Chris Andrews

L’individu antiquat que va aconseguir triomfar

Versàtil cantant i compositor britànic de música pop. Christopher "Chris" Frederick Andrews, és un artista que va néixer a Romgord, un municipi anglès situat a l’est de Londres que forma part del comtat d'Essex. Als cinc anys, Chris va començar a tocar el piano; quan va complir els dotze, va aprendre a tocar la guitarra.

Chris Andrews va escriure la majoria d'èxits (a excepció de "Puppet on a string" (marionetes a la corda)) de la cèlebre cantat britànica Sandie Shaw, l'artista londinenca que s'havia fet popular en actuar descalça. Entre aquests títols, "Long live love" (viva l’amor), "Girl don’t come" (la noia no vindrà), "Message understood" (missatge entès) i "Tomorrow" (demà). També va composar la majoria de temes del cantant i actor britànic, Adam Faith, autèntic ídol de les adolescents angleses de l’època.

Chris Andrews es va foguejar artísticament actuant en els nombrosos clubs musicals d’Hamburg, entre ells, el cèlebre Star Club, just en el mateix període, entre els anys 1961 i 1962, en que també hi actuaven, regularment, The Beatles, perfeccionant les seves habilitats musicals. L’any 1963, amb la banda de la qual era el vocalista, un grup anomenat Chris Ravel and The ravers, Chris Andrews va enregistrar el seu primer disc.

Tot i que ja havia arribat assolir cert renom en la indústria musical com a compositor, el mes de setembre de 1965, Chris Andrews es convertiria en cantant d'èxit amb la composició pròpia "Yesterday man" (l'home del passat), una cançó optimista que Sandie Shaw va tenir l’oportunitat de gravar i que no es va poder materialitzar en rebutjar la oferta. Un tema inclòs en el primer treball discogràfic de Chris Andrews com a cantant solista que va conquerir les llistes britàniques i les llistes de la majoria de països del continent europeu.

Yesterday man
Llançada en format single, el disc va vendre mig milió de còpies al Regne Unit i un milió i mig a Alemanya. A data d’avui, "Yesterday man" a despatxat més de deu milions de còpies a tot el món. Si suméssim les centenars de recopilacions que inclouen aquest tema, la xifra podria arribar fins als cent milions.

Chris Andrews podria haver estat una gran estrella si realment hagués volgut, però sempre va preferir escriure cançons per a altres artistes abans que dedicar-se plenament a la interpretació. Per aquest motiu, sovint ha estat titllat de ser un compositor de primera i un intèrpret de segona, qualificatiu que mai ha refutat, atès que sempre s’ha sentit còmode amb la seva elecció.


Simon and Garfunkel

Transposició de l'estat de calma i assossec

Amb la magistral conjunció de les seves veus, Simon and Garfunkel van formar una de les parelles nord-americanes de folk-rock més importants i més popular dels anys seixanta. Eren, Paul Frederic Simon, nascut a Newark, New Jersey i Arthur Ira Garfunkel, nascut a Forest Hills, Nova York, dos companys de classe de l'institut Forest Hills de Nova York que estan considerats una de les millors simbiosis artístico-musical d'aquell període.

De molt joves, Paul i Arthur van començar a contemplar, seriosament, la idea de dedicar-se a la música. Amb aquest objectiu, van escriure cançons junts, van enregistrar cintes magnetofòniques i, finalment, van recórrer les cases discogràfiques de Manhattan amb les maquetes gravades.

Els primers resultats positius daten de l’any 1957, quan van aconseguir enregistrar el seu primer single, un disc titulat "Hey schoolgirl" (hey col.legiala), un tema propi totalment influït per l'estil dels Everly Brothers, el duo més popular en aquell moment als Estats Units. Per a aquest primer treball discogràfic, la parella va escollir un nom artístic realment ocurrent: Tom & Jerry.

Més tard, el mes de març de 1964, Simon and Garfunkel enregistren per primera vegada "The sound of silence" (el so del silenci), un tema escrit per Paul Simon després de l'assassinat de John F. Kennedy. Interpretada a dues veus i acompanyada exclusivament per la guitarra acústica de Simon, la cançó va ser inclosa en el primer elapè de Simon and Garfunkel, "Wednesday morning, 3 AM." (dimecres, 3 del matí), un àlbum que no va gaudir de gaire èxit, un fet que propiciaria la momentània separació de la parella.

