Billy Preston

El teclista del famosos

William Everett Preston, més conegut com a Billy Preston, va ser un excel.lent organista, cantant i compositor nord-americà nascut a Houston, Texas, tot i que, tot just haver complert l'any de vida, la seva mare, després de divorciar-se, es va traslladar amb ell i les seves tres germanes a Los Angeles. Es tracta d’un dels músics més versàtils que ha donat la música pop dels anys seixanta.

Billy Preston va començar a tocar el piano a l'edat de tres anys assegut a la falda de la seva mare. Per aquesta raó, en aquell periode ja era considerat un nen prodigi. Als deu anys va participar en la banda d'acompanyament de la llegenda del gospel, Mahalia Jackson, als dotze, va aparèixer a la pel.lícula "St. Louis Blues", interpretant al compositor de blues W.C. Handy i als 16, ja era considerat un organista excepcional al qual reclamaven artistes de la talla de Ray Charles, Sam Cooke o Little Richard per a formar part de les seves gires i gravacions.

Addicionalment a la seva irregular carrera en solitari, Billy Preston va col.laborar artísticament amb grans noms de la indústria musical, grups i artistes de la talla de The Beatles, The Rolling Stones, Little Richard, Ray Charles, George Harrison, Elton John, Eric Clapton, Bob Dylan, Sam Cooke, Sly Stone, Aretha Franklin, The Jackson 5, Quincy Jones o John Lennon.

A causa de la seva implicació directa en les sessions d'enregistrament del disc “Let It Be” de The Beatles, Billy Preston està oficialment acreditat com a "cinquè beatle". Anys més tard, seria considerat el sisè stone en haver acompanyat fins l'any 1977 al quintet anglés The Rolling Stones.

Contractat pel segell Apple Records, l'editora dels Beatles, i amb producció de George Harrison, Billy Preston publica l’agost de 1969 "That's the way god planned it" (aquesta és la manera que Déu ho va planejar), el seu quart àlbum d'estudi. El tema que dóna títol al disc, editat posteriorment en single, es va convertir en un èxit absolut.

A l'estudi de gravació, Billy Preston, va estar assistit per Eric Clapton i George Harrison a les guitarres, Keith Richards al baix (sí, sí, ho llegiu bé, Richards al baix) i Ginger Baker a la bateria.

L’any 1974, Billy Preston va composar "You are so beautiful" (ets tant bonica) la balada que va immortalitzar el malaurat Joe Cocker.

Paul McCartney

Les tradicions nadalenques dels quatre beatles

“Wonderful Christmastime” (meravellós Nadal) és el títol de la nadala d’estil “synthpop” composta i interpretada pel músic britànic Paul McCartney, el carismàtic i brillant ex membre de The Beatles.

Publicada el 16 de novembre de 1979, va ser el primer single de Paul en solitari (sense els Wings) i en la seva gravació, McCartney toca tots els instruments: piano, sintetitzador i guitarra, a més de posar-hi la veu. Malgrat que els membres de Wings no van formar part de l'enregistrament, sí que van aparèixer en el videoclip promocional del tema.

La cara B del disc també inclou una altre cançó nadalenca, aquesta, però, en format instrumental i completament farcida d’efectes de sintetitzador. Es tracta de la particular versió que McCartney fa de la tradicional nadala en llengua anglesa, "Rudolph, The red-nosed reindeer” (Rodolf, el ren de nas vermell ), una nadala batejada amb el nom de "Rudolph The red-nosed reggae" (el reggae d’en Rodolf nas vermell).

Anys desprès que John Lennon edités la seva pacifista “Happy Xmas (War is over)”, Paul McCartney es convertia en el segon beatle que publicava una cançó nadalenca, tot i que, els Beatles, cada any, des de 1963 fins a 1969, van concebir un obsequi sonor per a felicitar el Nadal als seus fans, una gravació en la qual, els quatre beatles, cantaven nadales, difonien missatges, feien paròdies i explicaven acudits.

Aquestes originals felicitacions de Nadal es lliuraven en un disc de vinil de 7 polzades “flexi” i s’enviaven gratuïtament a tots els membres del club de fans dels Beatles que ho sol.licitaven.

“Wonderful Christmastime” és una d'aquelles nadales que puntualment es difonen al llarg de tot el planeta durant les festes de Nadal. Convertida ja en un clàssic nadalenc, segons la revista Forbes, la prestigiosa publicació americana especialitzada en el món dels negocis i les finances, Paul McCartney ingressa al voltant de 400.000 dòlars anuals en concepte de drets d’autor només per la difusió d'aquesta popular nadala.

¡BONES FESTES!

Françoise Hardy

Les angoixes de les jovenetes en l'edat de la poca-solta

Intimista cantautora parisenca que simultaniejava alhora diversos treballs de model i d'actriu. Françoise Madeleine Hardy va ser la primera cantant yé-yé (pop) francesa que va conquistar la fama i una de les artistes gal.les més emblemàtiques dels anys seixanta.

Intèrpret de veu dolça i aspecte angelical, a principis dels anys seixanta Françoise Hardy era una autèntica icona estètica per a moltes joves franceses. També és de justícia destacar el fet que era una admirable compositora, autora de tendres i sofisticats temes sentimentals.

El mes de juny de 1962, Francoise Hardy publica el seu primer disc, un "EP" de quatre cançons, entre les quals s'hi troba la sensible composició "Tous les garçons et les filles" (tots els nois i les noies), el seu gran èxit, un tema convertit avui dia en un clàssic de la cançó lleugera francesa.

Tot i que "Tous les garçons..." no era la cançó principal del disc, aquesta tendra balada, interpretada i escrita per la pròpia Françoise Hardy, que en aquell moment només tenia 18 anys, juntament amb Roger Samyn, i esplèndidament interpretada amb la seva veu dolça i íntima, es va transformar en la cançó que la va catapultar a la fama, transcendint les fronteres de França i batent rècords de venda a tot Europa.

Degut a l'èxit obtingut, Françoise Hardy va enregistrar “Tous les garçons...” en diversos idiomes; així va ser "Find me a boy" en anglès, "Quelli della mia età" en italià i "Peter und Lou" en alemany.

