Billy Paul

Crónica d'una infidelitat descrita amb péls i senyals

Cantant nord-americà de música soul nascut amb el veritable nom de Paul Williams a Filadelfia, la ciutat més gran de l'estat de Pensilvania. Paul va ser un solvent vocalista que va participar activament en l’eclosió del anomenat "so Philadelphia", aquell gènere musical que es va popularitzar a la primera meitat de la dècada dels setanta i que va constituir l'avantsala de la "música disco".

L’any 1972, Billy Paul va aconseguir un disc d’or amb el single "Me and Mrs. Jones" (jo i la senyora Jones), una balada lenta molt romàntica, extreta de l'àlbum "360 Degrees of Billy Paul" (360 graus de Billy Paul), un tema ballable que, avui dia, s'ha convertit en tot un clàssic. Tot i estar assistida per uns notables arranjaments orquestrals, la melodia de "Me and Mrs. Jones" és bastant trista.

Encara que Billy Paul portava cantant en la indústria musical des de la dècada dels anys cinquanta, "Me and Mrs. Jones" va ser el primer gran èxit de la seva carrera, una cançó que a principis dels anys setanta va conquistar al públic de tot el món.

"Me and Mrs. Jones" va aconseguir ser numero 1, tant als Estats Units com al Regne Unit, a més, el disc va vendre més de dos milions de còpies, un fet que va reportar al cantant nord-americà un premi Grammy en la categoria d'intèrpret masculí de rhythm and blues. "Me and Mrs. Jones" va ser títol que va proporcionar a Billy Paul la merescuda fama internacional.

Billy Paul
En una primera lectura, tot sembla indicar que "Me and Mrs. Jones" descriu un adulteri, ja que entreveu que el protagonista del relat i la senyora Jones tenen un embolic. El tractament de Mrs. (senyora) que acompanya el cognom d'ella indica clarament que, o bé es tracta d'una dona madura, probablement, més gran que el seu amant, o que està casada. En qualsevol cas, es tracta d'un amor furtiu.

Una infidelitat freqüent: els dos amants es troben cada dia al mateix lloc i a la mateixa hora, mentre el sofert marit de la sra. Jones, com en la majoria de casos semblants, no s'assabenta de res.

Jo i la senyora Jones tenim un assumpte,
tots dos sabem que això està malament ...


The Alan Parsons Project

Jo Robot... La història de l'ascens de la màquina i el declivi de l'home.

Banda britànica de pop/rock conceptual creada l‘any 1975 a Londres i liderada, de forma conjunta, pel productor, enginyer i compositor Alan Parsons i el músic, compositor i cantant Eric Woolfson. Dos competents especialistes que, al seu torn, es recolzaven en músics d'estudi i en un ampli elenc de cantants per a publicar les seves composicions.

Com el seu propi nom indica, The Alan Parsons Project no era tant un grup musical com un concepte, ja que, Parsons, amb prou feines, alguna vegada tocava algun instrument i rarament cantava, dedicant-se essencialment a la part de la producció, mentre Woolfson s'encarregava de la composició musical.

Abans d'iniciar el seu projecte, Alan Parsons havia destacar com a enginyer de so de la companyia discogràfica EMI, participant, com a assistent, entre d'altres, en l’enregistrament de l'àlbum "Abbey Road" (1969) dels Beatles. També en l'últim disc del quartet de Liverpool, "Let It be" (que així sigui). Com a curiositat, en l'última aparició pública dels Beatles al terrat de l’edifici londinenc, on interpretaven "Get back" (tornar) es pot veure a Alan Parsons realitzant les tasques de tècnic de so.

Inicialment, l’obra de The Alan Parsons Project es va caracteritzar per crear àlbums de rock progressiu de caràcter conceptual, iniciant-se amb "Tales of mystery and imagination" (contes de misteri i imaginació), un disc publicat l'any 1976 que estava inspirat en les narracions extraordinàries del cèlebre escriptor de contes de terror, Edgar Allan Poe.

La ciència ficció de l'escriptor i divulgador científic nord-americà, d’origen rus, Isaac Asimov, figura fonamental en la difusió d’aquest gènere especulatiu, va servir com a matèria primera per al seu següent treball, "I Robot" (jo robot), un àlbum editat per The Alan Parsons Project l'any 1977.

