Elvis Presley

El Rei no és mort, ¡Visca l’Elvis!

Elvis Aaron Presley, reconegut arreu del món senzillament pel seu nom de pila, Elvis, va seu un carismàtic intèrpret pop-rock nascut a Tupelo, la vuitena ciutat més gran de l'estat de Mississippí. El seu característic estil de cantar, els seus agressius moviments d’alt l’escenari, les seves convulsions pèlviques i la seva acusada personalitat van fer d’ell una de les figures més populars de la història de la música moderna del segle XX, una icona d'abast mundial.

Al llarg de la seva carrera va interpretar cançons de tota mena, a més, va saber crear-se un ampli repertori d'allò més variat, si els seus inicis van ser rockers i agressius, més tard va trobar en les balades romàntiques un excel.lent filó per explotar.

L’any 1954, amb tot just dinou anys i com a regal d'aniversari per a la seva mare, Elvis va enregistrar un disc en els estudis Sun Records de Memphis amb dos temes, “My happiness” (La meva felicitat ) i “That's when your heartaches begin” (aquí és on les teves penes comencen).

En tenir noticies de la gravació, el productor i propietari de Sun Records, Sam Phillips, va decidir produir-li un single amb dues cançons: “That's all right” (està bé) i “Blue Moon of Kentucky” (lluna blava de Kentucky). Aquest treball va obrir a Elvis les portes d'un popular programa radiofònic de música country anomenat Louisiana Hayride, un show que en aquell període comptava amb àmplia difusió.

Can't help falling in love” (no puc evitar enamorar-me) era la balada que habitualment feia servir Elvis Presley per tancar els seus espectacles, fins i tot el de l'ùltim que va oferir, un concert que es va celebrar a Indianapolis el mes de juny de 1977. Elvis havia gravat "Can't help falling in love” el mes de març de 1961, es tractava d’una composició escrita expressament per a la pel.lícula "Blue Hawaii", un film protagonitzat pel propi Elvis Presley.

El 14 de gener de 1973, des de Honolulu, Elvis va protagonitzar "Aloha from Hawaii", el primer concert d'àmbit mundial transmès en directe via satèl.lit, un programa que, suposadament, van veure més de mil milions d’espectadors, tot i què, als Estats Units, la retransmissió es va retardar fins al 4 d'abril, ja que el concert va coincidir amb la final de la Super Bowl.

Elvis Presley
Per desgràcia, a la prematura edat de 42 anys, el “Rei” ens va deixar per sempre. La nit del 16 d'agost de 1977, el cantant havia de viatjar a Memphis per tal d'iniciar una nova gira, però, al matí, va ser trobat inconscient al terra del seu lavabo i, malauradament, tots els esforços per reanimar-lo van resultar infructuosos. Estudis posteriors van reportar 14 substàncies estupefaents en el seu cos.

Cada any, la seva casa-mansió Graceland, situada a Memphis, es converteix en lloc de pelegrinatge dels seus incomptables admiradors, sent visitada per més de mig milió de fans. Darrere la Casa Blanca, és la segona residència més visitada dels Estats Units.


Dionne Warwick

La brillant associació Warwick-Bacharach-David

Marie Dionne Warrick és una reconeguda cantant nord-americana de música soul i pop que exerceix amb el nom artístic de Dionne Warwick. Va néixer a East Orange, una ciutat situada a l’estat de Nova Jersey; es cosina germana de la malaurada cantant i actriu Whitney Houston i procedeix d'una família en la qual es cantava gospel amb la mateixa naturalitat que es menjava cada dia.

L’any 1962, en el seu debut discogràfic en solitari amb l'admirable "Do not make me over" (no intentis canviar-me), va aparèixer un error d'impremta al transcriure el seu cognom a la portada del disc, imprimint-se el text Warwick, enlloc de Warrick, un fet que propiciaria que a partir d’aquell moment, Dionne adoptés el nom artístic de Warwick per a la resta de la seva carrera.

Warwick va ser descoberta pels premiats autors Burt Bacharach i Hal David, dos dels més prolífics compositors de música pop de la història, en la seva vessant més elegant i comercial, una aliança creativa i artística que, al llarg de diverses dècades, va constituir una autèntica fàbrica d'èxits.

Autors de nombrosos i sofisticats temes comercials, durant molts anys, Dionne Warwick va ser la veu preferent de totes les produccions co-escrites per aquesta reeixida parella d'autors americans, l'associació formada pel pianista i arranjador Burt Bacharach i el lletrista Hal David.

Dionne Warwick
Dionne Warwick al llarg de la seva carrera ha estat guardonada amb cinc premis Grammy; el segon d’ells, conquerit l'any 1970 dins la categoria de "millor interpretació vocal pop femenina", pel tema "I'll never fall in love again" (mai em tornaré a enamorar), una cançó que anteriorment havia enregistrat la cantant nord-americana Bobbie Gentry i amb la qual va arribar al lloc numero 1 en la llista de singles més venuts del Regne Unit.