“Tous les garçons et les filles” és un tema adolescent. La seva ingènua (i tonteta) lletra parla d'una noia que encara no coneix l'amor i que pateix en veure pel carrer parelles de nois i noies de la seva edat passejant enamorats, agafats de la mà i mirant-se tendrament als ulls, mentre que ella camina sola. "¿Quan brillarà el sol per a mi?", arriba a preguntar-se.

Tots els nois i les noies de la meva edat
es passegen en parella pel carrer, ...

ABBA

Els genuïns representants continentals de l’euro-pop

Famós grup suec de música pop creat a Estocolm l'any 1972 i en actiu fins al 1982. El conjunt estava integrat per dues atractives noies escandinaves de formidable i agradable veu i dos talentosos compositors; un quartet mixt que, al seu torn, conformaven dues parelles sentimentals, d'una banda, Björn Ulvaeus i Agnetha Fältskog i de l'altra, Anni-Frid "Frida" Lyngstad i Benny Andersson.

El nom d’ABBA está format per les inicials del nom propi dels quatre components de la banda (Agnetha/Björn/Benny/Anni-Frid), es tracta d’un nom simètric que, si fem cas dels lingüistes, és acrònim, capicua i ambigrama.

Veritables icones culturals del seu país d'origen, ABBA va saltar internacionalment a la fama després de triomfar amb la cançó “Waterloo” al Festival de la cançó d’Eurovisió celebrat el mes d'abril de 1974 a la ciutat anglesa de Brighton. A partir d'aquell esdeveniment, tots els discos d’ABBA es van situar a tot Europa en la llista dels més venuts.

És de justícia destacar que tots els èxits que va produir ABBA, que van ser molts: “Mamma Mia”, “Fernando”, “Dancing Queen”, “Take a chance me “, “Chiquitita”, “Voulez-Vous”, “Gimme gimme gimme”, “A have a dream”, “Thank you for the music”, “The winner takes it all”, “Super Trouper”,... tots ells procedien de composicions pròpies escrites pels membres del grup (potser en algun cas, amb l'ajuda de Stikkan, el mànager del conjunt i cinquè membre de la banda a l'ombra).

La balada amb aires de sirtaki interpretada amb el reforç del Cor de veus de l'Escola Internacional d'Estocolm i publicada en format single amb el títol de “Have a dream” (tinc un somni), va ser la cançó que el quartet va llançar a finals de 1979 per a commemorar la gira que acabaven de fer per tot el món.

En la dècada dels anys setanta, ABBA va ser el grup musical que va obtenir les xifres de vendes de discos més altes de tot el món i també el primer conjunt europeu que va tenir un gran èxit en països de parla anglesa fora d'Europa, llocs com ara Austràlia, Nova Zelanda, Sud-àfrica o Canadà.

En quant a fanatisme, els més guillats eren els seguidors australians. L'any 1976, el programa especial de televisió “El millor d'ABBA” va ser vist pel 58 per cent de la població.

ABBA va ser un dels primers grups en produir els seus enregistraments amb tècniques digitals. El seu últim àlbum d'estudi, "The visitors" (els visitants), va entrar a la història de la música en ser el primer disc en llançar-se en un format en el qual, a finals de 1981, molt pocs hi creien: el Compact Disc.

Finalment, tinguem la valentia de reconèixer-ho, la majoria de nosaltres, en estat serè, confús o ennuvolat, alguna vegada hem fet el ximple al ritme de “Mamma Mia!” o “Dancing Queen”. No ens avergonyim ara d'això.

Gloria Gaynor

Sa Majestat, la reina de la “disco”

Gloria Fowles, més coneguda pel seu sobrenom artístic, Gloria Gaynor, és una cantant nord-americana de música soul i música “disco” nascuda a Newark, una ciutat que situada a l’estat de Nova Jersey. Va iniciar la seva carrera musical actuant en els anys seixanta com a vocalista de la banda Soul Satisfiers. L’any 1965, Gloria edita el seu primer disc en solitari, un single de dues cançons: "She'll be sorry” (ho farà, ho sento) i “Let me go baby" (Deixa'm anar, nena).

Després de franquejar un període en què es va moure sense gaire èxit pels circuits del jazz, la carrera de Gloria Gaynor va donar un tomb en ser l'eix central d'un moviment que es va produir inesperadament dins del corrent de la música pop: el naixement de la música “disco” (una abreviació de discoteca), un nou estil que pren les seves arrels de la música soul de finals de la dècada dels 60.

Tot va començar l’any 1974, quan el productor Meco Monardo contracta a una llavors desconeguda Gloria Gaynor per gravar un parell de temes, “Honey Bee!” (abella de mel) i “Never can say goodbye” (mai puc dir adéu). Fins aquí, res de particular, no era més que una de les nombroses sessions que es produïen en els estudis de gravació amb l'objectiu de fabricar temes d’èxit.

Però, vet aquí que, quan va arribar l'hora de fer la mescla, Monardo va prendre una decisió innovadora: en lloc de deixar la secció rítmica com a simple acompanyament (la pràctica més habitual en aquell període), va pujar el canal del baix i el de la bateria i els va situar en primer pla, deixant en segon terme l'orquestració i la veu de la cantant. El resultat va ser sorprenent: havia nascut el primer hit de l’era “disco”.

“Never can say goodbye”, va ser el primer gran èxit de Gloria Gaynor i l’inici de l'extens nombre de guardons que la cantant obtindria al llarg de la seva carrera artística. Publicada dins del seu primer àlbum com a solista, “Never can say goodbye” era una versió del tema que havia publicat tres anys abans, amb força èxit, The Jackson 5.

Gloria Gaynor, a més, va ser la primera artista que va incloure un "Medley" en els seus discos ja que, de forma innovadora, va editar un àlbum que incorporava una seqüència de tres cançons, “Honey bee”, “Never can say goodbye” i “Reach out, I'll be there” enllaçades sense cap pausa.

Amb aquest mètode s'aconseguia una pista musical de 20 minuts que feia les delícies dels discjòqueis i al mateix temps, proclamava a Gloria Gaynor "la reina de les pistes de ball".

Cal destacar també que a la tardor de 1978, Gloria Gaynor va publicar la cançó que amb el temps, es convertiria en el gran himne de la música “disco”: "I will survive" (sobreviuré).

