Dan Fogelberg

El padrí de les cerimònies nupcials

Cantant, compositor i multi-instrumentista nord-americà d'estil soft-rock vessant intimista. Fill de músics professionals, el seu nom complet era Daniel Grayling Fogelberg. Es tracta d’un músic de càlida i emotiva veu nascut a Peoria, una ciutat situada a l’estat d'Illinois, un artista que va publicar tretze discos en vida i un a títol pòstum.

"Home free" (casa lliure), va ser el seu primer treball discogràfic, un àlbum amb predomini acústic editat l'any 1972 que va obtenir un moderat èxit comercial; tot i això, la seva repercussió li va permetre actuar com a teloner de Van Morrison i, a més, va cridar l'atenció de Joe Walsh, el guitarrista de la banda de country-rock The Eagles, que es va oferir per a produir-li el seu següent treball, "Souvenirs” (records), un disc que, l'any 1974, va catapultar a Dan Fogelberg a la fama.

El mes de desembre de 1979, Dan Fogelberg va publicar, en format single, l’èxit comercial més notori de la seva carrera artística, la composició pròpia: "Longer" (més temps), una romàntica i emotiva balada amb una lletra molt tendra, un tema que congrega un excel.lent desplegament vocal i instrumental.

"Longer" a més, és un títol que ha deixat empremta: avui dia, als Estats Units, és una de les cançons més sol.licitades per servir d’acompanyament a unions matrimonials i actes similars, un clàssic inevitable en qualsevol celebració nupcial que es preï.

Dan Fogelberg
Per altre banda, Dan Fogelberg va ser un artista que es va significar per estar sempre al costat dels defensors de les causes mediambientals i dels moviments antinuclears.

L'any 1979, Folgelberg era un dels músics que figuraven al cartell dels concerts antinuclears "No Nukes", uns esdeveniments organitzats pel grup activista nord-americà d'oposició a l'ús de l'energia nuclear MUSE (Músics Units per a la Energia Segura) al costat de coneguts artistes com ara, Bruce Springsteen o Bonnie Raitt.

Més temps del que hi hagi hagut peixos en l'oceà,
més alt que qualsevol au que alguna vegada va volar,
més temps del que hi hagi hagut estrelles en el cel,
he estat enamorat de tu ....


Harold Melvin & the Blue Notes

Una balada que segur que coneixes

Quintet vocal nord-americà de soul i rhythm and blues creat a mitjans dels anys cinquanta a Filadèlfia, la ciutat més gran de l'estat de Pennsilvània. Amb el nom abreujat de The Blue Notes, inicialment el grup estava format pel cantant solista John Atkins juntament amb els vocalistes Lawrence Brown, Bernard Wilson i Harold Melvin.

Desprès d’haver-se produït diversos canvis en la seva formació, l’any 1970, The Blue Notes recluta, en qualitat de bateria, a Teddy Pendergrass. A finals d’aquell mateix any, quan John Atkins abandona el grup, Pendergrass seria promogut, encertadament, a cantant principal.

L'any 1972, The Blue Notes va aconseguir signar contracte discogràfic amb el segell Philadelphia International i, gràcies al seu primer àlbum d’estudi, "I miss you" (et trobo a faltar), un treball comercialitzat ja amb el nom compost de Harold Melvin & the Blue Notes, la formació va entrar al Top Ten nord-americà de rhythm and blues i va aconseguir la tercera posició de les llistes Billboard.

El disc de llarga durada "I miss you" incorpora unes quantes balades romàntiques, entre elles, destaca, "If you don't know me by now" (si encara no em coneixes), un tema ple de força i sentiment que va vendre més de dos milions d'exemplars i que es va convertir en el primer i el més conegut èxit de Harold Melvin & the Blue Notes.

If you don't know me by now
Es tracta d’una composició escrita pels hàbils productors Kenny Gamble i Leon Huff, la parella promotora del corrent del soul, amb influència funk, batejada com a "So Filadèlfia", l’estil musical que, a mitjans dels anys setanta, va convulsionar la majoria de discoteques de tot el mòn.

Finalment, cal esmentar que, d'acord amb la llista elaborada per la Recording Industry Association of America (RIAA), l'associació que, segons els seus criteris, publica la relació de les 365 millors cançons del segle XX (Songs of the Century), "If you don't know me by now" de Harold Melvin & the Blue Notes figura classificada en la meritòria posició número 199.


