Sam The Sham and The Pharaons

Un clàssic dels seixanta que gairebé no necessita presentació

Banda mestissa de rock & roll amb un clar sentit comercial. El grup estava capitanejat per l’estrafolari Domingo Samudio "Sam", un músic nord-americà, d'ascendència mexicana, nascut a Dallas, la ciutat més poblada de l’estat de Texas.

L’any 1961, Samudio va formar la banda xicana Los Faraones, un grup compost, apart d'ell, per Carl Medke, Russell Fowler, Omar "Big Man" López i Vicente López. L'any següent, editen el seu primer disc, un treball que va obtenir una nul.la resposta comercial. Motivat per aquest fet i descoratjats, la banda es dissol.

Samudio no es desanima i per aquesta raó, l’any 1963, sota el nom de Sam The Sham and The Pharaons reviu Los Faraones, atorgant-se el rol de cantant, organista i líder de la formació. La banda es completa amb Dave Martin al baix, Ray Stinnet a la guitarra, Jerry Paterson a la bateria i Butch Gibson al saxòfon. Debuten discogràficament amb el senzill "Haunted house" (casa encantada), un rock clàssic de Johnny Fuller que no està gens malament.

Sam The Sham and The Pharaons es presenten a tot arreu com si fossin una atracció de fira. Samudio surt a l’escenari amb vestit de lluentons i amb un turbant al cap; els seus quatre “faraons”, disfressats d'egipcis. Però, això no es tot, arribaven als llocs d'actuació a dalt d’un cotxe fúnebre, un vehicle cobert tot ell amb cortines de vellut de color granat.

L’èxit més notori de Sam The Sham and The Pharaons va ser, sens dubte, "Wooly Bully", una enganxosa i divertida cançó de dos minuts i vint segons de durada composta per Samudio amb base de blues: un patró repetitiu amb una estructura de dotze compassos i amb una lletra absurda, sense cap sentit, però, que va marcar tota una època.

Wooly Bully
Publicada en format single l’any 1965, "Wooly Bully" va obtenir un gran èxit a tot el món i ha passat a ser un dels temes clàssics de la dècada dels seixanta. El disc va vendre més de tres milions de còpies nomes als Estats Units.

També és digne de destacar la introducció de "Wooly Bully". A l’inici del tema, Samudio dona l’entrada comptant en spanglish: "uno, dos, one, two, tres, cuatro".

Versionada incomptables ocasions. L’any 1987, sota el títol de "Roulez bourrés" (rotllo de peluix) el septet de rock paròdic francés Au Bonheur des Dames, va publicar una versió políticament incorrecte: recomanava conduir borratxo.


Bob Seger

Ja ho havien pregonat poc abans els Rolling Stones: "Només és rock and roll (però m'agrada)"

Robert Clark "Bob" Seger és un cantant, músic i compositor nord-americà nascut a Detroit, la ciutat més gran de l’estat de Michigan tot i que, a l'edat de cinc anys, amb la seva familia, es va traslladar a viure a Ann Arbor, una altra població de l’Oest Mitjà dels Estats Units.

Rocker de soca-rel, Seger gaudeix d’una veu enèrgica i ronca, unes característiques ideals per a la pràctica del rock and roll. Amb una carrera que abasta sis dècades, Bob Seger continua en l’actualitat actuant en viu i enregistrant nous discos.

Després de liderar diverses formacions musicals: The Decibels, The Town Criers, Bob Seger and the Last Heard, Bob Seger System, l’any 1974, Bob Seger crea, en format sextet, The Silver Bullet Band. Els membres originals de la banda eren: Drew Abbot (guitarra), Charlie Allen Martin (bateria i veus), Rick Mannassa (teclats), Chris Campbell (baix) i Alto Reed (saxo).

El debut discogràfic de Bob Seger va tenir lloc a finals dels anys seixanta. Els seus primers enregistraments van obtenir unes repercussions més que correctes, encara que emmarcades dins l’àmbit local, també van fruir de bones crítiques en general, tot i això, Bob Seger va haver d'esperar més d’una dècada per aconseguir el reconeixement i l’èxit generalitzat.

