John Paul Young

Els sentiments i els corrents d'aire estan present a tot arreu

De nom real, John Inglis Young, John Paul Young és un cantant australià de música discotequera, tot i que va néixer a Bridgeton, un districte de la ciutat escocesa de Glasgow, lloc on va viure fins als onze anys, període en què, acompanyat de la seva família, va emigrar a Sydney.

A principis de la dècada dels setanta, John Paul Young s'havia convertit en el cantant principal de la banda de folk-rock establerta a Sidney, Elm Tree. Posteriorment, l’any 1972, després de rebre una oferta d'un productor discogràfic per a iniciar una carrera en solitari, sota el nom retallat de John Young, va enregistrar el seu primer single, un disc titulat "Pasadena".

L'any 1978, John Paul Young va publicar "Love is in the air" (l’amor està en l’aire), un rítmic tema discotequer de caire romàntic, escrit per Harry Vanda i George Young (Vanda & Young), dos antics components de la coneguda banda pop australiana The Easybeats.

Una cançó que va representar l'èxit més sonat de John Paul Young i un títol que obtindria un extraordinari èxit a nivell mundial. Amb el temps, "Love is in the air", es convertiria en un clàssic de la música "disco", també assoliria el mèrit d'haver estat la cançó australiana més difosa de la història.

Love is in the air
John Paul Young va declarar que havia gravat "Love is in the air", bàsicament, perquè volia oferir una composició específica per al mercat alemany. "Standing in the rain" (parat sota la pluja), una cançó d'estil "disco" que havia publicat l’any anterior, s’havia convertit en un èxit en aquell país (també en Àustria).

"Havia visitat Alemanya i allà em vaig adonar que el tipus de música predilecta de la joventut alemanya era, essencialment, música electrònica de discoteca", comentaria John Paul Young després d’obtenir el seu gran èxit.

L'amor està en l'aire,
on sigui que miri,
l'amor està en l'aire,...


The Shirelles

L'època en què el soul era cosa de dones

Grup vocal femení d’estil pop amb fortes influències de rhythm and blues. Creat l’any 1958 a Passaic, un municipi de l’estat nord-americà de Nova Jersey, estava format per quatre cantants d'ascendència afroamericana: Shirley Owens, la seva veu solista, Doris Coley, Addie "Micki" Harris i Beverly Lee.

The Shirelles va aconseguir el seu primer disc or l’any 1960, va ser, gràcies a "Dedicated to the one I love" (dedicat a la persona que estimo) una balada pop d’estil romàntic, tot i que la versió més popular de "Dedicated to the one I love" va ser la que va publicar, l’any 1967, el quartet vocal mixt nord-americà The Mama’s and The Papa’s.

El tema, però, que va catapultar a The Shirelles a la fama seria "Will you love me tomorrow" (em seguiràs estimant demà?), una composició publicada l’any 1960 i escrita pel prolífic matrimoni format per Gerry Goffin i Carole King, que amb prou feines comptava amb disset anys d'edat quan la va composar. Una cançó carregada de ritme que va aconseguir un gran èxit de vendes i que, en aquell període, es va convertir en un estàndard de la música juvenil.

Més tard, l’any 1971, Carole King també enregistraria la seva pròpia versió de "Will you love me tomorrow", incloent-la en el seu esplèndid àlbum "Tapestry" (tapís). Cinquanta anys després de la seva primera publicació, la desapareguda cantant i compositora londinenca, d'ascendència jueva, Amy Winehouse, també va editar una magnífica versió d’aquesta cançó. Molt més tranquil.la que la versió original, el tema es va incloure en el seu primer àlbum pòstum.

Will you love me tomorrow
La lletra de "Will you love me tomorrow" descriu la història d'una trobada sexual entre la protagonista del relat i el seu amant, un argument poc edificant per a la societat nord-americana de l'època.

Sembla ser que en aquells temps, moltes emissores de ràdio nord-americanes van prohibir la seva radiodifusió, ja que pensaven que la lletra de "Will you love me tomorrow" era massa pujada de to, cosa que no va impedir el seu fulgurant èxit.