Adamo

Un tema romàntic cantat a mitja veu

Cantautor italo-belga nascut a Comiso un municipi italià de la província siciliana de Ragusa. Especialista en temes melòdics i romàntics, als quatre anys, el pare de Salvatore Adamo, un pouaire que es deia Antonio, va decidir abandonar Itàlia amb tota la seva família i emigrar a Bèlgica, on aconseguiria treball a les mines de carbó de Marcinelle.

El seu àlbum de debut, "63/64", incloïa, entre d’altres, "Tombe la neige" (cau la neu) i "Vous permettez, Monsieur" (em permet, senyor), dos temes que van enlairar a Adamo a la categoria de celebritat internacional, confirmant el seu talent d'autor, compositor i intèrpret i demostrant ser un artista complet. Al Japó, la versió de "Tombe la neige" en llengua nipona, "Youki Wa Furu", es va transformar en estàndard nadalenc.

Convertit en el venedor de discos més important de Bèlgica, a finals dels anys seixanta, era un dels intèrprets que més còpies venia a tot el món. A més, a inicis de la dècada dels setanta, Adamo comercialitzava versions de les seves cançons en italià, espanyol, anglès, alemany i fins i tot, en japonès (gairebé totes les versions originals de les seves cançons estaven interpretades en francès, la seva llengua habitual).

Cançons com "Tombe la neige" (cau la neu), "Ton nom" (el teu nom), "Une mèche de cheveux" (un floc de cabells), "La nuit” (la nit), "Tenez-vous bien" (la meva gran nit), "Mes mains sur tes hanches" (les meves mans als teus malucs), "Car je veux" (perquè jo vull), "Elle" (ella), "Inch'Allah" (vulgui Déu), "C'est ma vie" (és la meva vida), es van convertir en clàssics de l'època.

Adamo
Un dels èxits més representatius de Salvatore Adamo cantant en espanyol és, sense cap mena de dubte, "Mis manos en tu cintura", una balada romàntica publicada en format EP (4 cançons) el mes de gener de 1966.

Resulta que la cançó original, en francès, es titula "Mes mains sur tes hanches" que literalment vol dir, "Les meves mans al teu maluc", però clar, en ple franquisme, això de pregonar, amb l’excusa de ballar agafats, que el xicot ubica les seves grapes al maluc (a la "cadera") de la noia, moralment, no quedava ben vist, així que, els pudorosos correctors de l'època, que tenien la saludable missió de vetllar per la salut moral de la joventut, van agafar les mans del noi i les van fer pujar uns centímetres més amunt,... fins a la cintura.


Ram Jam

Bam-ba-lam, Balam-bam-bu

Banda nord-americana de rock originaria de Nova York. Una de les nombroses agrupacions creditores del menyspreat qualificatiu de "One-hit-wonder", el sobrenom que s’atorga al grup o artista que només ha tingut un sol èxit. En molts d’aquests casos, la gent recorda la cançó que els va fer famosos però, molts pocs sabrien dir el nom del seu intèrpret.

Al costat de Bill Bartlett, el líder de la banda i, alhora, el guitarra solista de la formació, el projecte inicial de Ram Jam estava format pel vocalista Myke Scavone, el baixista Howard Arthur Blauvelt i pel bateria Pete Charles.

Ram Jam va saltar a la fama l’any 1977. L’èxit va esdevenir amb la versió rockera de l’himne espiritual negre "Black Betty", un tema que l’any 1939 ja havia editat el cantant i compositor de blues i folk nord-americà, Huddie "Lead Belly" Ledbetter, una composició que, al seu torn, estava inspirada en una antiga melodia tradicional americana d'autor desconegut.

"Black Betty", és un tema fresc, vibrant i additiu. La versió dels Ram Jam va obtenir, en el seu moment, un gran impacte mediàtic, convertint-se en un èxit instantani, tot i que el single va patir nombroses amenaces de boicot al creure diverses associacions antiracistes americanes que el títol i el text de "Black Betty" feia referència a una dona de color. El rebuig, com sol passar en la majoria d’aquests casos, va ajudar encara més a la difusió del tema.