El mes de maig de 1978, Bob Seger va publicar el seu desè àlbum d’estudi "Stranger in town" (estrany a la ciutat), es tractava del seu segon treball discogràfic amb The Silver Bullet Band.

Bob Seger
"Stranger in town" alterna balades melòdiques i composicions rockeres, com ara, "Old time rock and roll" (rock and roll d’abans), un excel.lent rock clàssic que Seger havia reescrit modificant substancialment la seva lletra. El disc va confirmar l’estatus de estrella de rock de Bob Seger als Estats Units.

La lletra de "Old time rock & roll” parla de la nostàlgia vers la música produïda en períodes anteriors, concretament, la feta durant els anys daurats del rock and roll:

Agafaré uns vells discos de la prestatgeria,
m'asseuré i els escoltaré, aquí, tot sol.
La música d’avui dia no té el mateix esperit,
m'agrada el rock and roll que es feia abans...


Toti Soler

El distingit guitarrista aliat dels poetes

Jordi "Toti" Soler i Galí és un sensible guitarrista, intèrpret i compositor català de reconegut prestigi; un músic que abasta diversos estils musicals: clàssic, folk, blues, jazz o flamenc. Toti va néixer a Vilassar de Dalt, municipi barceloní situat a la comarca del Maresme.

L’any 1965, Toti Soler va iniciar els seus estudis musicals al Conservatori Superior de Música de Barcelona, estudis que, més tard, va ampliar al Spanish Guitar Centre de Londres. Els seus primers èxits es remunten a l’any 1967, època en que va formar part, en qualitat de guitarra solista, del grup folk-pop, Pic-nic. Posteriorment, amb el teclista Jordi Sabatés, va crear el grup Om, un conjunt de música progressiva que, posteriorment, derivaria cap al jazz-fusió, tot i que, originàriament, era una formació creada per acompanyar artistes, com ara, Maria del Mar Bonet, Pi de la Serra o Pau Riba.

La discografia de Toti Soler és àmplia i abasta una obra força diversa. L'any 1972, Toti Soler, que en aquell temps encara signava amb el seu veritable nom, Jordi Soler, va publicar el seu primer àlbum en solitari, "Liebeslied", un sensible i poètic disc compost per cançons d’amor i amb la veu i la guitarra com a únic suport instrumental; un treball que, amb el temps, ha esdevingut un clàssic de la cançó d'autor en català.

La gènesi de "Liebeslied" és del tot curiosa, ja que es tracta de cançons musicades per Toti Soler entre els anys 1967 i 1969. L'artífex de l'enregistrament va ser el seu pare, que portava molt de temps insistint que aquelles cançons no es podien perdre. Finalment, el guitarrista va cedir a les pressions del seu progenitor i va decidir gravar-les. El disc es va enregistrar d’una sola tirada amb un magnetòfon Revox propietat del pare de Toti Soler, metge de professió i músic de vocació que, al seu torn, va exercir de tècnic de gravació.

Toti Soler
"Liebeslied" es va gravar la tarda-nit del 27 d'abril de 1972 al local d'assaig de Ars Musicae, un conjunt vocal i instrumental barceloní dedicat a la interpretació de música del Renaixement i del primer Barroc. L'àlbum es va editar tal qual, sense mesclar, per això, quan s’escolta el disc, la guitarra sona per un altaveu i la veu se sent per l’altre.

A "Liebeslied", Toti Soler musica textos de diversos poetes catalans, entre ells, set poemes de Joan Vergès, en els quals destaca "Em dius que el nostre amor", una sensible composició amb una emotiva lletra que immortalitza el dolor produït pel trencament d’una relació afectiva. El disc es tanca amb una versió de "Suzanne" de Leonard Cohen.


Bonnie Tyler

La pena la tindríem ara si ens haguéssim quedat orfes de la seva veu

Gaynor Hopkins, més coneguda pel seu nom artístic, Bonnie Tyler, és una vocalista i compositora pop-rock britànica nascuda a Sweken, un municipi industrial de Gal.les. Una cantant propietària d'una veu molt característica, entre ronca i esquinçada que captiva als seus seguidors.