The Alan Parsons Project
"I Robot", la cançó instrumental que encapçala l'àlbum i que, a més, li dona nom, incorpora unes notables innovacions acústiques, deparant uns resultats més que sorprenents. Gràcies a la seva acurada sonoritat, als efectes d'amplitud espacial fent servir el retard entre els canals d'estèreo i el so del sintetitzador analògic Moog, que li dóna un toc futurista, els seus efectes especials escauen com anell al dit.

Més de quaranta anys després, el so inconfusible d’aquesta composició ens certifica que certes obres musicals són immunes al pas del temps. "I Robot" podria passar molt bé per un àlbum enregistrat en ple segle XXI.


Johnny Johnson & his Bandwagon

La banda que va trobar als culpables de tot

Quartet vocal nord-americà força comercial de música pop-soul, creat l’any 1967. Originàriament, el grup es va donar a conèixer amb el nom abreujat de The Bandwagon, una banda composta per quatre ex-cantants solistes que van decidir posar els seus recursos vocals en comú.

Inicialment, la formació estava composta per Artie Fullilove, Billy Bradley, Terry Lewis i Johnny Johnson (nascut Johnny Mathis), el vocalista que va assumir el lideratge de la banda. Pràcticament desconeguts, als Estats Units, la seva terra natal, a finals dels anys seixanta i principis del setanta, va ser un grup habitual dins les llistes d’èxits britàniques.

El mes d'octubre de 1968, amb "Breakin' down the walls of heartache" (trencant els murs de l’angoixa), un clàssic tema soul de l’època, The Bandwagon va obtenir el seu primer èxit, aconseguint assolir la quarta posició de les llistes de singles del Regne Unit.

Mesos més tard, The Bandwagon es va dissoldre com a tal i totes les actuacions i enregistraments posteriors de la banda ja van ser proclamats a Johnny Johnson & his Bandwagon.

(Blame It) on the Pony Express
L’any 1970, amb el single "(Blame It) on the Pony Express" (la culpa és del Pony Express), una enganxosa cançó, probablement, més d’estil "bubblegum-pop" que soul, Johnny Johnson & his Bandwagon va gaudir del seu èxit més representatiu.

Pel que sembla, si ens fixem amb la lletra de "(Blame It) on the Pony Express", la culpa de totes les desgràcies, la té la companyia postal Pony Express, el pioner servei de missatgeria urgent creat als Estats Units, operatiu des del mes d’abril de 1860 fins al novembre de 1861 i integrat per experts genets a cavall disposats a arriscar diàriament la seva vida, transportant a galop saques de correspondència per tot l' Oest Americà.


Cecilia

Els sentiments amagats d'un marit esquerp

Sobrenom de Evangelina Sobredo, introvertida cantautora folk/pop nascuda a El Pardo, un il.lustre barri de Madrid. Cecilia va prendre el seu nom artístic del conegut tema homònim de Simon & Garfunkel. Filla d'un diplomàtic i militar gallec, va tenir una infància itinerant, la seva infantessa va transcórrer al Regne Unit, als Estats Units, a Portugal i a Jordània, motiu pel qual, ja de petita, Cecilia parlava amb la mateixa fluïdesa espanyol i anglès.

La seva carrera artística va ser curta, tot i això, en la dècada dels setanta, va aconseguir una gran popularitat. Inicialment, Cecilia va formar part del grup Expresión, un trio d’arrels folk amb el qual va enregistrar un single amb dues cançons cantades en anglès: "Have you ever had a blue day?" (alguna vegada has tingut un dia blau) i "Try catch the sun" (tracta d'agafar el sol).

L’any 1971, Cecilia va signar contracte amb la multinacional americana CBS, discogràfica que li va produir el seu primer single en solitari, un disc que incloïa dues composicions seves, "Mañana" i "Reuníos", aquesta última, una mena de súplica als quatre Beatles perquè reconsideressin la decisió de separar-se. El disc va passar força desapercebut.

