), una romàntica balada que transmet una sensible declaració d'amor etern, un contundent propòsit en el qual, el protagonista llança proclames de l'estil: mai em cansaré de tu, el meu cor mai deixarà de desitjar-te,..., i ja al final, suplica a la seva parella que passi la resta de la seva vida al seu costat.

The Association
Versionada posteriorment per nombrosos i notables artistes, l'any 1999, la Broadcast Music, Inc. (BMI), una de les tres organitzacions dels Estats Units que vetlla pels drets d'autor dels músics i compositors, va certificar que en el transcurs del segle XX, "Never my love" ocupava la segona posició en la llista de cançons més difoses per les emissores de ràdio i televisió d'aquest país.

The Association va complementar "Never my love" amb "Requiem for the masses" (rèquiem per a les masses), una composició de temàtica pacifista escrita per Terry Kirkman que promulga una súplica per a la pau, una pregària tan eloqüent que part de les seves estrofes incorporen expressions en llatí.


Blind Faith

Una fantàstica formació de curta trajectòria

Supergrup de rock creat a Londres a mitjans de l'any 1968, un quartet format pel respectat guitarrista i cantant Eric Clapton, el virtuós bateria Ginger Baker, un dels grans bateries en la història del rock; l'excel.lent vocalista i multiinstrumentista Steve Winwood al capdavant dels teclats i la veu principal del grup i, finalment, Ric Grech, al baix, violí i veus.

Tot i que "Blind Faith" significa "fe cega", nom que va posar Clapton al grup a l'emprendre el seu enèsim projecte musical confiat en la seva pervivència i celebritat, Blind Faith va tenir una existència molt curta, només va estar en actiu 7 mesos, tot i això, la formació va gaudir de gran impacte popular i d'ampli seguiment mediàtic, malgrat que només va editar un sol disc, un treball, però, que va quedar perpetuat en la història del rock i en el record de milers de fans.

Publicat els mes d'agost de 1969, el seu primer i únic disc portava el nom de la banda: "Blind Faith", un excel.lent àlbum atapeït de blues-rock i traces progressives; un treball que lluïa una portada censurada i prohibida a diversos països, una caràtula en la qual, apareixia seminua la preadolescent Mariora Goschen, una jove londinenca d'onze anys, mostrant la maqueta d'un avió banyat en plata, un element que moltes ments recargolades de l'època no van dubtar a considerar-lo un símbol fàl.lic.

L'original portada de "Blind Faith", a més, no lluïa ni el títol del disc, ni les cançons que incloïa, ni el nom de la banda, tot i això, en la seva primera setmana, l'àlbum va arribar al primer lloc de les llistes d'èxits britàniques i nord-americanes.

Blind Faith
Tres cançons de l'àlbum van ser escrites per Steve Winwood, el disc també inclou una versió d'un tema de Buddy Holly, una composició de Eric Clapton i, finalment, "Do what you like" (fes el que vulguis), un extens tema de Ginger Baker inspirat en l'estàndard del jazz "Take five" (agafa'n cinc) de més de quinze minuts de durada. Es tracta d'una espècie de jam session, un vehicle perfecte perquè els quatre membres de la banda es puguin lluir individualment.

Malauradament, l'aclaparament, les rivalitats i els egos personals van motivar la ruptura de la banda, iniciant tot seguit els seus il.lustres membres nous projectes musicals amb altres col.legues.


Juan & Junior

El pardalet que va fugir del niu

Duo musical d'estil pop creat a Madrid l'any 1967, una parella artística formada pel mallorquí criat a Galícia, Juan Pardo i l'hispanofilipí Antonio Morales "Junior". Malgrat la seva breu carrera artística, atès que van estar junts menys de dos anys, la seva trajectòria va constituir una etapa intensa i plena d'èxits. El duo Juan & Junior en aquell temps, va esdevenir un fenomen musical.

Anteriorment, tant Juan Pardo com Antonio Morales havien format part de la cèlebre banda madrilenya Los Pekenikes, grup on Juan Pardo va substituir Junior com a cantant solista. Posteriorment, coincidirien a Los Brincos, formació que abandonarien després de produir-se desavinences personals i artístiques amb la resta de components.

La discografia de Juan & Junior és breu, tan sols 6 singles enregistrats a Milan i Londres i un àlbum recopilatori. Tot i que també van editar versions en català, anglès i italià de diversos èxits seus, adaptacions que, en alguns casos, semblen versions alternatives. Cal afegir que des del primer single, totes les seves composicions van arribar als primers llocs de les llistes d'èxits nacionals.

Juan & JuniorEl seu primer single, "La caza", va ser tot un boom. Li van seguir altres composicions pròpies: "Nos falta fe", "Bajo el sol", "Nada" y "A dos niñas" (també editada en català amb el títol de "A dues nenes"), un tema dedicat a Rocío Dúrcal y a Marisol i, sobretot, "Anduriña", una balada original de Juan Pardo (tot i que al disc la cançó està acreditada a Juan & Junior) que es va convertir en un clàssic pop de l'època.

Publicada l'any 1968, la contraportada de "Anduriña" està il.lustrada amb un dibuix original del genial pintor malagueny Pablo Ruiz Picasso, un dibuix datat el 23 de gener de 1968.