Barry Ryan

Els crits de desesperació implorant a Eloisa.

Cantant pop britànic nascut a Leeds, el municipi més gran de l'històric comtat de Yorkshire. És fill de la cantant Marion Ryan de qui va prendre el cognom, una artista força popular al Regne Unit en la dècada dels cinquanta i del productor Lloyd Frederick Sapherson. A finals de 1968, Barry va assolir un apoteòsic èxit internacional amb el passional tema melòdic "Eloise".

Inicialment, Barry Ryan va compartir escenari amb el seu germà bessó, Paul, un compositor força talentós, adoptant el poc treballat nom artístic de Paul & Barry Ryan. El duo va publicar diversos singles com ara "Don’t bring me your heartaches" (no em passis les teves angoixes), una cançó d'enganxosa tornada, molt de l'època, que va tenir una moderada resposta comercial.

L'any 1968, Barry inicia la seva carrera en solitari debutant amb l'àlbum "Barry Ryan sings Paul Ryan" (Barry Ryan canta Paul Ryan), un disc farcit de música pop orquestral. Un dels singles extrets d'aquest LP va ser "Eloise", un tema molt potent compost, evidentment, pel seu germà, que va obtenir un èxit aclaparador. Es tracta d’una cançó interpretada a l’estil Tom Jones en la qual, un desesperat Barry Ryan plora per la pèrdua del seu amor i agenollat, li suplica que torni.

Gran part de l'èxit de la cançó es deu a la seva producció: tot en ella és grandiloqüent, des de la veu de Barry Ryan, passant per l'orquestració i la seva durada, prop de sis minuts de dramàtica melodia. El tema comença pomposament, amb l'orquestra descarregant alhora tots els seus instruments i amb la veu de Barry en tons alts; també és digne de destacar l'espectacular canvi de ritme que hi ha en la seva part central.

“Eloise” va arrasar a tot arreu, i tot i que els entesos diuen que es una peça difícil d’interpretar donat els seus sorprenents canvis melòdics, ha estat versionada per diversos artistes amb resultats més que notables.

Barry Ryan sempre va gaudir de gran acceptació a Alemanya, país on va enregistrar diversos discos en alemany i on va tenir més èxit que al seu país d'origen.

En l’aspecte xafarder, Barry Ryan es va casar l’any 1978 amb la princesa malaia Miriam Binti al-Marhum Sultan Sir Ibrahim, filla d'un sultà que es va exiliar a Anglaterra després de la independència del seu país. El matrimoni va durar escassament dos anys.

Cliff Nobles & Co

Cavalcant a bon ritme i amb bona companyia

Excel.lent ballarí, showman i a estones, cantant, Cliff Nobles va néixer a Grove Hill, un poble situat a l'estat nord-americà d’Alabama. Anys més tard es va traslladar a Filadèlfia, ciutat on va obtenir els seus primers èxits artístics i on, vivint en una comuna hippie, va crear el seu propi grup: Cliff Nobles & Co., una banda formada per Benny Williams al baix, Bobby Tucker a la guitarra i Tommy Soul a la bateria.

A començaments de 1968, mentre el quartet estava enregistrant el tema principal del seu segon single, "Love is all right" (L'amor està bé), el productor i compositor de la peça, un tal Jesse James, li va preguntar a Nobles quina cançó tenia pensat gravar per a figurar com a cara "B". Nobles, que en aquell moment es trobava bastant cansant, li va contestar instintivament, probablement sense pensar-s'ho gaire, que podrien fer una versió instrumental de "Love is all right" i, a més, en aquell precís instant, va batejar la peça: "The horse" (el cavall).

Aquesta hauria estat tota la història del single de no ser per un detall important: Cliff Nobles & Co. va enregistrar "The horse" acompanyat d'una secció de vent que tocava d'una forma particularment innovadora, es tractava del germen de la poderosa banda que, uns anys més tard, seria internacionalment coneguda per les sigles MFSB, els creadors del “Sound of Philadelphia”.

Explica la llegenda que, setmanes més tard, un locutor de ràdio de Miami, al punxar el disc, es va equivocar de cara i va posar "The Horse" en lloc de "Love is all right", que era el tema que havia de posar. A mitja cançó, en adonar-se de l'error, el discjòquei va parar la música i va posar el tema correcte.

Al cap de poc temps, l'emissora va començar a rebre trucades sol.licitant que tornés a radiar "The horse". La majoria de joves de Miami estaven movent el cos amb aquell extraordinari tema, una composició instrumental que desprenia un so potentíssim, interpretada sota l'empara d'uns increïbles arranjaments orquestrals i un ritme sorprenentment ballable.

Ràpidament, la discogràfica, Phil-LA, es va adonar del filó i, amb permís de Cliff Nobles, va tornar a editar el disc invertint les cares i destacant "The horse" per sobre de "Love is all right". Amb aquest procediment, el disc va aconseguir el segon lloc de les llistes americanes de vendes, va despatxar un milió de còpies i va obtenir un disc d'or.

Irònicament, a "The horse", avui dia un clàssic instrumental del soul i l'èxit més important (í l'únic) de la banda Cliff Nobles & Co., el seu líder i fundador no hi té cap mena de participació artística, ja que es tracta d'un tema instrumental, per tant ell no hi canta i a més, Cliff Nobles mai no va compondre ni tocava cap instrument.

Nancy Sinatra

Molt més que la filla de “La Veu”

Nancy Sandra Sinatra Barbato, més coneguda pel seu nom artístic, Nancy Sinatra, és una cantant i actriu nord-americana nascuda a Nova Jersey que, en els anys seixanta del segle passat, va ser llançada al mercat musical com a estrella Pop juvenil. Era la més gran dels tres fills que va tenir el matrimoni format pel celebèrrim cantant Frank Sinatra i la seva primera esposa, Nancy Barbato.

Nancy va iniciar la seva carrera artística l’any 1961 sota l’aixopluc del segell discogràfic del seu pare, REPRISE, aconseguint discrets èxits, com ara "Like I do" (igual que ho faig), "Tonight you belong to me" (aquesta nit em pertanys) o "Think of me" (pensa en mi), tot i que, uns anys més tard, es va saber construir el seu propi camí dins el món de la música alliberant-se de l'ombra del seu pare.