Black Betty
Curiosament, Bartlett va abandonar Ram Jam (seria substituït pel guitarrista Jimmy Santoro) abans que el grup publiqués el seu segon i últim disc, "Portrait of the Artist as a young Ram", un treball editat l’any 1978 que va obtenir una escassa repercussió comercial.

La discografia completa de Ram Jam consta de dos àlbums i tres senzills.

La lletra de "Black Betty" és insistent i repetitiva, el text, en general, no expressa gaire gran cosa:

Whoa, Black Betty (bam-ba-lam)
Whoa, Black Betty (bam-ba-lam)


Silver Convention

Una fórmula discotequera molt volàtil

Formació alemanya d'origen prefabricat creada a Munic a mitjans dels anys setanta utilitzant vocalistes d'estudi i experimentant amb nous conceptes musicals en plena expansió de la música "disco". Una idea dels destres productors i compositors Sylvester Levay i Michael Kunze plasmada en l'instant que van decidir emprendre conjuntament un projecte musical amb el propòsit d’atestar les pistes de ball de les discoteques mundials.

Levay i Kunze es van adonar però, que, en cas de que tot funcionés bé, necessitarien exhibir uns rostres públics per a posar cara al grup i interpretar les seves composicions. Amb aquesta finalitat, van reclutar a les vocalistes Linda Thompson (de nom real Linda Überlherr), Penny McLean (de nom real Gertrude Wirschinger) i Ramona Wulf (de nom real Ramona Kraft) per dur a terme l'esmentada activitat.

L’any 1975, ja amb les tres cantants al capdavant (formació artística que aniria canviant amb el temps) i sota l’aixopluc de la marca Silver Convention, el grup publica "Fly, Robin, fly" (vola, Robin, vola) un tema discotequer que va aconseguir la primera posició de les llistes d’èxits dels Estats Units i que va obtindre el premi Grammy a la millor interpretació instrumental d'aquell any.

Inicialment, "Fly, Robin, fly" s’havia de titular "Run, Rabbit, run" (corre, Rabbit, corre) ja que, Stephan Prager, (pseudònim de Michael Kunze), un dels seus compositors i el seu productor discogràfic, al referir-se a "Rabbit" (conill), no estava parlant d'un innocent i tendre conillet, sinó que el productor s'havia inspirat en el vehicle que recentment havia adquirit amb les plusvàlues que fins llavors havia obtingut gràcies a Silver Convention: un Volkswagen Rabbit.

Fly, Robin, fly
En una entrevista concedida anys desprès a la premsa, Kunze declararia: "inicialment, el títol i la lletra de la cançó era "Run, Rabbit, run" però, finalment, m'ho vaig repensar i ho vaig modificar, ja que la frase guardava relació amb el meu Volkswagen Rabbit, un model de cotxe que no volia desacreditar".

La seva lletra no es gens complicada, només està formada per dues frases i sis paraules, dues d'elles, repetides:

Fly, Robin, fly.
Up, up to the sky.

(Vola, Robin, vola.
Amunt, amunt cap al cel)


Steely Dan

La banda que no podia parar

Sextet nord-americà de rock creat l'any 1972 a Nova York, un grup que practica una perfecta barreja de jazz, rock, funk, rhythm and blues i pop. El nucli artístic central de la banda està format per dos músics i productors discogràfics: Walter Becker (guitarrista i baixista) i Donald Fagen (teclista i cantant), dos excel.lents instrumentistes i compositors.

Durant la passada dècada dels anys setanta, Steely Dan va gaudir de força popularitat. Molt perfeccionistes, practicaven (i practiquen) una música de gran qualitat, elaborats temes manufacturats amb complexes estructures prestades del jazz, passades, això sí, pel sedàs del rock.

Entre els anys 1972 i 1974, els Steeny Dan va realitzar nombroses gires; tot i això, l’any 1975, la formació va passar a convertir-se, bàsicament, en un grup d'estudi.

Juntament amb el guitarrista Jeff "Skunk" Baxter, el bateria Jim Hodder, el guitarrista Denny Dias i el vocalista David Palmer, el mes de novembre de 1972, Steely Dan va enregistrar el seu primer treball discogràfic, un formidable disc comercialitzat amb el nom de "Can not buy a thrill" (no es pot comprar una emoció). En el transcurs de poques setmanes, l’àlbum es va convertir en un sorprenent èxit internacional.