Posteriorment, el productor musical Tom Wilson va agafar "The sound of silence" i li va acomodar un fons instrumental menys folk: li va afegir un baix, una guitarra elèctrica i una marcada bateria. Reeditada, novament, en format single l'any 1965, amb el títol en plural: "Sounds of silence" i en una versió més vigorosa, la cançó va escalar al cim de les llistes d’èxits de mig planeta, convertint-se en tot un clàssic. "Sounds of silence" va vendre més de cinc milions de còpies a tot el món.

Sounds of silence
Actualment, un exemplar original de l’àlbum "Sounds of silence" està conservat a la Biblioteca del Congrés dels Estats Units, arxivat per a la posteritat per la seva rellevància "cultural, històrica i estètica".

La cançó s'inicia amb un dels puntejos acústics més famosos de la història de la música pop, i és que, realment, és impressionant com tres o quatre notes poden arribar a crear una atmosfera musical tant precisa. Poc desprès, Simon i Garfunkel començen a entonar cinc paraules màgiques que han fet història: "Hello darkness, my old friend ...".

Hola foscor, vella amiga,
he vingut a parlar amb tu una altra vegada,...


Grand Funk

La genuïna banda nord-americana de rock

Power-trio nord-americà marcat per la fusió de rock dur amb funk i blues. Inicialment, el nom complert de la banda era Grand Funk Railroad. Creada l’any 1968 a Flint, un municipi de l’estat de Michigan, la seva formació estava integrada per Mark Farner (cantant i guitarra), Don Brewer (cantant i bateria) i Mel Schacher (al baix).

Grand Funk va ser una de les primeres bandes de rock dur dels Estats Units que va aconseguir un seguiment massiu per part dels seus entregats fans, uns seguidors que vibraven amb les impetuoses actuacions en viu i amb les enèrgiques composicions rockeres, amb base de blues, que els tres membres del grup oferien a cada concert.

Diuen els entesos que era la banda més sorollosa de totes. Alguna vegada, en els seus inicis, se'ls havia qualificat de no ser gaire virtuosos; potser per això, va ser una banda de rock poc recolzada i bastant ignorada per part de la crítica especialitzada de l’època.

L'any 1969, Grand Funk va aconseguir rubricar un contracte discogràfic amb Capitol Records. Amb l’empara d’aquest acreditat segell, el grup publica el seu primer àlbum, el meritori, "One time" (un cop). Un disc de debut que, tot i difondre's parcament a través de les emissores de ràdio i rebre unes crítiques no gaire favorables, va vendre un volum notable de còpies, i a més, va aconseguir treure el cap (lloc 27) en les llistes d’èxits nord-americanes.

Per al seu sisè àlbum d'estudi, un disc anomenat, "Phoenix" i publicat l’any 1972, la banda va incorporar un quart component, el teclista Craig Frost, un element que va ampliar, musicalment, la clàssica formació instrumental del grup, conformada, fins llavors, per guitarra, baix i bateria. Craig no se sumaria al grup com a membre oficial fins al següent disc.

Grand Funk
L'any 1973, la banda va escurçar el seu nom a Grand Funk. Sota l'empara d'aquesta denominació, van editar el seu disc més popular i aclamat, "We're an American Band" (som una banda americana), un treball extremadament brillant i de gran qualitat que conté vuit sòlids temes hard rock amb unes interpretacions plenes de sentiment i una vibrant interacció instrumental.

Un disc que, gràcies al tema homònim que obre l'àlbum, “We're an American Band”, una composició escrita pel bateria de la banda, Don Brewer, que també hi posa la veu, va portar a Grand Funk a assolir el segon lloc en les llistes d’èxits de LP’s i a conquerir la primera posició en l'apartat de singles.


Martha and the Vandellas

Les noies que impulsaven els balls al mig del carrer

Trio vocal nord-americà creat l’any 1963 a Detroit, la ciutat bressol de la indústria automobilística nord-americana. El grup estava liderat per Martha Reeves i es completava amb Annette Beard i Rosalyn Ashford, van ser un dels principals conjunts femenins del segell discogràfic Motown i van obtenir fama mundial gràcies a la interpretació de ballables temes pop/soul.