El mes d’abril de 1969, amb tot just 18 anys, Gaynor va participar en un concurs de televisió, d'aquells que busquen nous talents, classificant-se en segona posició. Posteriorment, va entrar a formar part, com a cantant, del grup Bobby Wayne and the Dixies i, dos anys més tard, va crear la seva pròpia banda, Imagination. Finalment, després d'haver adoptat diversos noms artístics, ja com a "Bonnie Tyler", va iniciar la seva extensa carrera musical com a cantant en solitari.

Amb el seu segon senzill, "Lost in France" (perdut a França), un disc publicat l’any 1976, Bonnie Tyler va deixar clar el potencial de veu que tenia, a banda de la seva notable qualitat, accedint al Top ten de vendes del Regne Unit, un fet que va consolidar la seva carrera artística i va estendre el seu èxit a tot Europa.

L’any 1977, Bonnie va passar per quiròfan per ser operada d’uns nòduls que tenia a la gola. Després de l’operació, li van aconsellar que no parlés gaire, ja que això podia repercutir negativament en la seva veu. Bonnie no va fer cas dels consells mèdics i com a conseqüència de l'esmentada negligència, se li va quedar una ronquera crònica, una afecció que en principi, va fer pensar a la cantant gal.lesa que la seva carrera musical havia finalitzat.

It's a heartache
Poc després, a finals d’aquell mateix any, va anar als estudis de gravació per a enregistrar "It's a heartache" (és una pena), una cançó que va haver d'interpretar en un to diferent al previst inicialment. "¡El perjudici col.lateral de la indisciplina postoperatòria m’ha anat fenomenal!", declararia Bonnie Tyler desprès de la gravació.

El llançament de "It's a heartache" va coincidir amb la versió que també va publicar la cantant country nord-americana Juice Newton. La versió de Newton va quedar pràcticament eclipsada per la de la de Tyler, ja que aquesta última, es va convertir en un dels singles més venuts de tots els temps: va vendre més de sis milions de còpies.


The Miracles

Comprovat, els miracles existeixen

Coneguts, a partir de l'any 1965, amb el nom compost de Smokey Robinson & The Miracles, The Miracles va ser un grup vocal nord-americà de soul i rhythm and blues creat a mitjans dels anys cinquanta a Detroit. Originàriament, la formació estava integrada per William "Smokey" Robinson, Warren "Pete" Moore, Ronald "Ronnie" White, Bobby Rogers i Marv Tarplin.

El quintet es va forjar sota la figura de Smokey Robinson, un dels grans lletristes i compositors de música negra de l’època, a banda de ser un vocalista amb un falset increïble. Com a membre de la formació, posteriorment, també hi va entrar a formar part la consort de Smokey, la cantant i pianista Claudette Rogers, cosina del component del grup, Bobby Rogers.

The Miracles va ser un de les primeres formacions musicals de l'emblemàtica discogràfica especialitzada en música negra, Tamla-Motown. L’any 1960, amb el single "Shop around" (al voltant de la botiga), una composició de Smokey Robinson i Berry Gordy, el quintet va aconseguir assolir el milió de còpies venudes (i el primer súper vendes de l'esmentada discogràfica).

Al mateix temps, "Shop around" també va ser el primer disc del segell Tamla-Motown que es va publicar al Regne Unit, un treball distribuït en aquell país sota la etiqueta Decca Records London.

You've really got a hold on me
L'any 1962, The Miracles va editar en format single un dels èxits més notoris de la seva extensa carrera musical: "You've really got a hold on me" (realment em tens penjat), una cançó escrita per Smokey Robinson que va tornar a superar el milió de còpies venudes.

La lletra de "You've really got a hold on me" relata els sentiments d'un home, fortament enamorat d'una dona, que no pot deixar de pensar en ella ni un sol segon, tot i que, sembla ser, ella li correspon pèssimament.

Profusament versionada per infinitat d'artistes, una de les versions més conegudes de "You've really got a..." va ser la que van publicar The Beatles l’any 1963, un tema inclòs en el seu segon àlbum, "With the Beatles".