"I'll never fall in love again" va ser originalment escrita, com no, per Bacharach i David per al musical estrenat l’any 1968, "Promises, promises". Aviat es convertiria en una de les cançons més perdurables d’aquesta cèlebre parella de compositors.


Peter, Paul and Mary

Els tristos comiats a peu d'avió

Peter, Paul and Mary, va ser un dels grups nord-americans de música folk més reeixits de la dècada dels seixanta. Originaris de Nova York, el trio estava compost per Peter Yarrow, Paul Stookey i Mary Travers. Quan el tercet va arribar a l'escena musical, el folk era vist en aquells moments com un apèndix de la música pop, amb la diferència que els seus intèrprets utilitzaven instruments acústics.

Amb uns excel.lents arranjaments vocals i unes cançons atapeïdes de profund sentit social, Peter, Paul and Mary va fer seu el repertori de molts altres artistes. Entre els seus principals èxits hi destaquen: "Lemon tree" (el llimoner), “Blowin' in the wind" (escolta-ho en el vent), "500 miles" (500 milles), "If I had a hammer” (Si tingués un martell), "Puff, The magic dragon" (Puff, el drac màgic), convertida ja en clàssic infantil perdurable i, finalment, "Leaving on a jet plane" (me'n vaig en un avió).

Aquesta successió d’èxits va marcar un període increïblement fèrtil i influent per a Peter, Paul and Mary al mateix temps que ajudava a popularitzar l’innovadora música folk que personificava aquest trio americà

El seu únic número 1 a les llistes va ser l’esmentada "Leaving on a jet plane", una excel.lent cançó escrita l’any 1966 pel cantant i compositor country, John Denver, un tema que originalment es titulava "Babe, I hate to go" (nena, odio anar-me'n) i que el tercet va incloure en el seu setè àlbum d'estudi, un disc publicat l’any 1967 i bateat amb el nom de "Album 1700".

D’acord amb el resultat d’un estudi realitzat no fa gaire per una agència de sondejos especialitzada a instàncies d'un productor de teatre britànic, "Leaving on a jet plane", està situada en la posició número 17 dins l’apartat de les 20 cançons més tristes o depriments de la història de la música pop. Set de cada deu homes entrevistats van admetre haver plorat en escoltar alguna d'aquestes cançons. Entre les dones, el resultat era de nou de cada deu.

Peter, Paul and Mary
"Leaving on a jet plane" també formava part de la llista de 150 cançons que la principal xarxa americana d'emissores, la Clear Channel Radio, va recomanar als seus associats que no emetessin per ser "poc apropiades" en el període posterior als atemptats de l'11-S. Se suposa que estava inclosa per tractar temes aeronàutics de caire trist.

La lletra de “Leaving, ...” parla d’una persona que s'acomiada de la seva estimada abans d'embarcar-se en un avió:

Tinc les maletes fetes,
estic a punt d'anar-me'n;
estic aquí, quiet, davant de la porta,
odio aixecar-me del llit per dir adéu...


Suzi Quatro

La menuda que tocava el baix

Susan Kay Quattrocchio, "Suzi Quatro”, és una vigorosa cantant i baixista americana d’estil glam-rock que va néixer i es va criar en un dels barris de la ciutat de Detroit, l'antiga capital del món del motor. Susan va créixer en el si d'una família molt aficionada a la música, no en va el seu pare, un músic d'ascendència italiana, liderava una banda local de jazz on ella, de petita, tocava els bongos.

Amb una actitud rockera molt natural, sempre enfundada en brillants i cenyits vestits de cuir de color negre i tocant magistralment el baix Fender Precision que li havia regalat el seu pare, un instrument que gairebé era tan gran com ella, en la dècada dels 70, Suzi Quatro, va aconseguir destacar en un sector artístic, el de l’escena rock, predominantment masclista, convertint-se en aquella època en una de les poques dones instrumentistes i cantants al capdavant d'una formació d'èxit.

Establerta al Regne Unit, l’any 1973 publica el seu primer single, "Rolling Stone", un disc que no va tenir gaire repercussió, excepte a Portugal on el vinil va arribar a conquerir la posició número 1 en vendes. El seu segon senzill, un treball també editat l’any 1973, incloïa el seu primer èxit comercial, "Can the can" (enllauna la llauna) un tema que va tenir força repercussió en molts països europeus.

Suzi Quatro
A finals dels anys 70, amb el poder del glam esvaint-se, la fogositat de Suzi Quatro es va anar apaivagant, potser per això, l’any 1978, publica l'excel.lent "If you can’t give me love" (si no em pots donar amor), un tema d'inspiració country que va mostrar a una Suzi Quatro molt més melòdica. Amb "If you can’t give me love" Suzi Quatro va aconseguir arribar al Top ten de les llistes d’èxits, tant a les del Regne Unit com a les australianes.