Do it again
Entre els deu títols que integren "Can not buy a thrill", cal destacar, "Do it again" (fes-ho una altra vegada), una elegant composició de Becker i Fagen que desplega un ritme sincopat captivador amanit amb una fantàstica instrumentació; uns elements que transmeten al tema una atmosfera càlida d'aire llatí.

"Do it again" és un veritable clàssic d’inicis dels setanta, una composició que, en la seva època, va comptar amb el suport devot del públic en general i de la crítica especialitzada en particular.

No vull parar.
Sé que ho hauria de fer, però,
¡Fem-ho una altra vegada!...


Cilla Black

La pèl-roja que va passar del blanc al negre

De nom real, Priscilla Maria Veronica White, Cilla Black va ser una vocalista pop britànica que va néixer a Vauxhall, un barri situat al centre de Liverpool.

D'adolescent, Cilla Black havia treballat d'encarregada del guarda-roba del Cavern Club de Liverpool, el mític local mundialment conegut per haver albergat els primers concerts de The Beatles al Regne Unit. Per aquest motiu, aprofitant l'oportunitat que li brindava el contacte amb els músics que hi actuaven, Cilla va pujar diverses vegades a l'escenari per cantar algunes cançons en companyia dels Beatles o de Gerry & the Pacemakers, dos del principals grups “merseybeat” de Liverpool.

Magnetitzats per la veu i la desimboltura de la cantant, els Beatles van insistir al seu mànager, Brian Epstein, perquè agafés la representació de Cilla, Un cop acceptada, sota la tutela de Epstein i apadrinada per The Beatles, Cilla Black es va convertir en estrella del pop britànic i en una factoria d'èxits.

Per impulsar la seva carrera inicial, l’any 1963, els Beatles van cedir a Cilla Black un tema de la seva autoria: “Love of the loved” (amor del estimat), una composició signada per Lennon i McCartney que va aconseguir la posició número 35 en la llista de vendes del Regne Unit. L'any següent es produiria l'explosió artística de Cilla Black gràcies a "Anyone who had a heart" (qualsevol que tingui cor), la clàssica balada de Burt Bacharach i el seu lletrista Hal David, que la cantant de Liverpool va portar al lloc més alt de les llistes angleses.

You're my world
Un altre número 1 de Cilla Black va ser la versió de “Il mio mondo", un tema del baladista italià Umberto Bindi que, publicada en anglès amb el títol de "You're my world" (tu ets el meu món), va confirmar l'atractiu comercial de la cantant. Cilla va tancar el reeixit 1964 amb el single "It's for you" (és per a tu), un tema de Paul McCartney.

A finals dels anys seixanta, Cilla Black es va reciclar, convertint-se en presentadora de televisió i gaudint de xou propi, una tasca que va dur a terme fins el mes d’abril de 1976. Posteriorment, es va assentar com a presentadora comodí, aconseguint, amb els anys, ser una de les presentadores de televisió més ben retribuïdes del Regne Unit.


The Royal Guardsmen

Figuració d’una cruenta batalla aèria de la Primera guerra Mundial

Sextet pop-rock nord-americà creat l’any 1966 a Ocala, un municipi que pertany a l’estat de Florida. Originalment, el grup estava compost per Bill Balough (baix), John Burdett (bateria), Chris Nunley (veu cantant), Tom Richards (guitarra), Billy Taylor (òrgue) i Barry Winslow (guitarra i veus).

The Royal Guardsmen van adquirir (a terminis) tot el seu equip d’amplificació a l’acreditat fabricant d‘equips musicals, VOX, la reconeguda marca britànica de renom mundial. Diversos models adquirits portaven el nom de "Royal Guardsman". Sembla ser que d’aquí prové el nom de la banda, un nom que, traduït, vol dir "els guàrdies reals".

El seu primer single, “Baby let's wait" (esperem un nen), publicat a principis de 1966, no va tenir gaire repercussió comercial. El seu segon senzill, però, editat el novembre d’aquell mateix any, incloïa "Snoopy vs. The Red Baron" (Snoopy contra el Baró Roig), un divertit tema d’aire marcial que va aconseguir la posició número 2 en el Billboard Hot 100 i es va mantenir en aquesta llista que certifica els 100 singles més venuts als Estats Units, durant dotze setmanes seguides.