Ambientada a la Galícia rural, la lletra de la cançó relata la historia d'una jove que es deia Anduriña (nom propi d'origen gallec que significa "oreneta"), una noia que s'havia escapat de casa. En les seves estrofes s'especifica que la jove era un ocellet sense plomar.

Sembla ser que un absurd incident esdevingut quan Juan Pardo, en absència de Junior, va tractar de corregir un tros de cançó que no li agradava enregistrada amb la veu del seu company, afegint-hi, al seu lloc, la seva veu, va desencadenar la dissolució del duo, iniciant cada un d'ells, arran d'això, diferents carreres en solitari.


Los Teen Tops

Aneu en compte, està a punt d'arribar una plaga

Quintet mexicà de rock and roll creat l'any 1958 a Ciudad de Mèxico, la capital dels Estats Units mexicans i inicialment format pel vocalista d'origen veneçolà, Enrique Guzmán (veu cantant i guitarra rítmica), els germans Armando "Manny" (bateria) i Jesús "El Tutti" Martínez (guitarra solista), Sergio Martell (piano) i Rogelio Tenorio (al baix).

Es tracta d'una formació que a principis dels anys seixanta, va assolir importants èxits a diversos països llatinoamericans, també van ser força coneguts al nostre país i als Estats Units. A Mèxic, el seu país natal, està considerada una llegenda del rock and roll i una banda pionera del que a Sud-américa es coneixeria com a "rock en espanyol".

El mes de maig de 1960, Los Teen Tops publiquen el seu primer single, un disc de pasta rígida de 78 rpm editat per la discogràfica Columbia de Mèxic que contenia dues cançons: "La plaga" i "El rock de la cárcel", dues excel.lents adaptacions a l'espanyol dels reeixits temes "Good Golly, Miss Molly" de Little Richard i "Jailhouse rock" d'Elvis Presley.

Uns mesos més tard, el grup enregistra el seu primer disc de llarga durada, un elapé que, a banda dels dos temes abans esmentats, incloïa una desena de títols més editats sota la mateixa tònica: versions de rocks nord-americans de l'època adaptats a l'idioma espanyol sense cap mena de concordança amb el text en anglès de la cançó original, unes adaptacions "sui generis" fetes pel bateria de la formació, Armando "Manny" Martínez.

Los Teens Top
En les estrofes de "La Plaga", els Teen-Tops fan servir per primera vegada el terme "rocanrolear", un verb inventat per ells que en el context de la cançó simbolitza ballar rock and roll.

L'esmentada "Plaga" del títol de la cançó no es cap epidèmia, és el sobrenom d'una jove a la qual, "le gusta bailar, y cuando está rocanroleando es la reina del lugar".

Una noia que "no es que sea muy bonita, pero sí sabe bailar". Tot i això, sembla ser que la xicota no tenia la benedicció dels progenitors del noi: "Mis jefes (padres) me dijeron, ya no bailes rock and roll, si te vemos con la "Plaga", tu domingo se acabó,..."


Bay City Rollers

Els responsables de la "Rollermania"

Quintet escocès creat a Edimburg l’any 1967. Una banda juvenil d'estil pop, intèrpret d’enganxoses melodies enfocades cap a la joventut adolescent. El grup va patir nombrosos canvis al llarg de la seva vida artística, tot i que la formació estàndard durant la seva època de més popularitat va ser la composta pels guitarristes Eric Faulkner i Stuart John Wood, el cantant Leslie McKeown, el baixista Alan Longmuir i el bateria Derek Longmuir, germà de l’anterior.

La denominació del grup, "Bay City Rollers", el va escollir el mànager de la banda, Thomas Dougal "Tam" Paton, que el va triar a l'atzar rebuscant entre noms de ciutats nord-americanes (Bay City, Míchigan). Estèticament, els cinc s’engalanaven de manera singular, amb vestimenta alegre i colorista, pantalons acampanats fins a mitja cama, tirants i sabatilles esportives.

L'any 1975, amb "Bye bye baby" (adéu, nena) i "Give a little love" (dóna'm una mica d'amor), els Bay City Rollers van obtenir dos números 1 consecutius en les llistes d’èxits britàniques.

La primera d’aquestes dues cançons, "Bye bye baby" un tema original del quartet italoamericà The Four Seasons, que els Bay City Rollers van editar en versió més ràpida, molt més suport instrumental i uns cors de veus que recorden bastant a la banda californiana The Beach Boys, va vendre un milió de còpies. Aquell any 1975, "Bye bye baby", es va convertir en el single més venut del Regne Unit.

Bay City Rollers
A principis de 1976, Bay City Rollers va patir diversos canvis en la seva formació. En el trienni següent, va esclatar el desastre: Leslie McKeown va ser considerat culpable i sancionat per imprudència greu després d'haver atropellat, a bord del seu Ford Mustang 351 trucat, a una jubilada de 76 anys que va morir com a conseqüència de l'accident; els dos germans Longmuir van intentar suïcidar-se i Tam Paton, el mànager de la banda, va ser empresonat en enxampar-lo perpetrant marranades amb dos menors d'edat.

Un deplorable final per a una de les bandes per a adolescents més famoses de la història del pop britànic.


