Middle of The Road

El quartet que es va quedar tirat al mig de la carretera

Grup mixt escocès de música pop creat a Glasgow l’any 1970 i format per Sally Carr, Ken Andrew, Ian McCredie i Eric McCredie. En la dècada dels anys setanta, Middle Of The Road, va gaudir de força popularitat en bona part d'Europa i també a Amèrica Llatina. En els seus inicis artístics, en no trobar al Regne Unit qui els produís, es traslladen a Itàlia, lloc on el productor Giacomo Tosti els proporciona el seu característic so i els llança a l'èxit internacional.

El seu èxit més notable va ser "Chirpy Chirpy Cheep Cheep", una composició alegre i molt comercial que disposa d'una tornada molt enganxosa i una lletra molt simple i infantil. Editada en single l’any 1971 va ser número 1 a gairebé tot Europa. Amb "Chirpy Chirpy Cheep Cheep" el quartet aconseguiria vendre prop de 10 milions de còpies nomes al Regne Unit. Al nostre país, cantada en castellà per ells mateixos, també arribaria als primers llocs de les llistes de vendes i popularitat.

Tot i que "Chirpy Chirpy Cheep Cheep" forma part de l’acreditada llista de singles que han aconseguit vendre més de 10 milions de còpies a tots el mon i malgrat l'enorme popularitat que el tema va gaudir en el seu moment, poques vegades podem escoltar avui dia la cantarella del “Chirpy, Chirpy” a internet o a les emissores de ràdio i televisió especialitzades en música dels anys seixanta i setanta.

Middle of The Road
Altres èxits de Middle Of The Road, tots ells tallats pel mateix patró: un estil molt comercial, simple i sense complicacions, van ser, "Tweedle dee Tweedle dum", publicada aquí amb el títol de "Los Reyes Magos", "Soley Soley", un tema compost per Fernando Arbex de Los Brincos i enregistrada a Madrid, "Sacramento (A wonderful town)" i "Samson and Delilah".

Malgrat la seva popularitat, en dos anys, Middle Of The Road va passar del no-res a l'èxit i de l’èxit novament al no-res, tot i les milionàries vendes generades per la majoria dels seus discos.

Ooh-wee, Chirpy Chirpy Cheep Cheep,
Chirpy Chirpy Cheep Cheep, Chirp, ...


Santabárbara

La reanimació de la colometa moribunda

Enric Milián (cantant i baix), Mario Balaguer (guitarra i veus) i Alberto López (bateria i veus) són els tres músics que l'any 1972 formen a Barcelona el grup Santabárbara, un trio especialitzat, principalment, en balades pop. Els tres intèrprets s'havien conegut dos anys abans quan van coincidir en la banda d’acompanyament del popular cantant hispanofrancès, Georgie Dann.

El mateix any de la seva creació, Santabárbara aconsegueix enregistrar una maqueta als estudis EMI Odeon de Barcelona. El resultat obtingut convenç als responsables de la discogràfica que el tercet té possibilitats; per aquest motiu, EMI Odeon els deriva a la seva filial Harvest.

L'any 1973, sota la empara d’aquest nou segell discogràfic, publiquen el seu primer disc, un senzill que incorpora "Charly" en la seva cara principal, una esplèndida i dolça balada composta per Enric Milián que ja formava part d’aquella maqueta inicial i que, merescudament, es va convertir en la "cançó de l'estiu" d'aquell any.

La lletra de "Charly" parla d'un colom que, gairebé sense alè i estirat a terra amb les ales obertes, tremola i plora de fam amb xisclets sords, fins que el cronista d'aquesta tendra història, que precisament transitava per aquella mateixa vorera, veu l'agònic ocellet, que es deia Charly, li proporciona cures i aconsegueix reanimar-lo.


Santabárbara La tornada d'aquesta sensible cançó repeteix que l’au va tenir molta sort en creuar-se amb aquell generós benefactor, ja que va ser aquest qui el va salvar del seu destí.