Aquesta nit ets completament meu,
em lliures el teu amor tan suaument.
Aquesta nit, la llum de l'amor està als teus ulls,
però, m’estimaràs demà?...


Steve Harley & Cockney Rebel

Un suposat enuig que feia somriure

Banda britànica pop-rock sorgida en l'època del glam-rock, el gènere artístic caracteritzat per l'estètica dels lluentons i les plomes que va sorgir a inicis dels anys setanta. Cockney Rebel fou creada l’any 1972 a Londres i estava liderada per Steve Harley (nascut Stephen Malcolm Ronald Nice), un meritori compositor que havia treballat com a periodista abans de dedicar-se a la industria musical.

A banda de Harley, vocalista i compositor del grup, la formació es completava amb Jean-Paul Crocker, a la guitarra i violí elèctric, Paul Jeffreys al baix, Stuart Elliott a la bateria i Milton Reame-James, l'encarregat dels teclats.

L’any 1973 van editar el seu primer LP, "The Human Menagerie" (el zoo humà), un excel.lent àlbum de debut. L'any següent, publiquen "The Psychomodo", un meritable treball molt més comercial que el disc anterior.

Després de la bona acollida que va obtenir "Psychomodo", Steve Harley, sorprenentment, va anunciar que Cockney Rebel es desfeia. La premsa especialitzada es feia eco del malestar dels músics de la banda que, segons manifestaven ells mateixos, se sentien ignorats. El cantant no va voler donar detalls de l’assumpte i va reunir una nova banda, mantenint al bateria, Stuart Elliott.

L’any 1975, sota el nom de Steve Harley & The Cockney Rebel publiquen "The best years of our lives" (els millors anys de la nostra vida), un disc de llarga durada que incloïa "Make me smile (come up and see me)" (fes-me somriure, vine a veure’m), un tema produït per Alan Parsons, amb Tina Charles entre les coristes i amb un solo aflamencat de guitarra acústica que, originalment, es tractava d'un preescalfament fet pel guitarrista durant els assajos i que, amb posterioritat, es va afegir a la cançó.

Es tracta d'una composició simpàtica, agradable, amb una inspirada melodia i un ritme enganxós. "Make me smile" té uns bons cors i una divertida parada entre estrofes. Va ser número 1 mundial i va vendre més d’un milió de còpies.

Steve Harley & The Cockney Rebel
En realitat, Harley havia compost "Make me smile" per queixar-se amargament de l’actitud dels seus anteriors músics. El cantant britànic considerava que l'havien deixat tirat i que mai li havien donat suport. Vés a saber.

Cal dir, però, que poques vegades un tema tan gemegós havia sonar amb tant bon rotllo.

La Performing Rights Society (una cosa semblant a la SGAE espanyola), va certificar, a finals del anys setanta, que "Make me smile" havia estat una de les cançons més reproduïdes a través de les xarxes radiofòniques del Regne Unit i que el tema havia estat versionat per més de cent artistes en set idiomes diferents.


Grateful Dead

Els morts vivents prèviament estimulats

Grup nord-americà de rock psicodèlic i country-rock creat l’any 1965 a Palo Alto, Califòrnia. Una de les "jam-band" més importants de la història del rock. Inicialment, la formació estava composta per Jerry Garcia, el seu guia espiritual, a més de guitarra solista i la seva veu cantant, Bob Weir, guitarra rítmica i veus, Ron "Pigpen" McKernan, teclats, harmònica, veus i percussió, Phil Lesh, al baix i veus i Bill Kreutzmann a la bateria.

Practicaven un estil únic i eclèctic que barrejava elements de música rock, folk, blues, country i jazz improvisat. Essencialment, eren una banda de directes. Sembla ser que el nom del grup, "Grateful Dead", que traduït vol dir, "morts agraïts", va ser escollit aleatòriament, extret d'un diccionari.

També eren coneguts per la seva particular base de fans devots, els anomenats "Deadheads" (caps morts), una tropa nòmada formada per centenars d’incondicionals que seguien a la banda per tots els llocs on aquesta actuava. Molts d'ells es finançaven mitjançant els mercats ambulants que muntaven a l'exterior dels recintes, venent roba, artesania, menjar vegetarià i, fins i tot, mandangues estimulants.