The Beau Brummels

Pop de qualitat, dandi i elegant

Quintet nord-americà d'estil pop creat l'any 1964 a la ciutat californiana de San Francisco. Inicialment, la seva formació estava composta per Sal Valentino, de nom real, Sal Spampinato (veu principal), Ron Elliott (guitarra solista), Ron Meagher (baix), Declan Mulligan (guitarra rítmica i harmònica) i John Petersen (bateria). A mitjans dels anys seixanta, van ser un dels grups pop més destacats del panorama musical nord-americà.

Els Beau Brummels es van iniciar artísticament actuant en diversos clubs de la zona de San Francisco. En un dels seus concerts, van ser descoberts per l'empresari i discjòquei Tom Donahue i el seu soci, Bobby Mitchell, que van oferir a la banda un contracte amb el seu segell discogràfic: Autumn Records, companyia amb la qual van publicar el seu single de debut: "Laugh, laugh" (riure, riure), una composició escrita pel guitarrista Ron Elliot, el compositor principal del grup.

Comercialitzada el mes de desembre de 1964, "Laugh, laugh" gaudeix d'una excel.lent melodia "beat", una melodia impregnada de l'ambient folk que li proporciona l'harmònica i la pandereta, compta, a més, amb un esplèndid ús de les veus, reflectides a través d'unes harmonies vocals perfectament conjuntades.

El single va ser produït pel cantant, compositor i multi-instrumentista texà, Sylvester Stewart, el mateix que, uns anys més tard, seria conegut universalment amb el nom artístic de Sly Stone, el líder de Sly & The Family Stone.

The Beau Brummels
The Beau Brummels va promocionar el single apareixent en diversos programes de televisió, entre ells, un episodi de la coneguda sèrie The Flintstones (Els Picapedra) en el qual, el quintet, sota el nom de "The Brummelstones" feia una interpretació del tema "Laugh, laugh" apareixent en format de dibuixos animats.

Aquest grup, per desgràcia, va comptar amb el contratemps de la desaparició, per problemes econòmics, de la seva companyia discogràfica, la Autumm Records. Per altre banda, la diabetis de Ron Elliott, va impedir a la banda sortir regularment de gira, uns fets que, tot i editar cinc o sis excel.lents àlbums, permeten entendre la curta durada d'aquest excel.lent quintet californià.


Ann Peebles

Una altra vegada la maleïda pluja

Cantant i compositora nord-americana de rhythm and blues i Memphis soul nascuda a Kinloch County, un suburbi de Sant Louis, Missouri. Setena filla d'onze germans, el seu pare era el ministre de la primera església batista de Sant Louis i la seva mare era cantant i per això, amb aquestes referències, com sol ser habitual en aquests casos, Ann va començar a cantar, de petita, al cor de l'església on predicaven els seus pares.

En l’aspecte artístic, els seus primers passos professionals els va materialitzar en un grup familiar creat pel seu avi, una formació vocal que es deia Peebles Choir i que actuava pel circuit gospel del sud nord-americà. Els Peebles Choir van arribar a ser teloners de la reina del gospel, Mahalia Jackson i van compartir escenari amb el gran Sam Cooke and the Soul Stirrers.

L'any 1969, Ann Peebles publica en solitari el seu single de debut, "Walk away" (allunyar-se). A finals d'aquell mateix any, edita el seu primer àlbum "This is Ann Peebles" (aquesta és Ann Peebles), finalment, l’any 1973, publica en format single la seva cançó més aplaudida, la climàtica "I can't stand the rain" (no suporto la pluja), un tema compost per Don Bryant (més tard marit d'Ann Peebles), Bernard "Bernie" Miller i la pròpia Ann Peebles que, en aquell període, va tenir un èxit bastant considerable.

Diuen que "I can't stand the rain" era una de les cançons preferides del beatle John Lennon. En un article publicat a la revista especialitzada, Billboard, Lennon afirmava que "I can't stand the rain" era una de les millors cançons que havia escoltat mai.

I can't stand the rain
La lletra de "I can't stand the rain" parla de com la pluja que esquitxa una finestra porta dolços records a la protagonista, una evocació que es torna dolorosa en recordar un amor perdut, un xicot que ara ja no està al seu costat. Es tracta d’una cançó versionada posteriorment infinitat de vegades, totes elles amb un fort impacte comercial, un tema que, avui dia, segueix sonant fenomenal.

A "I can't stand the rain" el so inicial que evoca la pluja està produït per un timbal electrònic, un instrument que feia poc que s'havia incorporat a l'estudi del segell discogràfic HI Records, acompanya la pluja un violí amb la tècnica "pizzicato" (pessigant les cordes amb la punta del dit).


Paul and Paula

Una amable i cordial salutació

Duo nord-americà d’estil pop romàntic format per Ray Hildebrand (Paul) i Jill Jackson (Paula), una parella mixta que s'havia conegut quan tots dos estudiaven a la Howard Payne University, una institució privada de confessió baptista ubicada a Brownwood, un municipi de l’estat de Texas.

A la tardor de 1962, Ray i Jill van decidir crear un duo musical aprofitant que un disc-jockey de Brownwood anomenat Riney Jordan, havia proposat als seus oients que formessin parelles i que anessin a la seva emissora de radio per interpretar una cançó amb la finalitat benèfica d’ajudar a la Societat nord-americana contra el càncer. Ray i Jill es van animar i s’hi van presentar, cantant l'ensucrat i romàntic tema "Hey Paula", una cançó de lletra molt simple i innocent que Ray havia compost expressament per aquest esdeveniment.