El tomb el va donar l’any 1966, quan el compositor Lee Hazlewood li va escriure "These boots are made for walkin’" (aquestes botes estan fetes per caminar) un clàssic del pop de la dècada dels seixanta i el tema que va immortalitzar a la cantant. Es tracta d'una d'aquelles cançons que a mesura que envelleixen, són més valorades pels entesos.

El mes de març de 1967, Nancy Sinatra tornaria a triomfar, aquesta vegada formant duet amb el seu progenitor, Frank Sinatra, amb la divertida balada "Somethin' stupid" (una cosa estúpida), un tema que va aconseguir la posició número 1 a les llistes de vendes dels Estats Units i que obtindria un disc d'or.

En el capítol de curiositats, observeu aquestes dues portades, ¿hi advertiu alguna diferència?. Doncs aquí la teniu: en la imatge de sota, s'ha desinflat el pit esquerre de la Nancy?.

A dalt teniu la imatge de la portada original, la que es va editar a la resta de països del món civilitzat; a sota, la que es va publicar a Espanya desprès de passar pel ribot de les grolleres mans de la censura, atemorida que algú es pogués excitar en excés observant els pectorals complerts de la cantant. ¡Patètic!.

Aquestes botes estan fetes per caminar
i es just el que elles faran.
Un dia d'aquests,
aquestes botes caminaran sobre teu.

Three Dog Night

La curiosa història dels gossos escalfadors

Banda nord-americana de pop-rock creada l’any 1967 i integrada per tres vocalistes, Danny Hutton, Cory Wells, i Chuck Negron. Posteriorment, amb la incorporació de Jimmy Greenspoon als teclats, Joe Schermie al baix, Mike Allsup a la guitarra i Floyd Sneed a la bateria, el grup s’incrementaria fins arribar als 7 elements.

El nom de Three Dog Night sembla ser que ve del fet que els aborígens australians, a l’hivern, cavaven fosses a terra per dormir i, ja dins del forat, s’escalfaven amb un gos. Quan feia molt de fred, feien servir dos gossos. El dia que es tapaven amb tres gossos, un fet que ells anomenaven “three dog night” (nit de tres gossos), volia dir que aquella nit feia un fred que pela.

El seu èxit més destacat va ser “Joy to the world” (alegria per a tot el món), no confondre amb la nadala anglosaxona que porta el mateix nom; un tema originalment inclòs en el quart àlbum d’estudi de la banda, treball que es va publicar el mes de novembre de 1970.

“Joy to the world” es el típic rock de ritme sincopat i en el cas que ens ocupa, amb una lletra molt ximple. Com a exemple, la primera estrofa de la cançó comença amb la frase "Jeremies era un gripau". Els mateixos membres de Three Dog Night descriuen "Joy to the world" com una cançó infantil i amb una lletra bastant absurda, un tema que va escriure el cantautor americà de música folk, Hoyt Axton.

Quan “Joy to the world” va aconseguir de la mà de Three Dog Night escalar a la posició número 1 als Estats Units, Hoyt Axton i la seva mare, Mae Axton, es van convertir en el primer cas de l'era pop-rock en què dos familiars directes, com són mare i fill, haguessin escrit cada un d'ells un hit número 1. Mae Axton va co-escriure "Heartbreak Hotel", el primer èxit d'Elvis Presley que va arribar a dalt de tot de les llistes de vendes.

Els Three Dog Night mai van interpretar temes propis, es van especialitzar en el llançament de material nou d'altres autors, compositors en aquells temps novells, com ara, Harry Nilsson, Randy Newman o Leo Sayer, proporcionant-los popularitat (i diners).

A finals de 1971, Three Dog Night va publicar amb força acceptació un tema que portava el curiós títol de “Never been to Spain” (mai he estat a Espanya), una composició també escrita per Hoyt Axton que, posteriorment, també versionaria Elvis Presley.

Jeremies era un gripau, era un bon amic meu.

Mai vaig entendre una sola paraula del que deia

però jo l'ajudava a beure el seu vi,...

Middle of The Road

El quartet que es va quedar tirat al mig de la carretera

Grup mixt escocès de música pop creat a Glasgow l’any 1970 i format per Sally Carr, Ken Andrew, Ian McCredie i Eric McCredie. En la dècada dels anys setanta, Middle Of The Road, va gaudir de força popularitat en bona part d'Europa i també a Amèrica Llatina. En els seus inicis artístics, en no trobar al Regne Unit qui els produís, es traslladen a Itàlia, lloc on el productor Giacomo Tosti els proporciona el seu característic so i els llança a l'èxit internacional.

El seu èxit més notable va ser "Chirpy Chirpy Cheep Cheep", una composició alegre i molt comercial que disposa d'una tornada molt enganxosa i una lletra molt simple i infantil. Editada en single l’any 1971 va ser número 1 a gairebé tot Europa. Amb "Chirpy Chirpy Cheep Cheep" el quartet aconseguiria vendre prop de 10 milions de còpies nomes al Regne Unit. Al nostre país, cantada en castellà per ells mateixos, també arribaria als primers llocs de les llistes de vendes i popularitat.

Tot i que "Chirpy Chirpy Cheep Cheep" forma part de l’acreditada llista de singles que han aconseguit vendre més de 10 milions de còpies a tots el mon i malgrat l'enorme popularitat que el tema va gaudir en el seu moment, poques vegades podem escoltar avui dia la cantarella del “Chirpy, Chirpy” a internet o a les emissores de ràdio i televisió especialitzades en música dels anys seixanta i setanta.

Altres èxits de Middle Of The Road, tots ells tallats pel mateix patró: un estil molt comercial, simple i sense complicacions, van ser, "Tweedle dee Tweedle dum", publicada aquí amb el títol de "Los Reyes Magos", "Soley Soley", un tema compost per Fernando Arbex de Los Brincos i enregistrada a Madrid, "Sacramento (A wonderful town)" i "Samson and Delilah".

Malgrat la seva popularitat, en dos anys, Middle Of The Road va passar del no-res a l'èxit i de l’èxit novament al no-res, tot i les milionàries vendes generades per la majoria dels seus discos.