Jane Birkin

La balada més fogosa de la història

Cantant i actriu britànica de tènue i sensual veu nascuda a Marylebone un barri situat a Westminster, al centre de Londres; anys més tard, s'establiria a França. Icona dels anys seixanta, Birkin va ser símbol d’una generació, el seu nom complet és Jane Mallory Birkin.

El mes de febrer de 1969, amb el que llavors era el seu company sentimental, el cantautor francès Serge Gainsbourg (Lucien Ginsburg), Jane Birkin va publicar "Je t'aime ... moi non plus" (jo t'estimo, ... jo tampoc), una polèmica balada lenta i provocadora que en el seu dia va ser un autèntic escàndol i, al mateix temps, un èxit d'àmbit mundial.

Originàriament, "Je t'aime ... moi non plus" havia estat enregistrada per Serge Gainsbourg i la seva actual amant en aquell moment, l’actriu francesa Brigitte Bardot, artista que, posteriorment, va demanar a Gainsbourg que no fes pública la gravació, ja que tenia por que la cançó pogués perjudicar la seva imatge (o potser, pel temor a suposades represàlies del seu marit, el playboy Gunter Sachs).

"Je t'aime ... moi non plus" emula una relació sexual. Amb una lletra explícita, escrita com si fos un diàleg entre dos amants, els protagonistes emeten provocatives expressions d'excitació, remarcades per genuïns murmuris i gemecs passionals: "jo vaig i vinc entre els teus malucs,...".

Al Regne Unit, "Je t'aime ... moi non plus", va ser la primera cançó de parla no anglesa que va arribar al lloc més alt de les seves llistes de vendes, mantenint-se en aquesta posició durant trenta-tres setmanes, tot i que, en aquell país, es va canviar el títol de la cançó, rebatejant-la amb el nom de "Love at first sight" (amor a primera vista).

Jane Birkin
La portada del single original especificava que el seu contingut no era recomanable per a menors de vint-i-un anys.

Vetada a moltes emissores de radio per ser massa explícita en el pla sexual, va ser censurada a molts països d'Europa, entre ells, Espanya, que va prohibir la seva difusió. Tots aquests obstacles, però, no van impedir que el single aconseguís vendre més d’un milió de còpies en pocs mesos.

Fins i tot el Vaticà, a través del seu òrgan de difusió oficial: L'Osservatore Romano, va qualificat la cançó d’obscena, aconsellant als creients que la rebutgessin, ja que semblava estar promoguda pel mateix dimoni.


Keith

Cal anar amb compte amb les "calentures"

Cantant nord-americà d’estil pop i efímera carrera musical. El seu veritable nom és James Barry Keefer i va néixer a Filadèlfia, la ciutat més gran de Pennsilvània. Keith va iniciar la seva carrera artística a principis dels anys seixanta, formant part, com a cantant, de la banda The Admirations, formació que, l’any 1965, va enregistrar el single "Caravan of lonely men" (caravana d’homes sols).

L’any 1966, a proposta d’un disc-jockey de la seva ciutat natal que el va veure actuar, Keith es va embarcar en un nou projecte musical, publicant en solitari el seu primer senzill, "Is not gonna lie" (no vaig a mentir), un disc que va aconseguir la lloable posició 39 a les llistes Billboard Hot 100 nord-americanes.

El seu èxit més sonat però, el va assolir a finals de 1966 amb la composició "98.6", un entretingut tema pop d’elegant so i acurada producció que, editat en format single, va vendre un milió d'exemplars només als Estats Units, conquerint amb això, un preuat disc d'or. "98.6" també va sonar amb força a tot Europa.

El títol de la cançó "98.6" fa referència a la temperatura normal del cos humà en graus Fahrenheit i, curiosament, va ser editada per la discogràfica Mercury records. La lletra explica, de forma una mica rebuscada, que l'amor que transmet una noia al seu xicot és la millor medecina que hi ha, ja que, en estat d'enamorament, la temperatura corporal dels nois és la perfecta: 98.6 °F (37 °C graus Celsius).