L'any següent, va publicar el seu primer LP, un àlbum compost tot ell per temes propis i amb una portada agressiva: la cantant vestida amb texans i amb un enorme guant de boxa a la seva mà dreta, un disc que incloïa "Dama, Dama" o "Nada de nada", títols que van proporcionar a Cecilia els seus primers èxits.

La cançó més popular de Cecilia, si ens atenem al número de vendes, va ser, sens dubte, “Un ramito de violetas”, una tendra balada editada l’any 1974 en format single. Es tracta d’una cançó escrita per la pròpia Cecilia plena de poesia i sensibilitat.

Els versos de “Un ramito de violetas” expliquen la història d'una dona casada, "feliç en el seu matrimoni", tot i que “el seu marit era el mateix dimoni”, que rep unes poètiques cartes d'un admirador secret que, per arrodonir-ho, cada 9 de novembre li envia, sense targeta, un ram de violetes. El relat té un sorprenent desenllaç: és el seu marit qui escriu les poesies i qui envia les flors. Una tendra història d'amor que parla d'infidelitats sospirades i d’afectes dissimulats.

Un ramito de violetas
Malauradament, Cecilia va deixar aquesta vida terrenal als 27 anys, víctima d'un fatídic accident de cotxe quan es trobava al cim de la seva popularitat. El lamentable succés va tenir lloc el 2 d'agost de 1976, al voltant de les sis de la matinada, quan tornava d'un concert que havia fet a Vigo aquella mateixa nit.

El cotxe en què viatjava, un Seat 124, a l'alçada del nucli urbà de Colinas de Trasmonte, un petit municipi de la província de Zamora, va topar violentament contra la part posterior d'una carreta tirada per bous i guiada per un matrimoni de pagesos, veïns de la localitat, que circulava sense llums en un tram de carretera que discorria per una via urbana sense enllumenat públic.


John Paul Young

Els sentiments i els corrents d'aire estan present a tot arreu

De nom real, John Inglis Young, John Paul Young és un cantant australià de música discotequera, tot i que va néixer a Bridgeton, un districte de la ciutat escocesa de Glasgow, lloc on va viure fins als onze anys, període en què, acompanyat de la seva família, va emigrar a Sydney.

A principis de la dècada dels setanta, John Paul Young s'havia convertit en el cantant principal de la banda de folk-rock establerta a Sidney, Elm Tree. Posteriorment, l’any 1972, després de rebre una oferta d'un productor discogràfic per a iniciar una carrera en solitari, sota el nom retallat de John Young, va enregistrar el seu primer single, un disc titulat "Pasadena".

L'any 1978, John Paul Young va publicar "Love is in the air" (l’amor està en l’aire), un rítmic tema discotequer de caire romàntic, escrit per Harry Vanda i George Young (Vanda & Young), dos antics components de la coneguda banda pop australiana The Easybeats.

Una cançó que va representar l'èxit més sonat de John Paul Young i un títol que obtindria un extraordinari èxit a nivell mundial. Amb el temps, "Love is in the air", es convertiria en un clàssic de la música "disco", també assoliria el mèrit d'haver estat la cançó australiana més difosa de la història.

Love is in the air
John Paul Young va declarar que havia gravat "Love is in the air", bàsicament, perquè volia oferir una composició específica per al mercat alemany. "Standing in the rain" (parat sota la pluja), una cançó d'estil "disco" que havia publicat l’any anterior, s’havia convertit en un èxit en aquell país (també en Àustria).

"Havia visitat Alemanya i allà em vaig adonar que el tipus de música predilecta de la joventut alemanya era, essencialment, música electrònica de discoteca", comentaria John Paul Young després d’obtenir el seu gran èxit.

L'amor està en l'aire,
on sigui que miri,
l'amor està en l'aire,...


The Shirelles

L'època en què el soul era cosa de dones

Grup vocal femení d’estil pop amb fortes influències de rhythm and blues. Creat l’any 1958 a Passaic, un municipi de l’estat nord-americà de Nova Jersey, estava format per quatre cantants d'ascendència afroamericana: Shirley Owens, la seva veu solista, Doris Coley, Addie "Micki" Harris i Beverly Lee.