Ooh-wee, Chirpy Chirpy Cheep Cheep,
Chirpy Chirpy Cheep Cheep, Chirp, ...

Santabárbara

La reanimació de la colometa moribunda

Enric Milián (cantant i baix), Mario Balaguer (guitarra i veus) i Alberto López (bateria i veus) són els tres músics que l'any 1972 formen a Barcelona el grup Santabárbara, un trio especialitzat, principalment, en balades pop. Els tres intèrprets s'havien conegut dos anys abans quan van coincidir en la banda d’acompanyament del popular cantant hispanofrancès, Georgie Dann.

El mateix any de la seva creació, Santabárbara aconsegueix enregistrar una maqueta als estudis EMI Odeon de Barcelona. El resultat obtingut convenç als responsables de la discogràfica que el tercet té possibilitats; per aquest motiu, EMI Odeon els deriva a la seva filial Harvest.

L'any 1973, sota la empara d’aquest nou segell discogràfic, publiquen el seu primer disc, un senzill que incorpora "Charly" en la seva cara principal, una esplèndida i dolça balada composta per Enric Milián que ja formava part d’aquella maqueta inicial i que, merescudament, es va convertir en la "cançó de l'estiu" d'aquell any.

La lletra de "Charly" parla d'un colom que, gairebé sense alè i estirat a terra amb les ales obertes, tremola i plora de fam amb xisclets sords, fins que el cronista d'aquesta tendra història, que precisament transitava per aquella mateixa vorera, veu l'agònic ocellet, que es deia Charly, li proporciona cures i aconsegueix reanimar-lo.

La tornada d'aquesta sensible cançó repeteix que l’au va tenir molta sort en creuar-se amb aquell generós benefactor, ja que va ser aquest qui el va salvar del seu destí.

L'afligida història del pobre ocellet va representar la consagració definitiva de Santabárbara, convertint-lo en un dels grups espanyols de referència dels anys setanta, sonant en totes les emissores de ràdio i obtenint importants vendes discogràfiques, tant a l’estat espanyol com en altres països, especialment a Alemanya.

Le llamaba Charly
la encontre en la calle tendida
y lloro de hambre, Charly ...

Edison Lighthouse

L'últim invent d'Edison

Nom propi d'un conjunt pop britànic que en realitat es tractava d'un muntatge comercial, ja que els integrants originals d'aquest grup eren músics d'estudi capitanejats pel prolífic cantant de sessió Tony Burrows, juntament amb Stuart Edwards (guitarra), David Taylor (baix), George Weyman (bateria) i Ray Dorey (guitarra).

Una banda coneguda exclusivament per les vendes milionàries que l’hi va proporcionar el tema "Love grows (Where my Rosemary goes)" (l'amor creix (on la meva Rosemary va)", una composició escrita per Tony Macaulay i Barry Mason, dos espavilats productors britànics que el mes de gener de 1970, amb el curiós nom de Edison Lighthouse (el far d'Edison), van publicar "Love grows" amb els concurs dels professionals esmentats anteriorment.

Aquest va ser el solitari èxit d’un conjunt que mai va existir, un més dels nombrosos grups fantasma creats en la dècada dels anys setanta. Un fet que consistia a contractar músics d'estudi per a gravar una cançó potencialment comercial. Si la cançó enganxava, llavors muntaven el grup i el presentaven com si fossin els autors del tema, si no agradava, no havien perdut gaire.

Quan la cançó es va convertir en èxit, es necessitava reunir ràpidament una banda per a presentar-la a Top of the Pops, el programa musical mes popular de la televisió britànica. Per aquesta raó, es va contractar a la formació completa del grup Greenfield Hammer per a perpetuar la imatge dels virtuals Edison Lighthouse.

Una vegada escollit a corre-cuita el grup i desprès d'haver assajat el seu nou repertori, els Greenfield Hammer van aparèixer a l'esmentat xou amb el sobreposat nom de Edison Lighthouse. Allà van interpretar el que, fins aquell moment, figurava com a tema pop més ràpid en arribar a la primera posició en volum vendes a les illes britàniques: “Love grows".

Com a fet curiós, el mes de febrer de 1970, el cantant Tony Borrows es va convertir en el primer (i per ara, en l'únic) artista que ha aparegut dins del mateix espectacle d'aquest veterà programa de la prestigiosa BBC, que és Top of the Pops, al capdavant de tres grups diferents.

Pink Floyd

La rockera icona cultural del segle XX

Llegendària banda britànica de música psicodèlica que amb el pas del temps va anar evolucionant fins al rock progressiu i el rock simfònic. Es tracta d’un dels grups més influents de la història de la música rock, amb més de 300 milions d'àlbums venuts a tot el món.

Creat l’any 1965 a Cambridge, Pink Floyd és esencialment reconegut i aclamat per les seves composicions d'alt contingut filosòfic, la seva experimentació sònica, les célebres i icóniques portades dels seus discos i els seus innovadors i elaborats espectacles en directe.

Inicialment, la banda estava formada pel bateria Nick Mason, el teclista i vocalista Richard Wright, el baix i vocalista Roger Waters i el guitarrista i vocalista principal Roger Keith “Syd” Barrett. El desequilibri mental de Barrett, causat, sens cap mena de dubte, per l'excessiu consum de drogues, va fer que el mes de desembre de 1967, el seu amic David Gilmour s'integrés al grup i que quedés definida la formació clàssica de Pink Floyd després de la marxa de Barrett.

L'any 1967 publiquen el seu primer àlbum, “The piper at the gates of dawin” (El flautista a les portes de l’alba) alhora que inicien una avantguardista gira pel Regne Unit. En aquell periode, Pink Floyd ja incorporava en les seves actuacions so envoltant (quadrafònic) i projeccions fílmiques a l'escenari.

El mes setembre de 1975, justament ara ha fet quaranta anys, publiquen “Wish you were here” el seu nové àlbum d’estudi i una de les seves obres més crucials. Un treball que constituïa un sentit homenatge a l’antic membre i lider de la banda, Syd Barret. Per aquest motiu, tant el títol de l’àlbum com els dos temes principals del disc, “Wish you were here” (Tant de bo fossis aquí) i “Shine on you crazy diamond” (Segueix brillant, diamant boig) estan dedicats a la figura de “Syd”.