Tot i que Holland/Dozier/Holland, el genial tercet de compositors de la Motown, van ser els principals subministrador de hits de Martha and The Vandellas, va ser amb una enganxosa cançó escrita per Marvin Gaye, William "Mickey" Stevenson i Ivy Hunter titulat "Dancing in the street" (ballant al carrer), un tema publicat en format single el mes de juliol de 1964, quan la Martha i companyia va assolir el cim de la seva popularitat.

Martha Reeves és una excel.lent cantant que, en aquell temps, gaudia d’un to de veu bastant aspre, una mica dur, per la qual cosa, rarament era eficaç interpretant balades. Ara bé, traslladada aquesta veu a temes moguts, com ara, "Dancing in the street", una composició molt rítmica i amb empenta, la seva tonalitat era cent per cent apropiada.

"Dancing in the street" molt aviat es convertiria en un clàssic internacional. Amb posterioritat, seria adaptada amb bastant d’encert, per The Kinks, The Carpenters, The Who, The Walker Brothers, Grateful Dead, Van Halen, The Mamas and The Papas o el curiós duo format per Mick Jagger i David Bowie amb finalitats benèfiques, entre d'altres.

Dancing in the street
En l’aspecte musical, "Dancing in the street" també ha esdevingut un dels himnes urbans més perpetuats de tots els temps als Estats Units. Es tracta d’una inconfusible oda a les ganes de passar-s’ho bé escoltant música, cantant o ballant en qualsevol lloc i en qualsevol moment, però, sobretot, en l’època estiuenca, quan el bon temps acompanya i qualsevol persona pot gaudir, sol o en companyia, d'una agradable vetllada al carrer.

La cançó arrenca amb un redoble de bateria que dóna pas a la secció de vent. Després d'uns quants compassos, entra la veu potent de Martha Reeves recolzada per un ritme de percussió molt metàl.lic. Mentrestant, les "Vandellas", reforcen la veu principal corejant la frase: "Dancing in the street".


Hot Chocolate

Una bona ració de xocolata calenta

Banda interracial britànica d’estil funk, música disco i soul creada a Londres l'any 1969 en format de sextet. El seu èxit més cèlebre va ser, "You sexy thing" (tu, cosa sexy), un tema utilitzat fins a la sacietat en nombroses pel.lícules i anuncis publicitaris que va aconseguir arribar al "top ten" de vendes en tres dècades diferents.

Al començament, la formació es deia Hot Chocolate Band i la seva carrera discogràfica es va iniciar l’any 1969 amb una versió reggae de "Give peace a chance" (dóna-li una oportunitat a la pau) el conegut himne pacifista compost per John Lennon.

Quan se'ls va advertir que necessitaven autorització per publicar "Give peace a chance", es van posar en contacte amb el segell discogràfic Apple Records i allà, sorprenentment, van descobrir que a John Lennon li havia agradat la versió que ells havien enregistrat, i per aquesta raó, al cap de poc temps, Hot Chocolate va aconseguir formalitzar un contracte amb l'esmentada companyia discogràfica.

El vincle amb Apple Records però, va ser curt, ja que en aquells moments, la relació dels quatre Beatles començava a esquerdar-se i la companyia Apple Records patia seriosos problemes financers.

"You sexy thing" és una composició escrita pel jamaicà, nacionalitzat britànic, Errol Brown, el fundador, líder i vocalista de Hot Chocolate. Publicada en format single el mes de octubre de 1975, va ser el tema encarregat d'immortalitzar al grup.

Hot Chocolate
El curiós del cas, és que "You sexy thing" ocupava, inicialment, la cara "B" del disc, darrere de "Blue night" i, a no ser que hagi estat pel seu suggestiu títol, ningú sap amb certesa el per què del seu sorprenent èxit.

L’any 1987, gràcies a un remix que va fer Ben Liebrand, un acreditat disc-jockey holandès de música discotequera, "You sexy thing" va tenir un segon reconeixement, tornant a encapçalar, novament, les llistes d'èxits.

I l’any 1997, "You sexy thing" va gaudir d’una nova reaparició afortunada, va ser quan va ser escollida per formar part de la banda sonora de la pel.lícula The Full Monty, retornant, novament, la popularitat a Hot Chocolate.