La celebritat, però, sempre li ha estat esquiva a Suzi Quatro al seu país natal, malgrat el munt de gires que va fer als anys setanta com a telonera d'Alice Cooper i l'alt nombre d'èxits que va assolir en tot el continent europeu.


Morris Albert

Els tendres sentiments d’en Maurici

Nascut amb el veritable nom de Mauricio Alberto Kaisermann, Morris Albert és un cantant, compositor i productor brasiler d’ascendència alemanya originari de Sao Paulo, un intèrpret especialitzat en temes melòdics d’estil pop.

L’any 1974, en una època en què molts artistes utilitzaven sobrenoms anglosaxons amb l'objectiu de destacar dins el poderós mercat nord-americà, Morris Albert va llançar el seu primer àlbum, "After we've left each other" (després que ens haguem deixat l'un a l'altre), un disc que incloïa "Feelings" (sentiments), una ensucrada balada cantada en anglès que Morris havia plagiat d’un tema instrumental originalment escrit, vint anys enrere, pel compositor francès Loulou (Louis) Gasté i que va proporcionar a l'artista brasiler un èxit mundial.

Amb una enganxosa melodia i una insípida lletra que en realitat no diu res: "sentiments, res més que sentiments...", "Feelings" es va situar durant sis mesos en la posició més alta de les llistes d’èxits del seu país. Llançada posteriorment en format single, la seva popularitat s’estendria com taca d’oli per tota la Amèrica llatina (disc d’or a Mèxic) i seguidament, per Europa, Estats Units, Austràlia, Canadà,... per tot arreu.

Morris Albert
L’any 1975, “Feelings” ocupava els primers llocs de tots els rànquings, tant els que feien referència a la popularitat de les cançons com els que al.ludien a les seves vendes.

Feelings” es una cançó paradoxal: per una banda, ha estat qualificada per la prestigiosa revista "Billboard" com un dels cinquanta millors temes musicals de tota la història i, per altra part, degut probablement a que s’han fet moltes versions paròdiques, o potser perquè s'ho mereix, en un altre rànquing publicat l’any 1998, figura entre les cinquanta cançons més dolentes de la història de la música pop.

Feelings, who-o-o feelings, who-o-o, ...


Steve Miller Band

El guitarrista burleta

Banda nord-americana de blues-rock liderada per Steve Miller, guitarra solista i veu principal de la formació. Miller va néixer a Milwaukee, el municipi més gran de l’estat de Wisconsin i en aquesta ciutat es va formar musicalment, atès que va créixer en un entorn òptim ja que la seva mare, Bertha, era una excel.lent cantant i el seu pare, el doctor George Miller, era músic amateur.

El destí va fer que el seu progenitor tingués com amic a Lester William Polfuss, el famós guitarrista conegut artísticament amb el sobrenom de Les Paul, el creador de la mítica guitarra elèctrica Gibson. Per aquesta raó, a la precoç edat de cinc anys, Steve va començar a practicar els seus primers acords de guitarra de la mà de Les Paul.

Steve Miller és un músic extraordinari, un autor d’excel.lents i productives cançons, un fabricant d'èxits, i això que mai ha estat un personatge de primera fila, tot i la quantitat de discos d'or i de platí que ha conquistat al llarg de la seva carrera. El seu nom poques vegades apareix en les grans llistes d'èxits, però, Miller ha compost i interpretat destacats temes, d’aquells que marquen època. Ja se sap que poques vegades conflueix el prestigi i la popularitat.

L'any 1973, dins del seu vuitè àlbum, Steve Miller Band publica "The Joker" (el bromista/el comodí), una cançó que a principis de 1974 es va convertir en un hit mundial i en la cançó mes representativa de la banda. Anys més tard, gràcies a la publicitat, l'esmentat "joker" tindria una segona oportunitat, escalant novament les llistes d’èxits.

Amb una lletra burleta i en ocasions surrealista, ja que el text no té ni cap ni peus, "The Joker" és una d'aquelles cançons que semblen carregades de bon rotllo. Una altra de les seves característiques és l'original xiulet, fet amb un slide de guitarra, que es pot apreciar dins del tema en un parell d'ocasions.

Steve Miller Band
La lletra de "The Joker" té molt de joc de paraules, bona part de la seva tornada es una repetició contínua de versos que comencen cada un d’ells amb un "I'm a..." (jo sóc ...).

A més, en les seves estrofes, hi ha diverses frases que en realitat són referències a cançons anteriors de la pròpia banda: Space Cowboy, de l'àlbum "Brave New World" (1969), Gangster of love, de l'àlbum "Sailor" (1968) i Enter Maurice, de l'àlbum "Recall the beginning... A Journey from Eden" (1972):

Algunes persones em diuen "cowboy de l'espai".
Alguns em diuen "gàngster de l'amor".
Algunes persones em diuen "Maurici",...