Enregistrat en els estudis Abbey Road de Londres “Wish you were here” certifica l’ascens d’un nou esglaó en l'escala de la creativitat i de l'avantguarda musical del quartet. El disc va sortir dos anys desprès del sonat èxit de "Dark side of the moon" (El costat fosc de la lluna), el seu conceptual àlbum anterior i, en el seu moment, el disc més venut de la història, avui està posicionat en el tercer lloc.

Totes les artístiques i oníriques caràtules dels discos de Pink Floyd estan farcides de simbóliques imatges. Cadascuna d'elles amaga algun significat o tenen la intenció d'expresar alguna idea.

L'art gràfic de “Wish you were here”, amb la foto de l'home en flames, ja ha entrat a formar part de l’història de la música pop. El seu dissenyador va ser Storm Thorgerson, membre fundador del cèlebre col.lectiu britànic d’artistes gràfics, Hypgnosis, el mateix equip artístic que havia creat les impactants caràtules de tots els anteriors discos de Pink Floyd. Thorgerson està considerat un dels millors dissenyadors de portades de discos de tot el món.

Osibisa

Els assolellats ritmes afro-caribenys

Vibrant banda britànica d’estil afro-rock formada a Londres l'any 1969 i liderada pel saxofonista, flautista, cantant i percussionista Teddy Osei. Pioners en la fusió del rock amb el jazz i la música africana, el grup estava integrat per músics de diverses nacionalitats del continent africà i també del Carib. En la seva formació original, creada en format de septet, s'hi podien trobar tres ghanesos, un nigerià, un oriünd de l'illa de Trinitat, un de la d’Antigua i un illenc de Granada.

En els seus inicis es van decantar per la interpretació de temes bàsicament instrumentals, composicions en les quals incorporaven cants tribals que anaven acompanyats d’una potent secció de vent, una agressiva línia de baix i una enèrgica percussió afro-caribenya. Osibisa va començar trepitjant fort, amb un so perfectament definit i unes idees molt clares, donant lloc a un excel.lent debut llançant tres fulgurants àlbums inicials: "Osibisa" (1971), "Woyaya" (1971) i "Heads" (1972).

D'altra banda, les fantàstiques i acolorides portades de marcat accent tribal i ètnic dels seus dos primers elapés, "Osibisa" i "Woyaya", obra del gran dissenyador anglès Roger Dean, molt abans que formés part de Hipgnosis i triomfés amb les caràtula de Yes o amb la de “Tarkus” d'Emerson, Lake and Palmer, representaven una plusvàlua afegida als seus discos.

Una altra cèlebre coberta d'Osibisa, va ser la que cobria el seu tercer àlbum, "Heads", una il.lustració del pintor surrealista alemany Mati Klarwein, artista responsable també de la portada d'”Abraxas” de Santana.

El seu sisè àlbum "Welcome home" (benvingut a casa), publicat l’any 1975, inclou el tema més popular de la banda, l’efectista "Sunshine day" (dia assolellat), una cançó tremendament ballable que es va convertir en un autèntic fenomen discotequer a mig món.

Benvolguts seguidors d'aquest bloc, pugeu el volum, doneu-li al play i a passar-s'ho bé:

One, two, sunshine ...

George Harrison

De quan el petit es va fer gran

Genial músic, compositor, cantant i productor musical i cinematogràfic nascut a Wavertree, un suburbi de la portuària ciutat anglesa de Liverpool. És de sobres conegut el fet que durant tota la seva vigència artística, George Harrison va ser el guitarra solista i, al mateix temps, l’integrant més jove i el més discret del llegendari quartet britànic The Beatles.

El mes de novembre de 1970, després de la dissolució oficial de The Beatles, George Harrison publica el triple àlbum d’estudi “All things must pass” (Totes les coses han de passar), el primer àlbum triple de la història i el primer treball d'un beatle en solitari que va aconseguir arribar dalt de tot de les llistes de vendes.

“My sweet Lord” (El meu dolç Senyor) va constituir un dels temes més comercials i una de les peces més conegudes d'aquest fantàstic triple àlbum.

Llançada com a senzill el mes de gener de 1971, “My sweet Lord”, a més de ser tot un èxit mundial, va servir a George Harrison per a reivindicar-se com a compositor, tasca que ja havia demostrat sobradament amb composicions com ara "Something" (alguna cosa), "Here comes the sun" (aquí ve el sol), "Taxman" (el recaptador d'impostos), "I need you" (et necessito) o "While my guitar gently weeps" (mentre la meva guitarra plora suaument) i alhora, per a desfer-se del paper secundari que exercia davant de dos ex-companys de grup, els talentosos John Lennon i Paul McCartney.

La cançó és, en aparença, una composició profunda, un tema dotat del sentiment religiós i espiritual que havia impregnat la filosofia oriental de George Harrison després dels seus contactes amb l'hinduisme i el seu interès per la cultura índia.

La mística lletra de “My sweet Lord” és una proposta espiritual, gairebé una oració o, més ben dit, un mantra, a través del qual, el malaguanyat músic anglès ens parla, religiosament, dels seus desitjos de ser un bon fidel de veritat:

El meu dolç Senyor, mmm, el meu Senyor.
Realment vull veure't.
Realment vull estar amb tu,...

Hot Butter

Crispetes cuinades amb mantega calenta.

Sextet nord-americà creat l’any 1971 a Nova York i liderat pel teclista Stan Free. Pioners de la música electrònica, Hot Butter va ser bàsicament conegut per la versió que va fer del tema "Popcorn" (crispetes de blat de moro), un addictiu tema instrumental de pop-electrònic compost originalment dos anys abans pel avantguardista músic alemany Gershon Kingsley.

“Pop corn” té l’honor de ser el primer èxit electrònic de la història, una divertida melodia interpretada amb sintetitzador. Sembla ser que el títol fa referència a la semblança de les seves notes amb el so dels grans de blat de moro al rebentar abans de convertir-se en crispetes.

“Pop corn” es va convertir ràpidament en èxit internacional, com a tall d'exemple, va vendre més d’un milió de còpies només a França, convertint-se en aquest país en el títol més ràpid en arribar a aquesta xifra de vendes.