The Shirelles va aconseguir el seu primer disc or l’any 1960, va ser, gràcies a "Dedicated to the one I love" (dedicat a la persona que estimo) una balada pop d’estil romàntic, tot i que la versió més popular de "Dedicated to the one I love" va ser la que va publicar, l’any 1967, el quartet vocal mixt nord-americà The Mama’s and The Papa’s.

El tema, però, que va catapultar a The Shirelles a la fama seria "Will you love me tomorrow" (em seguiràs estimant demà?), una composició publicada l’any 1960 i escrita pel prolífic matrimoni format per Gerry Goffin i Carole King, que amb prou feines comptava amb disset anys d'edat quan la va composar. Una cançó carregada de ritme que va aconseguir un gran èxit de vendes i que, en aquell període, es va convertir en un estàndard de la música juvenil.

Més tard, l’any 1971, Carole King també enregistraria la seva pròpia versió de "Will you love me tomorrow", incloent-la en el seu esplèndid àlbum "Tapestry" (tapís). Cinquanta anys després de la seva primera publicació, la desapareguda cantant i compositora londinenca, d'ascendència jueva, Amy Winehouse, també va editar una magnífica versió d’aquesta cançó. Molt més tranquil.la que la versió original, el tema es va incloure en el seu primer àlbum pòstum.

Will you love me tomorrow
La lletra de "Will you love me tomorrow" descriu la història d'una trobada sexual entre la protagonista del relat i el seu amant, un argument poc edificant per a la societat nord-americana de l'època.

Sembla ser que en aquells temps, moltes emissores de ràdio nord-americanes van prohibir la seva radiodifusió, ja que pensaven que la lletra de "Will you love me tomorrow" era massa pujada de to, cosa que no va impedir el seu fulgurant èxit.

Aquesta nit ets completament meu,
em lliures el teu amor tan suaument.
Aquesta nit, la llum de l'amor està als teus ulls,
però, m’estimaràs demà?...


Steve Harley & Cockney Rebel

Un suposat enuig que feia somriure

Banda britànica pop-rock sorgida en l'època del glam-rock, el gènere artístic caracteritzat per l'estètica dels lluentons i les plomes que va sorgir a inicis dels anys setanta. Cockney Rebel fou creada l’any 1972 a Londres i estava liderada per Steve Harley (nascut Stephen Malcolm Ronald Nice), un meritori compositor que havia treballat com a periodista abans de dedicar-se a la industria musical.

A banda de Harley, vocalista i compositor del grup, la formació es completava amb Jean-Paul Crocker, a la guitarra i violí elèctric, Paul Jeffreys al baix, Stuart Elliott a la bateria i Milton Reame-James, l'encarregat dels teclats.

L’any 1973 van editar el seu primer LP, "The Human Menagerie" (el zoo humà), un excel.lent àlbum de debut. L'any següent, publiquen "The Psychomodo", un meritable treball molt més comercial que el disc anterior.

Després de la bona acollida que va obtenir "Psychomodo", Steve Harley, sorprenentment, va anunciar que Cockney Rebel es desfeia. La premsa especialitzada es feia eco del malestar dels músics de la banda que, segons manifestaven ells mateixos, se sentien ignorats. El cantant no va voler donar detalls de l’assumpte i va reunir una nova banda, mantenint al bateria, Stuart Elliott.

L’any 1975, sota el nom de Steve Harley & The Cockney Rebel publiquen "The best years of our lives" (els millors anys de la nostra vida), un disc de llarga durada que incloïa "Make me smile (come up and see me)" (fes-me somriure, vine a veure’m), un tema produït per Alan Parsons, amb Tina Charles entre les coristes i amb un solo aflamencat de guitarra acústica que, originalment, es tractava d'un preescalfament fet pel guitarrista durant els assajos i que, amb posterioritat, es va afegir a la cançó.

Es tracta d'una composició simpàtica, agradable, amb una inspirada melodia i un ritme enganxós. "Make me smile" té uns bons cors i una divertida parada entre estrofes. Va ser número 1 mundial i va vendre més d’un milió de còpies.

Steve Harley & The Cockney Rebel
En realitat, Harley havia compost "Make me smile" per queixar-se amargament de l’actitud dels seus anteriors músics. El cantant britànic considerava que l'havien deixat tirat i que mai li havien donat suport. Vés a saber.