Lulu

La rosseta escocesa que mai va naufragar

Vocalista, compositora i actriu, nascuda amb el veritable nom de Marie McDonald McLaughlin Lawrie a Lennox Castle, un petit municipi escocès situat a pocs quilometres de Glasgow. Lulu ha estat un dels referents de la música pop anglesa dels anys seixanta, una artista guardonada amb l'Ordre de l'Imperi Britànic.

Descoberta per la representant artística Marian Massey al Club Lindella, una sala de festes de Glasgow on ella actuava cada setmana amb el seu grup, una banda anomenada The Gleneagles, la joveneta Lulu va iniciar l’any 1964, amb tot just setze anys, la seva reeixida carrera discogràfica, publicant, amb força èxit, la trepidant composició de The Isley Brothers "Shout!" (crit), un tema que es convertiria en el seu primer impacte discogràfic i, al mateix temps, en una de les cançons més populars del Regne Unit aquell any.

L’any 1967, Lulu va interpretar, al costat de Sidney Poitier, el seu primer film, "To Sir with love" (en espanyol: rebel.lió a les aules), una pel.licula que va arrasar a les taquilles nord-americanes i també a molts altres països. A més, la cançó homònima de la seva banda sonora, interpretada per la mateixa Lulu, va sobrepassar les quatre milions de còpies venudes a tot el món i va romandre durant cinc setmanes seguides en el nº 1 a les llistes d’èxits nord-americanes.

Aquell mateix any, en l'aspecte artístic, va ser altament productiu per a la cantant escocesa: iniciant la seva carrera en solitari, va editar tres singles consecutius, obtenint un gran èxit tots ells, sobretot al Regne Unit i als Estats Units: "The boat that I row" (la barca que jo remo), un tema pop compost pel conegut cantant i compositor nord-americà Neil Diamond, "Let's pretend" (anem a suposar) i "Love Loves to Love Love" (amor, estimar,...).

Lulu
L'any 1969, Lulu va ser designada per la BBC per a representar al Regne Unit, defensant el tema "Boom-Bang-a-Bang" (que va resultar ser una de les quatre cançons guanyadores), en el Festival de la Cançó d’Eurovisió que s’havia de celebrar a Madrid el dia 29 de març.

El 18 de febrer d'aquell mateix any, pocs dies abans del certamen d’Eurovisió i en una multitudinària cerimònia religiosa celebrada amb notable presència de periodistes de revistes del cor, de càmeres de televisió i amb representants dels principals mitjans de comunicació britànics de l’època, Lulu va contraure matrimoni amb Maurice Gibb, un dels membres de The Bee Gees. El matrimoni va durar, escassament, quatre anys.


Billy Paul

Crónica d'una infidelitat descrita amb péls i senyals

Cantant nord-americà de música soul nascut amb el veritable nom de Paul Williams a Filadelfia, la ciutat més gran de l'estat de Pensilvania. Paul va ser un solvent vocalista que va participar activament en l’eclosió del anomenat "so Philadelphia", aquell gènere musical que es va popularitzar a la primera meitat de la dècada dels setanta i que va constituir l'avantsala de la "música disco".

L’any 1972, Billy Paul va aconseguir un disc d’or amb el single "Me and Mrs. Jones" (jo i la senyora Jones), una balada lenta molt romàntica, extreta de l'àlbum "360 Degrees of Billy Paul" (360 graus de Billy Paul), un tema ballable que, avui dia, s'ha convertit en tot un clàssic. Tot i estar assistida per uns notables arranjaments orquestrals, la melodia de "Me and Mrs. Jones" és bastant trista.

Encara que Billy Paul portava cantant en la indústria musical des de la dècada dels anys cinquanta, "Me and Mrs. Jones" va ser el primer gran èxit de la seva carrera, una cançó que a principis dels anys setanta va conquistar al públic de tot el món.

"Me and Mrs. Jones" va aconseguir ser numero 1, tant als Estats Units com al Regne Unit, a més, el disc va vendre més de dos milions de còpies, un fet que va reportar al cantant nord-americà un premi Grammy en la categoria d'intèrpret masculí de rhythm and blues. "Me and Mrs. Jones" va ser títol que va proporcionar a Billy Paul la merescuda fama internacional.