A Espanya, una de les millors bandes instrumentals pop de l’època, Los Pekenikes, també va publicar la seva pròpia versió de “Pop corn”; la van editar l'any 1972, gairebé al mateix temps que la dels Hot Butter i cal destacar que, aquí, la versió de la banda madrilenya es va sentir molt més i va tenir molt més èxit que la del conjunt americà.

Tots recordem el títol de “Pop corn” en castellà: “Palomitas de maíz”, una frase que encaixa perfectament en la mètrica de la primera estrofa de la cançó, és a dir, l'estrofa té la mateixa quantitat de notes musicals que síl.labes té el títol en castellà, un fet que no es dóna amb el seu títol original en anglès.

Norman Greenbaum

L'esperit celestial hebreu

Cantautor americà nascut a Malden, una ciutat de l’estat de Massachusetts que pertany al comtat de Middlesex. Procedent de família jueva, de molt petit, Norman, va ser educat dins dels paràmetres d'aquesta severa religió.

L'any 1969, publica l’àlbum "Spirit in the sky" (esperit en el cel). El seu tema principal, una composició homònima escrita pel propi Greenbaum, va aconseguir un rotund èxit mundial, un èxit que va sorprendre a tothom, a Norman el primer. Només en el període comprès entre 1969 i 1970 "Spirit in the sky" va aconseguir facturar dos milions de còpies a tot el món.

Tot i que Norman Greenbaum va gravar tres àlbums més, cap d'ells va tenir la més mínima repercussió comercial i molt menys aquí, al nostre país, on al poc temps ja no vam saber res més d'ell. De fet, Norman es va retirar molt aviat a una granja, lloc on encara viu en l'actualitat, dedicant-se al bestiar i a organitzar concerts.

L'enregistrament de "Spirit in the sky" va tenir lloc a San Francisco i van acompanyar a Norman els músics Russell Dashiell (guitarra), Doug Kilmer (baix), Norman Mayell (bateria) i el trio de gospel "The Stovall Sisters", grup que es va fer càrrec dels cors. Greenbaum va utilitzar una guitarra Fender Telecaster amb un distorsionador especial que li va fer un amic seu, un encertat aparell que va proporcionar al tema el seu so tant característic.

"Spirit in the sky" ha estat utilitzada en la banda sonora de gairebé mig centenar de pel.lícules, les més conegudes potser siguin "Apolo 13" i “Forrest Gump”.

També l’han emprat marques comercials com ara "Gatorade", "Nike" o "American Express" per als seus anuncis publicitaris. Així mateix, també ha estat inclosa reiteradament en populars sèries de televisió, com poden ser, "Llei i ordre” o “House”.

Com a curiositat, cal destacar també que, avui dia, és una de les cançons més sol.licitades als Estats Units per ser utilitzada com a música de comiat en serveis funeraris, ja que, en les seves estrofes, s'hi pot trobar una reflexió sobre la mort i el més enllà; o potser sigui per la seva lletra, un text místic i molt espiritual:

Quan jo em mori i em posin a descansar,

aniré al millor lloc, ...

Engelbert Humperdinck

El penúltim baladista romàntic

Engelbert Humperdinck és el nom artístic d'Arnold George Dorsey, un cantant i actor britànic nascut a la ciutat índia de Madràs en el període que aquest país encara pertanyia a l'Imperi britànic, un artista molt popular al continent europeu, especialment al Regne Unit. La seva poderosa veu i el seu personal estil han fet d'Engelbert una de les veus més privilegiades entre els cantants masculins del prototip “crooner” dels anys seixanta i setanta.

L'any 1965, decideix canviar la seva imatge i el seu nom original, adaptant el pseudònim del músic alemany que l’any 1893 va compondre l’òpera Hänsel i Gretel, aquell melodrama basat en el popular i cruel conte escrit pels germans Grimm. Amb aquest enrevessat nom, Engelbert Humperdinck, Dorsey inicia l’any 1966 a Bèlgica la seva brillant i dilatada carrera artística.

És poc conegut el fet que algunes de les principals figures del pop i el rock d’aquella època, com ara Jimi Hendrix o The Carpenters, es van foguejar com a teloners de Humperdinck. A banda d’aquesta curiositat, ell sempre va mantenir una amistosa rivalitat amb Tom Jones, amb qui va compartir manager durant molts anys. Finalment, assenyalar que seva és la frase "Elvis em va copiar les patilles", l’element facial que constitueix una de les característiques senyes d'identitat de Engelbert Humperdinck.

Després de signar contracte amb Decca Records, Humperdinck va publicar un parell de singles d'escasa resposta comercial. Va ser amb la romàntica balada "Release me" (allibera'm), un tema publicat l'abril de 1967, quan liva arribar la fama.“Release me” va vendre més d'un milió de còpies només al Regne Unit.

Si us plau, allibera'm, deixa'm anar
perquè ja no t'estimo, ...

Uns mesos més tard, recolzada en una altra memorable interpretació, publica "The last waltz" (l'últim vals), un altre dels seus grans èxits. Amb aquesta elegant composició, Humperdinck aconseguiria novament la posició número 1 a les llistes britàniques.

Ray Charles

"Brother Ray", la gran figura musical nord-americana

Ray Charles Robinson va ser un extraordinari cantant i pianista de jazz, soul i rhythm and blues nascut a Albany, un municipi situat a l’estat nord-americà de Geòrgia. Quan tenia cinc anys, va començar a perdre la vista i, malauradament, als set, va quedar completament cec, aparentment, a causa d’un glaucoma.

L'any 1959, després d’haver participat en el prestigiós Festival de Jazz de Newport, Ray Charles aconsegueix el primer èxit de la seva àmplia carrera artística amb el tema "(Night time is) The right time" (la nit és el moment adequat).

Uns mesos més tard, actuant en un club nocturn de Milwaukee, quan havia tocat l'última peça del seu repertori, Ray s'adona que encara no havia complert el temps d'actuació pactat; llavors, s'asseu al piano i dòna instruccions a la banda i a les vocalistes que l'acompanyaven, el grup femení Les Raelettes (les noies d’en Ray), perquè el seguissin i repetissin tot el que ell digués.