Després de l'audició i degut a l’èxit popular que van obtenir, la parella va ser convidada a enregistrar la cançó en disc i, amb aquesta finalitat, van anar als Clifford Herring Studio de Fort Worth. En aquests estudis, van tenir la sort d'ensopegar amb al productor "Major" Bill Smith (William Arthur Smith), un músic i antic militar que, a més, era el propietari del segell discogràfic LeCam Records. Bill Smith en aquells instants, tenia l’estudi llogat i disposava de cinc músics reservats per a enregistrar una cançó, els músics eren, el guitarrista Marvin Montgomery, el baixista Guy Parnell, l’organista Hargus Robbins, el pianista Little César i el bateria Ronnie Dawson.

A l'hora convinguda, el solista que havia de cantar la cançó no es va presentar i, per aquest motiu, sense pensar-ho dues vegades, el "Major" va oferir els músics contractats a la jove parella nouvinguda per adaptar i perfeccionar la peça que portaven sota el braç: "Hey Paula". Un tema que, acreditat originalment a Jill & Ray, va aconseguir unes elevades quotes de popularitat.

Paul and Paula
Posteriorment, el "Major" Bill va vendre els drets del màster i el contracte de Jill i Ray (Paul and Paula) a Mercury Records que, sota l’etiqueta Philips va llançar "Hey Paula" a tot el món, convertint-se en èxit mundial i en un clàssic adolescent. "Hey Paula" va assolir un disc d’or, va ser un dels singles més venuts de l'any 1963 i va despatxar prop de dos milions de còpies.

En tota la seva carrera artística, trajectòria que va durar, escassament, dos anys, Paul and Paula van publicar tres àlbums d'estudi i onze senzills.

Hey, hey, Paula, em vull casar amb tu,
Hey, hey, Paula, amb cap altra ho podria fer,...


The Police

La madame que custodiava el semàfor

Influent trio britànic de pop-rock format el mes de desembre de 1976 a Londres i liderat pel vocalista, baixista i compositor, Gordon Matthew Thomas Sumner, més conegut com Sting (un nom que significa "fibló" en anglès i que deriva del jersei de rugbi a ratlles grogues i negres, estil abella, que el cantant acostumava a portar en la seva joventut).

Completava la formació, el guitarrista francès (cors), Henry Padovani, un component que aviat seria substituït per Andy Summers, un guitarrista molt més experimentat ja que, en aquella època, Andy comptava ja amb llarg recorregut en la música rock i, finalment, el bateria d'origen nord-americà, Stewart Copeland. Tres excel.lents instrumentistes d'amplis coneixements musicals.

A finals de 1977, The Police havia d'actuar a Paris en qualitat de teloners d'una banda no gaire coneguda; desgraciadament, el concert es va suspendre, a més, aquell dia es va espatllar l'atrotinat automòbil d'Andy i mentre el tres empenyien el cotxe sobre un pont parisenc els va agafar la pluja. Aquella nit, Copeland i Summers van anar al cinema a veure "Star Wars", Sting, per la seva part, va preferir sortir a passejar, deambulant tot sol pel barri de Pigalle, un indret on va quedar sorprès pel munt de madames de vida lleugera que exercien la prostitució.

Aquell passeig nocturn i l'ambient lasciu que va descobrir van inspirar a Sting, que l'endemà, va començar a esbossar una cançó, inicialment, a ritme de bossa nova, dedicada a una fictícia prostituta, una meretriu ubicada sota la llum vermella d'un semàfor a l'espera de clients, el seu nom: Roxanne. Posteriorment, amb la col.laboració de la resta del grup, Sting poliría el tema, adaptant-lo a ritme reggae i afegint-li un cor de veus d'estil punk.

The Police"Roxanne" es va incloure en el primer àlbum de The Police, "Outlandos d'amour" (proscrits d'amor?), un excel.lent disc publicat el mes de novembre de 1978, probablement, un dels millors treballs de la banda. Un àlbum on sonen clàssics del grup com ara, la citada "Roxanne", "So lonely" (tan sols) o "Can't stand losing you" (no suporto perdre't).

Sembla ser que el riure que se sent en la introducció de "Roxanne" es deuen al fet que mentre s'enregistrava la cançó, Sting va ensopegar amb un piano, provocant, per efecte del cop, la curiosa nota musical que se sent a l'inici i les rialles dels companys presents a l'estudi.


Exile

Uns exiliats molt petoners

Banda de country i soft-rock formada l'any 1963 a Berea, un municipi nord-americà ubicat a l'estat de Kentucky, una formació creada pel guitarrista i vocalista James Preston "J. P." Pennington, Inicialment, era un grup de rock que feia servir la denominació plural de The Exiles.

Una banda "one-hit-wonder" (artista d'un sol èxit) inicialment composta per l'esmentat J. P. Pennington, que es feia càrrec de la guitarra solista i les veus, el cantant Jimmy Stokley, el saxofonista i, alhora, guitarra acústic Bernie Faulkner, el trompetista Billy Luxon, el teclista Buzz Cornelison, el baixista Kenny Weir i el bateria Bobby Johns.