Cal dir, però, que poques vegades un tema tan gemegós havia sonar amb tant bon rotllo.

La Performing Rights Society (una cosa semblant a la SGAE espanyola), va certificar, a finals del anys setanta, que "Make me smile" havia estat una de les cançons més reproduïdes a través de les xarxes radiofòniques del Regne Unit i que el tema havia estat versionat per més de cent artistes en set idiomes diferents.


Grateful Dead

Els morts vivents prèviament estimulats

Grup nord-americà de rock psicodèlic i country-rock creat l’any 1965 a Palo Alto, Califòrnia. Una de les "jam-band" més importants de la història del rock. Inicialment, la formació estava composta per Jerry Garcia, el seu guia espiritual, a més de guitarra solista i la seva veu cantant, Bob Weir, guitarra rítmica i veus, Ron "Pigpen" McKernan, teclats, harmònica, veus i percussió, Phil Lesh, al baix i veus i Bill Kreutzmann a la bateria.

Practicaven un estil únic i eclèctic que barrejava elements de música rock, folk, blues, country i jazz improvisat. Essencialment, eren una banda de directes. Sembla ser que el nom del grup, "Grateful Dead", que traduït vol dir, "morts agraïts", va ser escollit aleatòriament, extret d'un diccionari.

També eren coneguts per la seva particular base de fans devots, els anomenats "Deadheads" (caps morts), una tropa nòmada formada per centenars d’incondicionals que seguien a la banda per tots els llocs on aquesta actuava. Molts d'ells es finançaven mitjançant els mercats ambulants que muntaven a l'exterior dels recintes, venent roba, artesania, menjar vegetarià i, fins i tot, mandangues estimulants.

Grateful Dead va editar el seu àlbum de debut l’any 1967, un treball titulat, simplement, "Grateful Dead", un disc que comptava amb una selecció de cançons molt influides pel blues però mancades d'un estil pròpi definit. Després de la seva publicació, el quintet va ampliar la seva formació, incorporant al teclista Tom Constanten i al percussionista Mickey Hart.

"Workingman's Dead" (treballadors morts) és el títol del seu cinquè àlbum d'estudi. Publicat el 14 de juny de 1970, el disc inclou "Casey Jones", una cançó composta per Jerry Garcia, amb lletra de Robert Hunter, i basada en la història d'un maquinista de tren, mort heroicament el mes d'abril de 1900, a l'evitar que una col.lisió amb un tren de càrrega parat al mig de la via, produís nombroses víctimes entre els seus passatgers. Musicalment, el tema és força divertit.

Grateful Dead
Però, era en el directe on la banda aprofitava més les seves possibilitats: concerts extensos (mínim de 4 hores) de llarguíssimes exhibicions que es perllongaven fins a l'alba i en els quals, el públic assistent era envestit per una allau d’improvisats sons lisèrgics i llargs passatges instrumentals.

Sens cap mena de dubte, era en la improvisació on Grateful Dead treia a relluir tot el seu potencial, mai feien dues actuacions iguals. Recreant les seves pròpies composicions o tirant mà de versions, portaven l’espectacle al seu propi terreny, impregnant-lo del seu inconfusible segell creatiu.

Conduint aquest tren, drogat amb cocaïna,
Casey Jones està a punt, mira la velocitat...


The Searchers

Les fiblades que claven els amors menyspreats

Quartet britànic de música pop creat a Liverpool l’any 1957. Els seus membres fundadors van ser John McNally (guitarra rítmica i cantant), Michael John Prendergast "Mike Pender" (guitarra solista i cantant), Tony Jackson (baix i veu principal) i Norman McGarry (bateria).

The Searchers comptava amb dos bons vocalistes, un so apreciable i unes excel.lents harmonies corals. Va ser una de les poques bandes que al començament de la dècada dels seixanta, va competir, seriosament, amb el lideratge de l’altre afamada banda de Liverpool: The Beatles.

També serien pioners en l’expansió de l’estil Merseybeat, el característic so desplegat pels conjunts musicals sorgits a la regió metropolitana de Merseyside, l’àrea geogràfica situada al costat del riu Mersey a la qual pertany Liverpool i, per altre part, avançant-se al so folk-rock, van ser una de les primeres bandes en utilitzar guitarres de 12 cordes.