Grateful Dead va editar el seu àlbum de debut l’any 1967, un treball titulat, simplement, "Grateful Dead", un disc que comptava amb una selecció de cançons molt influides pel blues però mancades d'un estil pròpi definit. Després de la seva publicació, el quintet va ampliar la seva formació, incorporant al teclista Tom Constanten i al percussionista Mickey Hart.

"Workingman's Dead" (treballadors morts) és el títol del seu cinquè àlbum d'estudi. Publicat el 14 de juny de 1970, el disc inclou "Casey Jones", una cançó composta per Jerry Garcia, amb lletra de Robert Hunter, i basada en la història d'un maquinista de tren, mort heroicament el mes d'abril de 1900, a l'evitar que una col.lisió amb un tren de càrrega parat al mig de la via, produís nombroses víctimes entre els seus passatgers. Musicalment, el tema és força divertit.

Grateful Dead
Però, era en el directe on la banda aprofitava més les seves possibilitats: concerts extensos (mínim de 4 hores) de llarguíssimes exhibicions que es perllongaven fins a l'alba i en els quals, el públic assistent era envestit per una allau d’improvisats sons lisèrgics i llargs passatges instrumentals.

Sens cap mena de dubte, era en la improvisació on Grateful Dead treia a relluir tot el seu potencial, mai feien dues actuacions iguals. Recreant les seves pròpies composicions o tirant mà de versions, portaven l’espectacle al seu propi terreny, impregnant-lo del seu inconfusible segell creatiu.

Conduint aquest tren, drogat amb cocaïna,
Casey Jones està a punt, mira la velocitat...


The Searchers

Les fiblades que claven els amors menyspreats

Quartet britànic de música pop creat a Liverpool l’any 1957. Els seus membres fundadors van ser John McNally (guitarra rítmica i cantant), Michael John Prendergast "Mike Pender" (guitarra solista i cantant), Tony Jackson (baix i veu principal) i Norman McGarry (bateria).

The Searchers comptava amb dos bons vocalistes, un so apreciable i unes excel.lents harmonies corals. Va ser una de les poques bandes que al començament de la dècada dels seixanta, va competir, seriosament, amb el lideratge de l’altre afamada banda de Liverpool: The Beatles.

També serien pioners en l’expansió de l’estil Merseybeat, el característic so desplegat pels conjunts musicals sorgits a la regió metropolitana de Merseyside, l’àrea geogràfica situada al costat del riu Mersey a la qual pertany Liverpool i, per altre part, avançant-se al so folk-rock, van ser una de les primeres bandes en utilitzar guitarres de 12 cordes.

El mes de juny de 1963, en format single, editen el seu primer treball discogràfic, "Sweets for my sweet" (dolços per a la meva dolça), un enganxós tema amb un estimable treball de Mike Pender a la guitarra (i de Toni Jackson al baix) que va posicionar a The Searchers al lloc més alt de les llistes d’èxits angleses.

A l’any següent, publiquen "Needles and pins" (agulles i agulles de cap), una brillant composició escrita per Sonny Bono i Jack Nitzsche amb la qual tornarien a liderar les llistes britàniques i de retruc, aconseguirien el reconeixement internacional.

The Searchers
A "Needles and pins", una cançó de ritme suau de poc més de dos minuts de durada, The Searchers exhibeix una precisa base rítmica assistida per unes guitarres sensacionals. Aviat es convertiria en un dels èxits més significatius de la banda i en el títol amb el qual accedirien al mercat nord-americà.

Un detall curiós: en la gravació es pot apreciar un pedal de bombo defectuós que grinyola al llarg de tot el tema. El defecte és especialment audible a l'inici de la cançó.

La lletra parla sobre el dolor que tots hem sentit alguna vegada, en trencar una relació afectiva amb algú a qui estimàvem i adonar-nos, més tard, que mai ho hauríem d'haver fet.