L'afligida història del pobre ocellet va representar la consagració definitiva de Santabárbara, convertint-lo en un dels grups espanyols de referència dels anys setanta, sonant en totes les emissores de ràdio i obtenint importants vendes discogràfiques, tant a l’estat espanyol com en altres països, especialment a Alemanya.

Le llamaba Charly
la encontre en la calle tendida
y lloro de hambre, Charly ...


Edison Lighthouse

L'últim invent d'Edison

Nom propi d'un conjunt pop britànic que en realitat es tractava d'un muntatge comercial, ja que els integrants originals d'aquest grup eren músics d'estudi capitanejats pel prolífic cantant de sessió Tony Burrows, juntament amb Stuart Edwards (guitarra), David Taylor (baix), George Weyman (bateria) i Ray Dorey (guitarra).

Una banda coneguda exclusivament per les vendes milionàries que l’hi va proporcionar el tema "Love grows (Where my Rosemary goes)" (l'amor creix (on la meva Rosemary va)", una composició escrita per Tony Macaulay i Barry Mason, dos espavilats productors britànics que el mes de gener de 1970, amb el curiós nom de Edison Lighthouse (el far d'Edison), van publicar "Love grows" amb els concurs dels professionals esmentats anteriorment.

Aquest va ser el solitari èxit d’un conjunt que mai va existir, un més dels nombrosos grups fantasma creats en la dècada dels anys setanta. Un fet que consistia a contractar músics d'estudi per a gravar una cançó potencialment comercial. Si la cançó enganxava, llavors muntaven el grup i el presentaven com si fossin els autors del tema, si no agradava, no havien perdut gaire.

Quan la cançó es va convertir en èxit, es necessitava reunir ràpidament una banda per a presentar-la a Top of the Pops, el programa musical mes popular de la televisió britànica. Per aquesta raó, es va contractar a la formació completa del grup Greenfield Hammer per a perpetuar la imatge dels virtuals Edison Lighthouse.

Edison Lighthouse
Una vegada escollit a corre-cuita el grup i desprès d'haver assajat el seu nou repertori, els Greenfield Hammer van aparèixer a l'esmentat xou amb el sobreposat nom de Edison Lighthouse. Allà van interpretar el que, fins aquell moment, figurava com a tema pop més ràpid en arribar a la primera posició en volum vendes a les illes britàniques: “Love grows".

Com a fet curiós, el mes de febrer de 1970, el cantant Tony Borrows es va convertir en el primer (i per ara, en l'únic) artista que ha aparegut dins del mateix espectacle d'aquest veterà programa de la prestigiosa BBC, que és Top of the Pops, al capdavant de tres grups diferents.


Pink Floyd

La rockera icona cultural del segle XX

Llegendària banda britànica de música psicodèlica que amb el pas del temps va anar evolucionant fins al rock progressiu i el rock simfònic. Es tracta d’un dels grups més influents de la història de la música rock, amb més de 300 milions d'àlbums venuts a tot el món.

Creat l’any 1965 a Cambridge, Pink Floyd és esencialment reconegut i aclamat per les seves composicions d'alt contingut filosòfic, la seva experimentació sònica, les célebres i icóniques portades dels seus discos i els seus innovadors i elaborats espectacles en directe.

Inicialment, la banda estava formada pel bateria Nick Mason, el teclista i vocalista Richard Wright, el baix i vocalista Roger Waters i el guitarrista i vocalista principal Roger Keith “Syd” Barrett. El desequilibri mental de Barrett, causat, sens cap mena de dubte, per l'excessiu consum de drogues, va fer que el mes de desembre de 1967, el seu amic David Gilmour s'integrés al grup i que quedés definida la formació clàssica de Pink Floyd després de la marxa de Barrett.