Corre una llegenda urbana que diu que quan Keith es trobava de gira a Londres, va anar a fer les seves necessitats menors a uns lavabos públics i, mentre estava orinant, el jove que s’alleujava a la tassa contigua, al sortir, li va donar un copet a l'esquena i li va dir: "molt bona aquella cançó que vas enregistrar, la del 98.6". Quan es va girar per veure qui era el seu admirador, va quedar gratament sorprès en descobrir que es tractava, ni més ni menys, que de John Lennon.

98.6
La carrera de Keith s’augurava llarga i brillant, però no comptava amb l'exèrcit, la institució nord-americana que, en plena gira de concerts, va ordenar que detinguessin al músic, després que aquest s'hagués fet objector de consciència amb l’objectiu de no haver de complir amb les obligacions militars.

Com a càstig, Keith va estar un any servint cafès i pastes als generals d’una caserna militar de Nova Jersey. Després de concloure l’arrest, el seu retorn a la activitat artística no va ser la desitjada. El seu segon àlbum, editat l’any 1968, va passar força desapercebut, motiu pel qual, al cap d’un temps, Keith, discretament, va anar desapareixent de l’escena musical.


Tina Charles

La noia que li agradava més festejar que ballar

Cantant britànica de música disco nascuda amb el veritable nom de Tina Hoskins a Whitechapel, un barri de la ciutat de Londres, està considerada una de les millors veus d'aquest gènere musical. A mitjans dels anys setanta, va regnar a les discoteques de mitja Europa gràcies a "I love to love (But my baby loves to dance)" (m'encanta estimar, però al meu xicot li encanta ballar), un tema que va batre rècords de vendes, alhora que feia pujar a la cantant londinenca a l'Olimp de la fama.

La música disco va ser un gènere de música de ball que es va popularitzar, sobretot, a les discoteques. Es va iniciar a mitjans dels anys setanta i, activament, va durar fins al primer bienni dels vuitanta. En la seva producció hi van participar solistes i grups però, de manera destacada, va ser un moviment protagonitzat per una onada de cantants femenines, qualificades, totes elles, com les reines de la música disco.

Tina Charles va iniciar la seva carrera artística fent cors com a vocalista de sessió. Amb tot just quinze anys, l’any 1969, va enregistrar el seu primer single en solitari, "Good to be alive" (està bé/és bo estar viu), un disc que va comptar amb la col.laboració d’un llavors desconegut Elton John fent els cors d'acompanyament.

L'any 1975, va realitzar els principals cors per al reeixit tema de la música disco "I'm on fire" (estic encès). Encara que, públicament, no era reconeguda com a membre de la banda, la crítica especialitzada va opinar que posseïa millor veu que la cantant oficial del conjunt que l’interpretava, el grup 5000 Volts.

Tina Charles
El seu gran èxit, però, arribaria l’any 1976, va ser quan el compositor i productor musical, d'origen angloindi, Appaiah Biddu produís per a ella el single "I love to love", un tema de ritme contagiós, d'aquells que en sentir-lo, et vénen ganes de sortir a la pista i començar a moure el cos, un títol que va ser número 1 al Regne Unit i que va fer omplir les pistes de ball de les discoteques de tot Europa.

La lletra de "I love to love" està dotada de la típica superficialitat que envolten aquest tipus de composicions. La protagonista, una noia romàntica, el que més desitja és estar amb el seu xicot estimant-se. Ell, en canvi, té centrada tota la seva atenció en les pistes de ball. Una parella, en principi, poc compatible.


Dr. Feelgod

Les receptes d'un facultatiu que gaudia de bona salut

Quartet britànic de rock and roll i rhythm and blues creat l'any 1971 a Canvey Island, un municipi industrial situat a l'est de Londres. El nucli original de la banda estava format pel cantant, harmonicista i guitarrista Lee Collinson "Lee Brilleaux"; l’espasmòdic guitarra solista, John Wilkinson "Wilko Johnson"; el baixista John B. Sparks "Sparko" i el bateria John Martin "The Big Figure".

Enquadrats en l'específic corrent musical britànic anomenat "pub rock", Dr. Feelgood desplegava una enorme energia en les seves actuacions. Interpretava un rythm and blues trepidant i accelerat, desplegant de manera profusa i directa el seu ampli catàleg musical.