Billy Paul
En una primera lectura, tot sembla indicar que "Me and Mrs. Jones" descriu un adulteri, ja que entreveu que el protagonista del relat i la senyora Jones tenen un embolic. El tractament de Mrs. (senyora) que acompanya el cognom d'ella indica clarament que, o bé es tracta d'una dona madura, probablement, més gran que el seu amant, o que està casada. En qualsevol cas, es tracta d'un amor furtiu.

Una infidelitat freqüent: els dos amants es troben cada dia al mateix lloc i a la mateixa hora, mentre el sofert marit de la sra. Jones, com en la majoria de casos semblants, no s'assabenta de res.

Jo i la senyora Jones tenim un assumpte,
tots dos sabem que això està malament ...


The Alan Parsons Project

Jo Robot... La història de l'ascens de la màquina i el declivi de l'home.

Banda britànica de pop/rock conceptual creada l‘any 1975 a Londres i liderada, de forma conjunta, pel productor, enginyer i compositor Alan Parsons i el músic, compositor i cantant Eric Woolfson. Dos competents especialistes que, al seu torn, es recolzaven en músics d'estudi i en un ampli elenc de cantants per a publicar les seves composicions.

Com el seu propi nom indica, The Alan Parsons Project no era tant un grup musical com un concepte, ja que, Parsons, amb prou feines, alguna vegada tocava algun instrument i rarament cantava, dedicant-se essencialment a la part de la producció, mentre Woolfson s'encarregava de la composició musical.

Abans d'iniciar el seu projecte, Alan Parsons havia destacar com a enginyer de so de la companyia discogràfica EMI, participant, com a assistent, entre d'altres, en l’enregistrament de l'àlbum "Abbey Road" (1969) dels Beatles. També en l'últim disc del quartet de Liverpool, "Let It be" (que així sigui). Com a curiositat, en l'última aparició pública dels Beatles al terrat de l’edifici londinenc, on interpretaven "Get back" (tornar) es pot veure a Alan Parsons realitzant les tasques de tècnic de so.

Inicialment, l’obra de The Alan Parsons Project es va caracteritzar per crear àlbums de rock progressiu de caràcter conceptual, iniciant-se amb "Tales of mystery and imagination" (contes de misteri i imaginació), un disc publicat l'any 1976 que estava inspirat en les narracions extraordinàries del cèlebre escriptor de contes de terror, Edgar Allan Poe.

La ciència ficció de l'escriptor i divulgador científic nord-americà, d’origen rus, Isaac Asimov, figura fonamental en la difusió d’aquest gènere especulatiu, va servir com a matèria primera per al seu següent treball, "I Robot" (jo robot), un àlbum editat per The Alan Parsons Project l'any 1977.

The Alan Parsons Project
"I Robot", la cançó instrumental que encapçala l'àlbum i que, a més, li dona nom, incorpora unes notables innovacions acústiques, deparant uns resultats més que sorprenents. Gràcies a la seva acurada sonoritat, als efectes d'amplitud espacial fent servir el retard entre els canals d'estèreo i el so del sintetitzador analògic Moog, que li dóna un toc futurista, els seus efectes especials escauen com anell al dit.

Més de quaranta anys després, el so inconfusible d’aquesta composició ens certifica que certes obres musicals són immunes al pas del temps. "I Robot" podria passar molt bé per un àlbum enregistrat en ple segle XXI.


Johnny Johnson & his Bandwagon

La banda que va trobar als culpables de tot

Quartet vocal nord-americà força comercial de música pop-soul, creat l’any 1967. Originàriament, el grup es va donar a conèixer amb el nom abreujat de The Bandwagon, una banda composta per quatre ex-cantants solistes que van decidir posar els seus recursos vocals en comú.

Inicialment, la formació estava composta per Artie Fullilove, Billy Bradley, Terry Lewis i Johnny Johnson (nascut Johnny Mathis), el vocalista que va assumir el lideratge de la banda. Pràcticament desconeguts, als Estats Units, la seva terra natal, a finals dels anys seixanta i principis del setanta, va ser un grup habitual dins les llistes d’èxits britàniques.