En acabar la improvisació, el públic es va acostar entusiasmat a Ray Charles per a preguntar-li com es deia aquella cançó i en quin disc es trobava enregistrada. En aquell precís moment, "What'd I say" (què he dit), la que seria una de les seves cançons més populars, encara no tenia nom.

El 14 de novembre de 1960 la seva esplèndida versió de "Georgia on my mind" (Geòrgia en el meu pensament), una cançó escrita pel compositor Hoagy Carmichael amb lletra de Stuart Gorrell, va arribar al lloc número 1 en les llistes de popularitat dels Estats Units. Es diu que la va escriure Gorrell pensant en la germana de Carmichael, una noia que es deia Geòrgia, encara que hi ha molta gent que també creu que el títol fa referència a l'Estat que porta el mateix nom situat al sud dels Estats Units.

No està clar si és així o no, ja que la lletra es força ambigua, el que sí que es segur es que el 7 de març de 1979, l'estat nord-americà de Geòrgia la va adoptar com a himne oficial.

Abans que Ray Charles, "Georgia on my mind" havia estat versionada per un nodrit grup de reconeguts intèrprets, artistes de la talla de Louis Armstrong, Glenn Miller o Dean Martin. Cap d'ells, però, va poder igualar l'extraòrdinària interpretació que en va fer Ray Charles.

Segons la llista editada per la famosa revista Rolling Stone, "Georgia on my mind" està ubicada en la posició quaranta-quatrena dins l’apartat de "millor cançó de tots els temps".

The Marmalade

Les profundes reflexions de la dolça banda escocesa

Quintet britànic creat a inicis dels anys seixanta amb el nom original de Dean Ford and The Gaylords a la ciutat de escocesa de Glasgow. Entre el 1964 i 1966, van ser proclamats “millor grup d'Escòcia”. L'any 1965 amb la intenció de donar el salt al prestigiós mercat anglès es traslladen a Wimbledon, el cèlebre barri residencial situat als afores de Londres.

Mesos després i gràcies a la seva amistat amb diversos components del popular grup anglès The Tremeloes, aconsegueixen cridar l'atenció del seu representant, Peter Walsh, amb qui es desplacen a Londres per a actuar al cèlebre Club Marquee, posteriorment, aconsegueixen un contracte discogràfic amb el segell CBS i es rebategen amb l'ensucrat nom de The Marmalade.

A l’estiu de 1968, obtenen unes estimables vendes comercials amb el single "Wait for me Mary-Anne" (espera’m Mary-Anne). Més tard, a inicis de 1969, amb una oportunista versió del "Ob-La-Di, Ob-La-Da" de The Beatles conquereixen la posició número 1 de les llistes d’èxits angleses.

L'any 1969, abandonen la discogràfica CBS i passen a Decca. El primer senzill que editen amb la nova companyia incorpora una de les cançons més transcendentals i aconseguides de la seva carrera artística, l'afligida balada "Reflections of my life" (reflexions de la meva vida), una peça lenta escrita pel guitarrista Junior Campbell juntament amb el cantant Dean Ford que ràpidament es va convertir en un gran èxit, fet que portaria a The Marmalade a ser coneguts a tot arreu i a vendre milions de còpies per tot el món.

“Reflections on my life” és un tema brillant, una cançó de ritme pausat que es recolza en una agradable melodia esplèndidament interpretada pels components de The Marmalade, que elaboren unes precioses harmonies vocals i instrumentals que serveixen d'acompanyament a una filosòfica lletra, un text que encaixa perfectament amb el fons musical d'aquesta cançó.

La profunda i poètica lletra de “Reflections on my life” fa referència a les transformacions que empenyen a les persones a reflexionar sobre la seva vida i sobre el seu futur.

El canvi de la llum del sol a la llum de la lluna,

reflexions de la meva vida.

¡Oh!, com omplir els meus ulls,...

Sly & The Family Stone

La comunitat fraternal que encoratjava a ballar

Multitudinària banda creada l'any 1967 a San Francisco, Califòrnia, i liderada pel compositor, cantant, productor i multi-instrumentista Sylvester Stewart (més conegut com Sly Stone). Una de les formacions triomfadores en el mític Festival de Woodstock de l’any 1969. Està considerada una de les bandes fonamentals per a entendre el naixement i el desenvolupament de l’estil funk.

Fusionaven soul, funk, jazz, pop i rock psicodèlic amb veritable desimboltura. La seva formació clàssica era multiracial i mixta: el grup estava compost tant per músics blancs com per músics negres i tant per homes com per dones; per aquesta raó, es tracta de la primera banda interracial i heterogènia que va aconseguir un èxit massiu, tant a nivell nacional com internacional.

The Family Stone feia honor al seu nom, conformant, alhora, un col·lectiu fratern i una comuna hippy. En les seves actuacions en directe, semblava que els músics sortissin a l’escenari tots disfressats; per exemple, Sly anava habitualment vestit com un xulo de barri, tipus macarra. Amb posterioritat, es va poder comprovar que no era cert això de la disfressa ja que, tant ell com la resta de la familia sempre anaven guarnits d’aquesta mena pel carrer.

L’any 1966, degut al considerable èxit que va suposar el seu primer senzill, “I is not got nobody” (jo no tinc a ningú), Sly and The Family Stone va rebre una oferta de la multinacional CBS que no va dubtar a acceptar. L’any següent, el 1967, amb el segell EPIC, publiquen el seu primer disc de llarga durada, “A whole new thing” (una cosa totalment nova), un treball que va agradar molt a la crítica, tot i que no va representar cap èxit de vendes.

Per tal de millorar els ingressos de l'àlbum anterior, la discogràfica va pressionar Sly perquè produís un disc amb música menys experimental i més ballable. Ell hi accedeix a contracor però, donat que es troba en plena eclosió creativa, se les arregla per fer música ballable sense deixar d'investigar nous sons.

El resultat constitueix el primer èxit comercial de Sly and The Family Stone als Estats Units. Es tracta d’una cançó interpretada amb l’estil alegre i sobreexcitat que es convertirà en marca de la casa i que reflecteix a la perfecció el so personal del grup. El seu títol: "Dance to the music" (balla amb la música).

¿Dance to the music?, doncs res: Tots a ballar.