Boston

A poc a poc i amb bona lletra

Quintet de rock nord-americà creat a mitjans de 1969 pel virtuós guitarrista i compositor Tom Scholz, al costat del vocalista Brad Delp, el guitarrista Barry Goudreau, el baixista Fran Sheehan i el bateria Jim Masdea (que al cap de poc temps, seria substituït per Sib Hashian). Sense complicacions, la banda va prendre el seu nom de la ciutat d’origen del grup, Boston, la capital de l'estat de Massachusetts.

L’any 1976, mentre treballava a la companyia Polaroid com a dissenyador de productes, Tom Scholz, anava enregistrant maquetes de rock en un estudi de gravació casolà que havia muntat, tot sol, al soterrani de casa seva. En realitat, Scholz, perfeccionista obsessiu, portava gairebé cinc anys escrivint i arreglant cada detall d’aquests temes. Inicialment, cap discogràfica semblava interessada a produir el seu projecte, finalment, però, les maquetes van aconseguir cridar l'atenció del segell Epic, discogràfica que va posar a l’abast de Boston l’edició del seu primer treball discogràfic.

"Boston", l’homònim àlbum de debut del grup és, sens dubte, el treball clau de la banda, un disc publicat l’any 1976 on brilla l’excel.lent categoria compositiva de Tom Scholz: en el disc s’hi troben sis composicions creades en l’esmentat estudi domèstic. Entre elles, el tema més conegut de Boston, "More than a feeling" (és més que un sentiment), un potent rock amb una estructura genial, un d'aquells temes que no et canses d'escoltar mai per més temps que passi, una composició amb una potència vocal i instrumental increïble.

"Boston" va començar a vendre milers de còpies des del primer dia què va ser col.locat sobre els expositors de les botigues de discos. Impulsat, sobretot, per "More than a feeling" l'àlbum es va disparar: en poc més de quinze dies ja havia venut mig milió d'exemplars i, a més, la demanda continuava creixent, tardant molt temps a esvair-se: un milió, dos milions, tres milions... El debut de Boston va aguantar en els rànquings de vendes quasi dos anys, sobrepassant, finalment, els disset milions d’exemplars venuts.

Boston
Scholz sempre ha estat un individu estrany dins el negoci de la indústria musical. Fins que no va comprovar irrefutablement que estava venent milions de discos, no va deixar el seu treball d’enginyer als laboratoris Polaroid. Després, la seva actitud no va canviar gaire: seguia passant hores i hores tancat al seu estudi, produint cançons amb una tardança exasperant.

La seva lentitud a l'hora de publicar nou material s'ha fet llegendària: malgrat l'enorme èxit de cada un dels treballs de Boston, en més de trenta anys de carrera, únicament han publicat cinc àlbums, convertint-se en la banda consagrada i de llarga vida amb més escassa producció discogràfica.


Gordon Lightfoot

Un capvespre brillant

Cantautor i baladista canadenc de country/folk i pop/rock, nascut a Orillia, un municipi que forma part de la província d’Ontario. Un artista nord-americà amb una esplèndida veu i una sensibilitat i un sentit melòdic extraordinari, un cantant que, a més, porta a sobre, amb molta dignitat, cinc dècades de gires artístiques. Actualment, Gordon Lightfoot encara ofereix una mitjana de 75/80 concerts a l’any, bàsicament en territori dels Estats Units i Canadà.

El seu debut discogràfic va tenir lloc el mes de març de 1962. Es va produir amb la edició d’un senzill en el qual hi apareixia la cançó country "(Remember me) I'm the one" (recordeu-vos de mi, sóc el número u), un tema que, comercialment, va ser bastant ben rebut i que va sonar força a les emissores de ràdio canadenques.

El mes de gener de 1966, Gordon Lightfoot va llançar el seu primer àlbum en solitari, "Lightfoot!", un disc que incloïa pistes com "For lovin' me" (per estimarte), "Early morning rain" (matinada de pluja), "Steel Rail Blues" (blues del carril d’acer) o "Ribbon of darkness" (cinta de la foscor), títols que li van comportar el reconeixement internacional com a intèrpret i com a compositor.