Sembla ser que J. P. Pennington, el líder de la formació, va fer i refer el grup diverses vegades, canviant els components de la banda i el seu estil musical amb la mateixa freqüència que es canviava els mitjons. L'any 1973, el nom del sextet va quedar reduït a Exile i, a inicis dels anys vuitanta, la banda es van passar a la música country.

L'any 1978, editat en format single i comercialitzat promocionant el seu àlbum, "Mixed emotions" (emocions barrejades), Exile va publicar "Kiss you all over" (vull besar-te a tot arreu), una balada romàntica composta pel conegut productor i compositor australià, Mike Chapman juntament amb el seu soci, Nicky Chinn. Una cançó amb una lletra molt més que suggeridora, un text sensual de fogositat molt explícita.

Exile
"Kiss you all over" va ser tot un èxit, el mes de setembre de 1978 va assolir la primera posició de les llistes de vendes dels Estats Units.

D'acord amb la classificació elaborada per la revista Billboard, la coneguda publicació nord-americana especialitzada en informacions de la industria musical, "Kiss you all over" està situada en la novena posició, dins la seva llista "The 50 Sexiest Songs Of All Time" (les 50 millors cançons sexys de tots els temps).

Et vull embolicar amb els meus braços,
vull tenir-te a prop meu.
¡Oh nena!, vull assaborir els teus llavis,...


The Drifters

Una cita amorosa amb les idees bastant clares

Agrupació vocal de música soul, rhythm & blues i doo wop (du-dua) creada a Nova York l’any 1953. En els seus inicis, el grup estava formada per Clyde McPhatter, solista tenor, Gerhart Thrasher, tenor, Andrew Thrasher, baríton i Bill Pinkney, veu baixa. En el seu continu tràfec de membres, al llarg de la seva trajectòria, The Drifters ha comptat amb quatre líders principals: Clyde McPhatter, Ben. E. King, Rudy Lewis i Johnny Moore.

The Drifters va ser una de les primers bandes afroamericanes que es van apartar de les lletres sense sentit i de les proclames reivindicatives per entrar al món dels hàbits dels adolescents blancs: les aventures en cotxe, les nits estiuenques, els primers amors, les festes a la platja. Al mateix temps, els seus textos, encara que parlessin d’amors juvenils, no eren gens superficials.

El mes de juny de 1964, desprès d’haver assolit ja diversos èxits, com ara, "Save the last dance for me" (guarda’m l'últim ball) o "On Broadway" (a Broadway), el quartet novaiorquès va publicar en format single "Under the boardwalk" (sota el passeig marítim), una cançó vocalment molt ben interpretada que va ser tot un èxit; un tema que detalla la cita d’una parella d'enamorats al passeig marítim d’un poble costaner acordada per a última hora de la tarda, una al.lusió al fet que no volien ser gaire vistos.

Estava previst enregistrar "Under the boardwalk" el dia 21 de maig d’aquell any, però, la nit abans, el cantant principal de la banda, Rudy Lewis, va morir sobtadament, sembla ser, que a causa d'una sobredosi d'heroïna, tenia 27 anys. Malgrat aquest luctuós succés, en lloc de reprogramar la sessió per a un altre dia, els productors van decidir adjudicar la tasca a Johnny Moore, la segona veu del grup.

La consternació de The Drifters per la desaparició de Lewis, d’alguna manera, va quedar reflectida en la seva interpretació, transformant la crònica despreocupada d’un idil.li estiuenc en una peça soul que traspua una continguda amargor. En la veu de Johnny Moore hi ha frases alegres, però el matis trist del seu to, transforma el sentit de la cançó.

The Drifters
Curiosament, hi ha dues versions de "Under the boardwalk", la que es va publicar en format single i so monoaural (mono) que, després del cor que entona: "sota el passeig marítim", hi ha la frase "We'll be falling in love" (ens anem a enamorar) i la versió del LP, en estèreo on, en la mateixa estrofa, s’expressa l'atrevida afirmació: "We'll be making love" (estarem fent l'amor).

Es veu que els Drifters no tenien gaire clar les intencions de la parella.

Sota el passeig marítim,
a la vora del mar,
en una manta amb la meva xicota,
allà estaré,...


Kool & The Gang

Una excursió a la selva organitzada per un grup funky

Banda nord-americana de jazz, soul, funk i dance creada l'any 1964 a Jersey City un municipi situat a l'estat de Nova Jersey. Originàriament el grup estava format per Robert Earl "Kool" Bell (baix), el seu germà, Ronald Nathan Bell (saxo tenor), Dennis "Dee Tee" Thomas (saxo alt, flauta i congues), Robert "Spike" Mickens (trompeta), Rick West (teclats), Claydes "Clay" Smith (guitarra) i "Funky" George Brown (bateria i percussió).

Constituïda inicialment com a banda instrumental que operava sota el nom de The Jazziacs, més tard, en diverses ocasions, van canviar la seva denominació (i diversos membres de la seva formació), adoptant definitivament el nom de Kool & the Gang al publicar l'any 1969 el disc de llarga durada que portava aquest mateix nom.