L'any 1967 publiquen el seu primer àlbum, “The piper at the gates of dawin” (El flautista a les portes de l’alba) alhora que inicien una avantguardista gira pel Regne Unit. En aquell periode, Pink Floyd ja incorporava en les seves actuacions so envoltant (quadrafònic) i projeccions fílmiques a l'escenari.

El mes setembre de 1975, justament ara ha fet quaranta anys, publiquen “Wish you were here” el seu nové àlbum d’estudi i una de les seves obres més crucials. Un treball que constituïa un sentit homenatge a l’antic membre i lider de la banda, Syd Barret. Per aquest motiu, tant el títol de l’àlbum com els dos temes principals del disc, “Wish you were here” (Tant de bo fossis aquí) i “Shine on you crazy diamond” (Segueix brillant, diamant boig) estan dedicats a la figura de “Syd”.

Enregistrat en els estudis Abbey Road de LondresWish you were here” certifica l’ascens d’un nou esglaó en l'escala de la creativitat i de l'avantguarda musical del quartet. El disc va sortir dos anys desprès del sonat èxit de "Dark side of the moon" (El costat fosc de la lluna), el seu conceptual àlbum anterior i, en el seu moment, el disc més venut de la història, avui està posicionat en el tercer lloc.

Pink Floyd
Totes les artístiques i oníriques caràtules dels discos de Pink Floyd estan farcides de simbóliques imatges. Cadascuna d'elles amaga algun significat o tenen la intenció d'expresar alguna idea.

L'art gràfic de “Wish you were here”, amb la foto de l'home en flames, ja ha entrat a formar part de l’història de la música pop. El seu dissenyador va ser Storm Thorgerson, membre fundador del cèlebre col.lectiu britànic d’artistes gràfics, Hypgnosis, el mateix equip artístic que havia creat les impactants caràtules de tots els anteriors discos de Pink Floyd. Thorgerson està considerat un dels millors dissenyadors de portades de discos de tot el món.


Osibisa

Els assolellats ritmes afro-caribenys

Vibrant banda britànica d’estil afro-rock formada a Londres l'any 1969 i liderada pel saxofonista, flautista, cantant i percussionista Teddy Osei. Pioners en la fusió del rock amb el jazz i la música africana, el grup estava integrat per músics de diverses nacionalitats del continent africà i també del Carib. En la seva formació original, creada en format de septet, s'hi podien trobar tres ghanesos, un nigerià, un oriünd de l'illa de Trinitat, un de la d’Antigua i un illenc de Granada.

En els seus inicis es van decantar per la interpretació de temes bàsicament instrumentals, composicions en les quals incorporaven cants tribals que anaven acompanyats d’una potent secció de vent, una agressiva línia de baix i una enèrgica percussió afro-caribenya. Osibisa va començar trepitjant fort, amb un so perfectament definit i unes idees molt clares, donant lloc a un excel.lent debut llançant tres fulgurants àlbums inicials: "Osibisa" (1971), "Woyaya" (1971) i "Heads" (1972).

D'altra banda, les fantàstiques i acolorides portades de marcat accent tribal i ètnic dels seus dos primers elapés, "Osibisa" i "Woyaya", obra del gran dissenyador anglès Roger Dean, molt abans que formés part de Hipgnosis i triomfés amb les caràtula de Yes o amb la de “Tarkus” d'Emerson, Lake and Palmer, representaven una plusvàlua afegida als seus discos.

Osibisa
Una altra cèlebre coberta d'Osibisa, va ser la que cobria el seu tercer àlbum, "Heads", una il.lustració del pintor surrealista alemany Mati Klarwein, artista responsable també de la portada d'”Abraxas” de Santana.

El seu sisè àlbum "Welcome home" (benvingut a casa), publicat l’any 1975, inclou el tema més popular de la banda, l’efectista "Sunshine day" (dia assolellat), una cançó tremendament ballable que es va convertir en un autèntic fenomen discotequer a mig món.

Benvolguts seguidors d'aquest bloc, pugeu el volum, doneu-li al play i a passar-s'ho bé:

One, two, sunshine ...