Gordon Lightfoot
Moltes cançons de Gordon Lightfoot han format part del repertori d’afamats intèrprets de la industria musical, noms com ara, Elvis Presley, Johnny Cash, Jerry Lee Lewis, Bob Dylan o Barbra Streisand.

L'àlbum més reeixit de Gordon Lightfoot ha estat, sens dubte, "Sundown" (posta de sol/ocàs), el seu desè treball discogràfic.

Publicat l’any 1974, en aquest àlbum s’hi troba la cançó homònima que l'hi dona nom, un tema malenconiós que descriu una relació romàntica amb problemes, un disc que va proporcionar al músic canadenc un dels èxits més notoris de la seva carrera i que va aconseguir la posició número 1 en les llistes d'èxits pop dels Estats Units i del Canadà.


The Tornados

Música espacial produïda per cinc fenòmens meteorològics

Quintet britànic de surf-rock creat a Londres l'any 1960 i especialitzat en temes instrumentals. El grup estava integrat per George Bellamy a la guitarra, Alan Caddy, guitarra solista i violí, Heinz Burt al baix, Clem Cattini a la bateria i Roger Keith Jackson "Roger La Vern" al teclats.

The Tornados també va ser el grup d’acompanyament, en molts dels seus enregistraments i concerts en viu, de l'ídol de les adolescents angleses, Billy Fury.

L’any 1962, The Tornados va aconseguir una fita en la història de la música pop britànica: el seu va ser el primer single que va arribar al número 1 en les llistes Billboard dels Estats Units. També assoliria el primer lloc a les llistes angleses. Aquest fet va passar un parell d'anys abans de la invasió britànica, la irrupció musical iniciada l'any 1964 amb "I want to hold your hand" (vull agafar-te la mà) de The Beatles.

The Tornados va assolir aquest esdeveniment amb "Telstar", un psicodèlic i futurista tema instrumental, editat en single el 17 d’agost de 1962, que va facturar unes vendes inicials de cinc milions de còpies a tot el món. "Telstar" havia pres el nom del satèl.lit de telecomunicacions que els Estats Units havien posat en òrbita el dia 10 de juliol d’aquell mateix any, poques setmanes abans que l'esmentada composició fos escrita, o potser, que la cançó fos batejada.

The Tornados
"Telstar" incorpora un munt de rudimentaris efectes especials (o potser eren espacials), començant per l'enlairament del coet que se sent al principi i que, segons sembla, era el soroll d’una cisterna de vàter al buidar-se, invertint l’àudio. També destaca l'instrument solista: un clavioline, un primitiu sintetitzador amb un so electrònic molt característic i diversos efectes analògics de reverberació.

Es va enregistrar en els estudis domèstics del seu compositor, l'excèntric enginyer de so i productor, Joe Meek, que, experimentant amb tècniques totalment genuïnes i personals va utilitzar l'estudi de gravació com un instrument més i va ser gravada durant el breu període de descans de la temporada d'estiu de The Tornados amb Billy Fury.


Thunderclap Newman

El tro que es va convertir en estrella fugaç

Grup britànic creat a Londres l'any 1969 amb el suport de Pete Townshend, el líder de la banda The Who, personatge que, a més, també hi col.laborava habitualment tocant el baix sota el pseudònim de Bijou Drains. La formació estava composta pel cantant i bateria John "Speedy" Keen, el guitarrista Jimmy McCulloch i el teclista que donava nom a la formació, Andy "Thunderclap" Newman.

La seva trajectòria no va durar gaire, va ser un grup one-hit-wonder en tota regla, d’aquells grups que van tenir un èxit i, adéu, fins un altre, però Thunderclap Newman va tenir la gentilesa de deixar-nos com a llegat, "Something in the air" (alguna cosa en l’aire), un dels temes més aconseguits i més representatius del pop-rock de finals dels anys seixanta.

El mes de juliol de 1969, Thunderclap Newman va publicar en format single, l’esmentada "Something in the air" una notable composició escrita per "Speedy" Keen i produïda per Pete Townshend, que també hi va col.laborar tocant el baix. Es tracta d’un tema de lleus traces psicodèliques i amb una excel.lent interpretació vocal, una peça que va obtenir un gran èxit mundial. "Something in the air" està considerada un clàssic de l’època.