Tot i que no van arribar a situar cap senzill d'aquest àlbum en les llistes d'èxits, "Kool & the Gang" va gaudir de notable èxit, el que va permetre al grup seguir editant, regularment, nous treballs, fins arribar a l'any 1973, que, amb l'enganxosa composició "Jungle Boogie" (boogie de la selva), un tema propi inclòs en el seu sisè àlbum d'estudi, l'elapé "Wild and Peaceful" (salvatge i pacífic), va arribar el reconeixement universal de la banda.

"Jungle Boogie" és un tema funky addictiu, alegre i força ballable, una composició en la qual destaquen les frases curtes i repetitives de les seves estrofes, l'excel.lent línia de baix, els diversos grunyits que es poden sentir durant tota la cançó i, finalment, una especial menció al famós crit de Tarzan que tanca la peça.

Kool and The Gang
A més, sembla ser, que els fragments vocals de "Jungle Boogie", tant la part cantada, com la part recitada de la cançó, van ser interpretats pel tècnic de suport de la banda, el "roodie" Don Boyce.

Entre el període comprés entre 1973 i 1978, Kool & The Gang ha estat reconeguda com una de les bandes més creatives del jazz-funk. Èxits posteriors del grup com ara, "Celebration", "Get down on It" o l'esmentada "Jungle boogie", han fet que Kool & The Gang aconseguís la impressionant xifra de 70 milions de discos venuts a tot el món.

Get down, Get down, Get down,...
¡Ahhhhhhhhhhh!


Mari Trini

Una dona que no te la imaginaves

María Trinidad Pérez de Miravete-Mille i Pascual del Riquelme, coneguda artísticament amb el diminutiu "Mari Trini", va ser una cantant i compositora espanyola nascuda a Singla, una pedania del terme murcià de Caravaca de la Cruz, una artista què, durant tota la dècada dels anys setanta i meitat dels vuitanta va gaudir d'enorme popularitat i èxit comercial, tant a Espanya, com a França com a la resta de països de parla hispana.

Una infecció renal crònica, combinada amb altres complicacions de salut, van marcar la seva infància i part de la seva adolescència, ja que la malaltia la va obligar a romandre sis anys postrada al llit; a més, el dolor i el fort tractament amb corticoides a què va ser sotmesa en aquell període, li va deformar part de la seva fisonomia.

Als quinze anys, recuperats els problemes de salut i a través d'uns contactes familiars, Mari Trini va conèixer al cèlebre director cinematogràfic nord-americà Nicholas Ray, un prohom que la va apadrinar, convertint-se, alhora, en el seu representant. En aquell temps, a inicis dels anys seixanta, Nicholas Ray regentava a Madrid una Sala de Festes anomenada Nika's, local madrileny on Mari Trini va començar a cantar, interpretant versions de temes internacionals de l'època.

Dos anys més tard, la cantant va emigrar a Londres i, posteriorment, a França, lloc on va residir cinc anys i on va iniciar la seva carrera professional, obtenint els seus primers èxits. Al país gal, Mari Trini va signar el seu primer contracte discogràfic, va ser amb la sucursal francesa d'EMI, companyia que li va editar tres EP's que incloïen un total de dotze cançons, cantades totes ells en francès i escrites per la cantautora murciana.

Mari Trini
Una de les composicions més conegudes i reeixides de Mari Trini va ser, "Yo no soy esa", una balada feminista publicada l'any 1971 dins el seu tercer elapé d'estudi, l'àlbum "Escúchame".

"Yo no soy esa" és, probablement, la cançó que millor defineix la personalitat i el missatge reivindicatiu que Mari Trini volia transmetre: que les dones han de ser lliures per ser i actuar al marge dels estereotips creats i que caldria deixar de banda l'exigència masclista de ser dòcils, submises i sotmeses.

Yo no soy esa que tú te imaginas,
una señorita tranquila y sencilla,...


Giorgio Moroder

Guaita, el creador de la música electrònica

Intèrpret, compositor i innovador productor musical nascut a Ortisei, un municipi del nord d'Itàlia situat a la província autònoma de Bolzano. Giorgio va iniciar la seva carrera artística formant part, en qualitat de guitarrista, de la banda d'un hotel suís; més tard, actuaria de gira durant set o vuit anys per mitja Europa tocant el baix en diverses bandes d'estil pop.

A inicis de 1969, sota el nom artístic de "Giorgio", Moroder va assolir un gran èxit europeu amb el tema propi "Looky, Looky", una cançó simple, divertida i enganxosa, a cavall entre el "Papa, Oom, Mow, Mow" de The Rivingtons i el "Wooly bully" de Sam the Sham and the Pharaohs. "Looky, Looky" va vendre més d'un milió de còpies, raó per la qual, el mes d'octubre de 1970, l'entèrpret italià va ser guardonat amb un disc d'or.

"Looky, Looky" va representar l'inici de la popularitat de Giorgio Moroder, una cançó molt allunyada de l'estil que, més tard, amb esperit innovador i al capdavant dels teclats de sintetitzadors i seqüenciadors, conformaria el tret característic de Giorgio Moroder com a compositor i productor de discos de música electrònica, composicions i produccions que obririen pas al que, posteriorment, es coneixeria com a música "techno".