A inicis del anys setanta, eren una de les bandes favorites del circuit de pubs i sales d’aforament mitjà de Londres i la seva perifèria; tot això, desprès d’haver recorregut tots els antres de la seva Canvey Island natal i la majoria de locals del comtat d’Essex.

El seu aspecte i indumentària cridava força l’atenció. Segons relata un columnista britànic de l’època: "mentre que altres bandes, quan sortien a l'escenari, semblava que haguessin passat tota la tarda fent tasques de jardineria, els Dr. Feelgood semblaven malfactors guarnits amb vestit de diumenge, amb pinta d'arribar del sepeli d’un gàngster".

Back in the night
Després de haver-se bregat en centenars d’actuacions, els Dr. Feelgood van aconseguir signar contracte amb United Artists, segell discogràfic que els va editar el seu àlbum de debut, "Down by the jetty" (baixant per l’embarcador), un estimable treball publicat el mes de gener de 1975. Produït en un sol canal d’àudio (mono), el disc està dominat per les composicions de Wilko Johnson i inclou títols tan emblemàtics com "Roxette".

A finals de 1975, el grup va edita el seu segon elapé, "Malpractice" (negligència). Compost per onze cançons, el disc inclou excel.lents temes, com ara, "Back in the night" (retorn a la nit), un brillant rock de Wilko Johnson en el qual, Lee Brilleaux, a banda d’aportar la seva imponent veu, es llueix amb el "slide".


Chris Andrews

L’individu antiquat que va aconseguir triomfar

Versàtil cantant i compositor britànic de música pop. Christopher "Chris" Frederick Andrews, és un artista que va néixer a Romgord, un municipi anglès situat a l’est de Londres que forma part del comtat d'Essex. Als cinc anys, Chris va començar a tocar el piano; quan va complir els dotze, va aprendre a tocar la guitarra.

Chris Andrews va escriure la majoria d'èxits (a excepció de "Puppet on a string" (marionetes a la corda)) de la cèlebre cantat britànica Sandie Shaw, l'artista londinenca que s'havia fet popular en actuar descalça. Entre aquests títols, "Long live love" (viva l’amor), "Girl don’t come" (la noia no vindrà), "Message understood" (missatge entès) i "Tomorrow" (demà). També va composar la majoria de temes del cantant i actor britànic, Adam Faith, autèntic ídol de les adolescents angleses de l’època.

Chris Andrews es va foguejar artísticament actuant en els nombrosos clubs musicals d’Hamburg, entre ells, el cèlebre Star Club, just en el mateix període, entre els anys 1961 i 1962, en que també hi actuaven, regularment, The Beatles, perfeccionant les seves habilitats musicals. L’any 1963, amb la banda de la qual era el vocalista, un grup anomenat Chris Ravel and The ravers, Chris Andrews va enregistrar el seu primer disc.

Tot i que ja havia arribat assolir cert renom en la indústria musical com a compositor, el mes de setembre de 1965, Chris Andrews es convertiria en cantant d'èxit amb la composició pròpia "Yesterday man" (l'home del passat), una cançó optimista que Sandie Shaw va tenir l’oportunitat de gravar i que no es va poder materialitzar en rebutjar la oferta. Un tema inclòs en el primer treball discogràfic de Chris Andrews com a cantant solista que va conquerir les llistes britàniques i les llistes de la majoria de països del continent europeu.

Yesterday man
Llançada en format single, el disc va vendre mig milió de còpies al Regne Unit i un milió i mig a Alemanya. A data d’avui, "Yesterday man" a despatxat més de deu milions de còpies a tot el món. Si suméssim les centenars de recopilacions que inclouen aquest tema, la xifra podria arribar fins als cent milions.

Chris Andrews podria haver estat una gran estrella si realment hagués volgut, però sempre va preferir escriure cançons per a altres artistes abans que dedicar-se plenament a la interpretació. Per aquest motiu, sovint ha estat titllat de ser un compositor de primera i un intèrpret de segona, qualificatiu que mai ha refutat, atès que sempre s’ha sentit còmode amb la seva elecció.