El mateix any del seu llançament, "Something in the air", va tenir la sort de ser una de les cançons escollides per a formar part de la banda sonora de la pel.lícula "The Magic Christian", una comèdia britànica protagonitzada per Peter Sellers i Ringo Starr que es va estrenar al nostre país amb el curiós títol de "Si vols ser milionari, no malgastis el temps treballant", una translació idiomàtica sense cap ni peus.

Thunderclap Newman
L'èxit del disc va fer que, a corre-cuita, s'hagués de formar un grup compacte per a poder fer actuacions de presentació en directe, un fet força habitual en aquell període. Per aquest motiu, el trio va incorporar a Jim Pitman-Avory, per fer-se càrrec del baix i a Jack McCulloch (germà de Jimmy) per tocar la bateria.

La carrera de Thunderclap Newman però, no podia allargar-se artificialment molt de temps. Tal com van aparèixer, van desaparèixer. Tot i això, "Something in the air", encara s’utilitza, avui dia, com a melodia d'espots comercials i en bandes sonores de pel.lícules. També està present en moltes compilacions musicals, d'aquelles que inclouen els millors temes de la dècada dels seixanta i setanta.


Dr. Hook and The Medicine Show

Les receptes prescrites pel facultatiu borni

Septet nord-americà de rock sureny, creat l’any 1967 a Union City, un municipi situat a l'estat de Nova Jersey. L’any 1975 abreugen el seu nom, quedant, simplement, "Dr. Hook". Els membres fundadors de la banda van ser: Ray Sawyer (veu cantant i percussionista ocasional), Dennis Locorriere (vocalista principal i guitarra) George Cummings (guitarra i steel guitar), William "Billy" Francis (teclats) i Popeye Philips (bateria). Més tard, la formació, va quedar completada amb Richard Elswit (guitarra) i Jance Garfat (baix).

Ray Sawyer "Eye patch", feia poc que acabava de perdre l’ull dret a causa d’un greu accident de cotxe. Des d’aquest dia, sempre va aparèixer a tot arreu amb un pegat negre al ull i amb un espectacular barret de cowboy, convertint-se en una de les imatges característiques de Dr. Hook.

Dr. Hook no va ser el clàssic grup d'un sol èxit, com altres bandes contemporànies seves que van resultar ser flor d'un dia. La carrera de Dr. Hook es va perllongar durant gairebé vint anys, però, és indubtable que la glòria d'aquest conjunt d'excel.lents músics, una mica trapelles, això sí, està lligada al seu primer gran impacte, "Sylvia's mother" (la mare de Silvia), una divertida cançó que, l'any 1972, va aconseguir escalar les llistes d’èxits de mig món i va situar a la banda al mapa musical.

"Sylvia's mother" és una excel.lent balada, cantada magistralment per Dennis Locorriere amb veu afligida, que narra els fallits intents d'un noi per reprendre, a la desesperada, una relació sentimental, recentment trencada, amb una tal Sylvia.

Pel que sembla, el jove truca un dia a la seva estimada des d’una cabina telefònica i, a l'altre costat de la línia, s’hi posa la mare de la noia, que li contesta que Sylvia està molt ocupada i que no es pot posar al telèfon; que la noia ja està compromesa amb un altre i que està intentant iniciar una nova vida sentimental. Finalment, insta al xicot a que deixi en pau a la seva filla.

Dr. Hook and The Medicine Show
A tot això, a cada estrofa, se sent la veu de l'operadora de la companyia telefònica, que no para de demanar al desconsolat noi que posi més monedes o la trucada es tallarà.

Una història normal i corrent que, segurament, s'haurà donat milers de vegades, tot i que, avui dia, quan fa temps que els mòbils personals han arraconat a les cabines de telèfon, a segons quí, l’escena pot sonar un pèl estranya.

Però, així era el món l’any 1972, quan la mare de la Sylvia, i moltes altres mares, encara podien sortir al pas i prendre el comandament en cas de situacions confuses, engegant a dida als aspirants a gendre poc convenients.