Giorgio Moroder
Giorgio ha estat guanyador tres vegades del premi Oscar com a compositor: l'any 1979 per la banda sonora de "L'exprés de mitjanit", l'any 1984 per la de "Flashdance" i l'any 1987 per la de "Top Gun"; a més, també ha conquerir quatre Globus d'Or i tres premis Grammy.

Així mateix, Giorgio Moroder va ser el fundador dels Musicland Studios de Munich (1970-1990), estudis que, durant gran part de les dècades dels setanta i vuitanta, van ser la casa editora, entre d'altres, de The Rolling Stones, Led Zeppelin, Electric Light Orchestra, Queen o Elton John.

Mira, mira, mira.
¿No és bonica, bonica, bonica?.
És la meva nova xicota...


Tony Joe White

Una vianda poc saludable

Cantant, guitarrista i compositor nord-americà nascut a Oak Grove, un municipi de l'estat de Louisiana situat a l'oest del riu Mississipí, un artista conegut principalment pels seus hits "Polk salad Annie" (l'amanida polk d'Annie) i la coneguda i nostàlgica balada "Rainy night in Georgia" (nit de pluja a Georgia), dues composicions seves publicades l'any 1969.

Creador de l'anomenat concepte musical "swamp rock" (rock pantanós), Tony Joe White ha estat un dels seus màxims propulsors. La seva carrera com a músic es va iniciar actuant en clubs nocturns de Texas i de Louisiana, fins que l'any 1967, va enregistrar els seus primers temes, un acostament entre el country, el blues i el soul.

Discogràficament, Tony Joe White va debutar l'any 1968 amb l'àlbum "Black and white" (negre i blanc), un disc enregistrat als RCA Victor Studios de Nashville i produït pel cantautor nord-americà Billy Swan que va dissenyar una interessant barreja de rock (amb guitarra wah-wah) i soul (amb secció de vent i orientació ballable) i que incloïa "Willie and Laura Mae Jones" i "Polk salad Annie".

Amb mitja cançó recitada, la lletra de "Polk salad Annie" descriu l'estil de vida d'una soferta noia dels pantans de Louisiana, l'endurida Annie, i la de la seva família, recreant la dura vida i els costums dels paisatges natals de Tony Joe White com, per exemple, l'humil plat de verdura cuita que els natius cuinaven amb Phylotacca (en anglès, pokeweed), una planta herbàcia que creix als boscos i al camp, semblant a les fulles de nap, que té un gust que recorda als espinacs i amb la qual, sovint, en moments de necessitat, s'alimentaven.

Tony Joe White
Aquest plat de verdures, un menjar no gaire recomanable degut la seva toxicitat i que està associat a la pobresa, gairebé, era tot el que tenia aquella desafortunada gent per sopar i era conegut, precisament, amb el nom de "poke salad" o "polk salad".

A banda dels dos títols esmentats, Tony Joe White és autor d'una dotzena llarga de clàssics del country/soul, cançons que han estat èxits en la veu de cèlebres artistes, com ara, Elvis Presley, Tina Turner, Wilson Pickett o Ray Charles. L'any 1970, Tony Joe White va fer gires artístiques amb Steppenwolf, Sly & the Family Stone i Creedence Clearwater Revival, actuant a França, Bèlgica, Suècia, Alemanya i Regne Unit.


Gerry Rafferty

Un carrer londinenc que serveix de font d'inspiració

Compositor i intèrpret britànic de música pop nascut a Paysley, un municipi escocès situat a prop de Glasgow. El seu veritable nom era Gerald Rafferty i va iniciar la seva carrera actuant com a músic de carrer.

A mitjans dels anys seixanta, Rafferty va formar el seu primer grup, The Maverix i, l’any 1970, s’incorpora al duo escocès d’estil pop i arrels folk, Humblebums. L’any següent, publica el seu primer disc en solitari, "Can I have my money back?" (puc recuperar els meus diners?), un treball que no va gaudir de gaire impacte comercial. L'any 1972, Rafferty va co-liderar, juntament amb Joe Egan, el quintet, Stealers Wheel. Dissolt, no gaire amistosament, Stealers Wheel, Rafferty reprèn la seva carrera en solitari.

L’any 1978, publica el seu segon treball en solitari, un àlbum titulat "City to city", un disc que inclou la seva cançó més reeixida, l’excel.lent i inconfusible balada "Baker street". Un tema compost pel propi Rafferty on sobresurt un dels "riffs" de saxofón més famosos de la història de la música pop. Editada en format single, el disc va vendre més de quatre milions de còpies.

El títol de la cançó, "Baker street", és un compliment vers el famós carrer londinenc on, segons el relat del novelista Sir Arthur Conan Doyle, residia el fictici detectiu anglès Sherlock Holmes, concretament, en l'imaginari número 221B. Baker street també és l’indret on, a mitjans dels anys setanta, Rafferty va trobar empara, cohabitant a l'apartament d'un amic seu en el periode en que vivia a cavall entre Glasgow i la capital britànica.

Gerry Rafferty
Com anècdota, assenyalar que Raphael Ravenscroft un excel.lent saxofonista britànic de sessió, acabaria sent el protagonista inesperat que va propiciar l’èxit de "Baker street" ja que, en principi, el característic "solo" de saxo que domina tota la cançó i que interpreta magistralment Ravenscroft, sembla ser que, inicialment, no estava previst.