El mes de juny de 1963, en format single, editen el seu primer treball discogràfic, "Sweets for my sweet" (dolços per a la meva dolça), un enganxós tema amb un estimable treball de Mike Pender a la guitarra (i de Toni Jackson al baix) que va posicionar a The Searchers al lloc més alt de les llistes d’èxits angleses.

A l’any següent, publiquen "Needles and pins" (agulles i agulles de cap), una brillant composició escrita per Sonny Bono i Jack Nitzsche amb la qual tornarien a liderar les llistes britàniques i de retruc, aconseguirien el reconeixement internacional.

The Searchers
A "Needles and pins", una cançó de ritme suau de poc més de dos minuts de durada, The Searchers exhibeix una precisa base rítmica assistida per unes guitarres sensacionals. Aviat es convertiria en un dels èxits més significatius de la banda i en el títol amb el qual accedirien al mercat nord-americà.

Un detall curiós: en la gravació es pot apreciar un pedal de bombo defectuós que grinyola al llarg de tot el tema. El defecte és especialment audible a l'inici de la cançó.

La lletra parla sobre el dolor que tots hem sentit alguna vegada, en trencar una relació afectiva amb algú a qui estimàvem i adonar-nos, més tard, que mai ho hauríem d'haver fet.


Boston

A poc a poc i amb bona lletra

Quintet de rock nord-americà creat a mitjans de 1969 pel virtuós guitarrista i compositor Tom Scholz, al costat del vocalista Brad Delp, el guitarrista Barry Goudreau, el baixista Fran Sheehan i el bateria Jim Masdea (que al cap de poc temps, seria substituït per Sib Hashian). Sense complicacions, la banda va prendre el seu nom de la ciutat d’origen del grup, Boston, la capital de l'estat de Massachusetts.

L’any 1976, mentre treballava a la companyia Polaroid com a dissenyador de productes, Tom Scholz, anava enregistrant maquetes de rock en un estudi de gravació casolà que havia muntat, tot sol, al soterrani de casa seva. En realitat, Scholz, perfeccionista obsessiu, portava gairebé cinc anys escrivint i arreglant cada detall d’aquests temes. Inicialment, cap discogràfica semblava interessada a produir el seu projecte, finalment, però, les maquetes van aconseguir cridar l'atenció del segell Epic, discogràfica que va posar a l’abast de Boston l’edició del seu primer treball discogràfic.

"Boston", l’homònim àlbum de debut del grup és, sens dubte, el treball clau de la banda, un disc publicat l’any 1976 on brilla l’excel.lent categoria compositiva de Tom Scholz: en el disc s’hi troben sis composicions creades en l’esmentat estudi domèstic. Entre elles, el tema més conegut de Boston, "More than a feeling" (és més que un sentiment), un potent rock amb una estructura genial, un d'aquells temes que no et canses d'escoltar mai per més temps que passi, una composició amb una potència vocal i instrumental increïble.

"Boston" va començar a vendre milers de còpies des del primer dia què va ser col.locat sobre els expositors de les botigues de discos. Impulsat, sobretot, per "More than a feeling" l'àlbum es va disparar: en poc més de quinze dies ja havia venut mig milió d'exemplars i, a més, la demanda continuava creixent, tardant molt temps a esvair-se: un milió, dos milions, tres milions... El debut de Boston va aguantar en els rànquings de vendes quasi dos anys, sobrepassant, finalment, els disset milions d’exemplars venuts.

Boston
Scholz sempre ha estat un individu estrany dins el negoci de la indústria musical. Fins que no va comprovar irrefutablement que estava venent milions de discos, no va deixar el seu treball d’enginyer als laboratoris Polaroid. Després, la seva actitud no va canviar gaire: seguia passant hores i hores tancat al seu estudi, produint cançons amb una tardança exasperant.

La seva lentitud a l'hora de publicar nou material s'ha fet llegendària: malgrat l'enorme èxit de cada un dels treballs de Boston, en més de trenta anys de carrera, únicament han publicat cinc àlbums, convertint-se en la banda consagrada i de llarga vida amb més escassa producció discogràfica.