El mes d'octubre de 1968, amb "Breakin' down the walls of heartache" (trencant els murs de l’angoixa), un clàssic tema soul de l’època, The Bandwagon va obtenir el seu primer èxit, aconseguint assolir la quarta posició de les llistes de singles del Regne Unit.

Mesos més tard, The Bandwagon es va dissoldre com a tal i totes les actuacions i enregistraments posteriors de la banda ja van ser proclamats a Johnny Johnson & his Bandwagon.

(Blame It) on the Pony Express
L’any 1970, amb el single "(Blame It) on the Pony Express" (la culpa és del Pony Express), una enganxosa cançó, probablement, més d’estil "bubblegum-pop" que soul, Johnny Johnson & his Bandwagon va gaudir del seu èxit més representatiu.

Pel que sembla, si ens fixem amb la lletra de "(Blame It) on the Pony Express", la culpa de totes les desgràcies, la té la companyia postal Pony Express, el pioner servei de missatgeria urgent creat als Estats Units, operatiu des del mes d’abril de 1860 fins al novembre de 1861 i integrat per experts genets a cavall disposats a arriscar diàriament la seva vida, transportant a galop saques de correspondència per tot l' Oest Americà.


Cecilia

Els sentiments amagats d'un marit esquerp

Sobrenom de Evangelina Sobredo, introvertida cantautora folk/pop nascuda a El Pardo, un il.lustre barri de Madrid. Cecilia va prendre el seu nom artístic del conegut tema homònim de Simon & Garfunkel. Filla d'un diplomàtic i militar gallec, va tenir una infància itinerant, la seva infantessa va transcórrer al Regne Unit, als Estats Units, a Portugal i a Jordània, motiu pel qual, ja de petita, Cecilia parlava amb la mateixa fluïdesa espanyol i anglès.

La seva carrera artística va ser curta, tot i això, en la dècada dels setanta, va aconseguir una gran popularitat. Inicialment, Cecilia va formar part del grup Expresión, un trio d’arrels folk amb el qual va enregistrar un single amb dues cançons cantades en anglès: "Have you ever had a blue day?" (alguna vegada has tingut un dia blau) i "Try catch the sun" (tracta d'agafar el sol).

L’any 1971, Cecilia va signar contracte amb la multinacional americana CBS, discogràfica que li va produir el seu primer single en solitari, un disc que incloïa dues composicions seves, "Mañana" i "Reuníos", aquesta última, una mena de súplica als quatre Beatles perquè reconsideressin la decisió de separar-se. El disc va passar força desapercebut.

L'any següent, va publicar el seu primer LP, un àlbum compost tot ell per temes propis i amb una portada agressiva: la cantant vestida amb texans i amb un enorme guant de boxa a la seva mà dreta, un disc que incloïa "Dama, Dama" o "Nada de nada", títols que van proporcionar a Cecilia els seus primers èxits.

La cançó més popular de Cecilia, si ens atenem al número de vendes, va ser, sens dubte, “Un ramito de violetas”, una tendra balada editada l’any 1974 en format single. Es tracta d’una cançó escrita per la pròpia Cecilia plena de poesia i sensibilitat.

Els versos de “Un ramito de violetas” expliquen la història d'una dona casada, "feliç en el seu matrimoni", tot i que “el seu marit era el mateix dimoni”, que rep unes poètiques cartes d'un admirador secret que, per arrodonir-ho, cada 9 de novembre li envia, sense targeta, un ram de violetes. El relat té un sorprenent desenllaç: és el seu marit qui escriu les poesies i qui envia les flors. Una tendra història d'amor que parla d'infidelitats sospirades i d’afectes dissimulats.

Un ramito de violetas
Malauradament, Cecilia va deixar aquesta vida terrenal als 27 anys, víctima d'un fatídic accident de cotxe quan es trobava al cim de la seva popularitat. El lamentable succés va tenir lloc el 2 d'agost de 1976, al voltant de les sis de la matinada, quan tornava d'un concert que havia fet a Vigo aquella mateixa nit.

El cotxe en què viatjava, un Seat 124, a l'alçada del nucli urbà de Colinas de Trasmonte, un petit municipi de la província de Zamora, va topar violentament contra la part posterior d'una carreta tirada per bous i guiada per un matrimoni de pagesos, veïns de la localitat, que circulava sense llums en un tram de carretera que discorria per una via urbana sense enllumenat públic.