Es veu que Ravenscroft es trobava a l'estudi de gravació per enregistrar una part poc rellevant de "Baker street". Mentre estaven fent els últims retocs a la cançó, el "solo" de guitarra no acabava de sortir gaire bé i per ajudar, Ravenscroft va proposar interpretar-lo ell amb el saxo alt. El resultat obtingut ja forma part de la història de la música.


Vanilla Fudge

Sense cap mena de dubte: el heavy va començar aquí

Banda nord-americana de rock psicodèlic creada l’any 1966 a Long Island, un barri situat al districte Queens de Nova York, una agrupació caracteritzada per versionar temes d'altres formacions adaptant-les al seu estil. El grup estava integrat pel cantant i teclista Mark Stein, el guitarrista Vince Martell, el baixista Tim Bogert i el bateria Carmine Appice, l’autor del famós llibre d'aprenentatge de bateria titulat "Realistic rock".

La seva capacitat per a versionar peces clàssiques de grups famosos de l’època, com ara, The Beatles o The Supremes, va influenciar a d'altres formacions de rock progressiu, tant contemporànies com d’èpoques posteriors; va ser gràcies a les seves adaptacions, a la seva rotunda sonoritat, a l’arriscada modificació dels tempos de les cançons originals i, finalment, a la complexitat dels seus arranjaments.

Amb el nom de The Pigeons el quartet novaiorquès va iniciar la seva efímera carrera musical, actuant amb força èxit per nombrosos locals de la Costa est dels Estats Units fent versions de clàssics del soul i, alhora, aconseguint diners extra operant com a grup de suport de diverses formacions vocals femenines.

Fruit de tot això, la banda va aconseguir signar contracte amb el segell Atlantic Records, una de les principals discogràfiques nord-americanes d’aquell període, una companyia que, d'entrada, va canviar el nom del grup, rebatejant-lo amb el nom d'un gelat: Vanilla Fudge (dolç de vainilla).

Vanilla FudgeEl primer treball editat amb Atlantic Records va ser el single "You keep me hangin' on" (em tens penjat), un disc publicat l’any 1967 sota el segell Atco. Es tracta d’una original revisió, en pla psicodèlic i to èpic, del conegut tema que el llegendari tercet compositor, Holland/Dozier/Holland, havia escrit per al trio vocal femení The Supremes.

Vanilla Fudge havia canviat el tempo original de "You keep me hangin' on" alentint el tema; a banda d’això, en la seva adaptació, l’orgue és l'instrument protagonista, destacant també, l’enèrgica bateria de Carmina Appice. "You keep me hangin' on", és la peça que resumeix millor les característiques artístiques i musicals de Vanilla Fudge.


Los Gritos

Un grup que va aconseguir cridar l'atenció

Quartet pop de curta trajectòria creat l'any 1967 al municipi turístic de Fuengirola, localitat malaguenya situada a la Costa del Sol. Un grup inicialment format per tres músics andalusos: Francisco Doblas (guitarra solista), José Sierra "Pepín" (guitarra rítmica) i José Ramón Moreno "Timmy" (bateria) i un alacantí, Manuel José "Manolo" Galván (cantant i baix), el líder de la banda.

Després de superar a empentes i rodolons una primera etapa no gaire reeixida, l'any 1968 aconsegueixen signar contracte amb la discogràfica Belter, juntament amb una oferta per a participar com a concursants a la desena edició del Festival Español de la canción de Benidorm, un certamen que els proclama guanyadors, al costat d'un encara desconegut Julio Iglesias i interpretant, individualment, la composició escrita pel propi Julio Iglesias "La vida sigue igual".

Los Gritos s'embutxaquen un guardó de 15.000 pessetes (90 euros) en efectiu, Julio Iglesias també guanya el premi a la millor composició i per aquest motiu, s'emporta 100.000 pessetes (600 euros) més. Aquest triomf catapulta a Julio Iglesias i, en menor mesura, a Los Gritos a la fama. A partir d'aquell moment, no falten les ofertes d'actuació i el grup comença a publicar singles, el primer d'ells inclou "La vida sigue igual" i "Los molinos de la Mancha".

Especialistes en Festivals, aquell mateix any guanyen el segon premi del I Festival Internacional de la Canción de Málaga interpretant "Vuelvo a mi tierra", un tema de Manolo Galván. Un any més tard, tornen a participar al Festival español de la canción de Benidorm amb "Adios verano, adios amor", un tema del Dúo Dinámico. En aquella ocasió, però, el resultat obtingut no els hi va tan bé.

Los Gritos
L'any 1970, participen al V Festival de la Canción del Atlàntico que es celebra a Puerto de la Cruz, Tenerife, allà obtenen el tercer premi amb "Sentado en la estación", un tema melòdic escrit per Manolo Galván.

L'ùltima estrofa de "Sentado en la estación" diu: "Tú emprendes tu camino, yo empezaré el mío sin ti", sembla una premonició, ja que al cap de poc temps, el grup es desfà. Poc desprès, amb el folklòric nom de La Zarzamora es reconverteixen en quintet, una formació de curta durada, només subsisteix un any i mig. L'any 1972, Manolo Galván inicia un nou projecte en solitari, una carrera de notable èxit, sobretot a Argentina, on el vocalista fixa la seva residència.