A la setmana de la seva publicació, "Snoopy vs. The Red Baron" havia venut més d'un milió de còpies nomes als Estats Units, un temps més tard, va superar els tres milions d’exemplars a tot el món.

"Snoopy vs. The Red Baron" s’inicia amb una enèrgica al.locució en fals alemany: "¡Achtung!, jetzt wir singen zusammen die geschichte über donin schweinköpfigen hund und donin lieben Red Baron", text que es pot traduir, aproximadament, per la frase: "¡Atenció!, anem a cantar tots junts la història del gos amb cap de porc (Snoopy) i l'estimat Baró roig“.

Snoopy vs. The Red Baron
En l’apartat d’efectes sonors, al final de la primera estrofa, se sent la veu d’un suposat sergent alemany comptant diverses vegades fins a quatre: "Eins, zwei, drei, vier". Dos versos desprès, escoltem la cantarella d’un sergent anglès, o potser nord-americà: "left, two, three, four". A mitja cançó, de fons, es pot percebre el so d’un avió de combat, la detonació de metralladores i el soroll d'un bombarder fent un picat.

A remolc de l’èxit de "Snoopy vs. The Red Baron" The Royal Guardsmen va publicar diverses composicions més basades en la temàtica Snoopy: "The return of the Red Baron" i "Snoopy's Christmas". L’any 2006, The Royal Guardsmen, o el que quedava d'ells, va llançar "Snoopy vs. Osama".


Alacran

L'aràcnid de picada breu

Projecte personal de Fernando Arbex, Alacran va ser un contundent i efímer trio funky-rock creat a Madrid l'any 1969 i format a partir de la dissolució de Los Brincos. Amb Fernando Arbex a la bateria i percussió, la terna artística es completava amb Oscar Lazprilla als teclats i la guitarra i Ignacio “Iñaki” Egaña al baix i veu cantant del grup.

A finals de 1969, Fernando, Oscar i Iñaki entren als estudis de gravació Celada de Madrid per enregistrar el que seria el seu únic disc, l’homònim, "Alacran". Un àlbum autoproduït per ells mateixos que es va publicar l’any següent i que va ser distribuït, sense campanya publicitària, pel segell discogràfic Zafiro.

Es tracta d’un notable treball cantat tot ell en anglès, un disc amb tocs de rock progressiu influenciat pel funk i els ritmes llatins del guitarrista mexicà Carlos Santana, una de les tendències musicals que imperava en aquell període. Un concís vinil de llarga durada, de tant sols sis cançons i de només vint-i-cinc minuts de durada que, gairebé sense promoció, va causar cert enrenou a l’època.

El disc s’obre amb la vibrant "Sticky" (enganxós), un tema amb un irresistible ritme funky marcat inicialment pels bongos i la bateria, dos elements als quals se li afegeix, més tard, el so punyent de la guitarra; és tracta d'una de les millors composicions del disc, un tema acreditat a Fernando Arbex en solitari que demostrava la intensitat compositiva i instrumental de l'esmentat músic madrileny.

Sticky
El projecte Alacran, però, va ser breu: Oscar Lazprilla, al cap de poc temps d’iniciar aquesta aventura, va conèixer una noia britànica i se'n va anar a viure amb ella a Londres. Per la seva banda, Fernando Arbex i Iñaki Egaña van acordar dissoldre el grup i, alhora, junts, van iniciar un nou projecte musical: Barrabas.

El que més sorprèn de Alacran és que, havent publicat tant sols un elapé i un single extret d'aquest àlbum, comercialitzats tots dos gairebé sense promoció i, tenint en compte que no van fer cap actuació en directe, estan considerats un grup emblemàtic, una formació venerada pels seguidors de l'ona musical pop-rock de finals dels anys seixanta.


The Rubettes

Un prec amb nota alta

Sextet britànic de pop-rock creat a Londres l'any 1973 i format, inicialment, per Alan Williams (guitarra i veu cantant), John Richardson (bateria i veus), Mick Clarke (baix i veus), Tony Thorpe (guitarra solista i veus), Pete Arnesen (piano) i Bill Hurd (teclats).

Emmarcats dins el corrent "glam rock", el característic moviment artístic/musical que va dominar durant la primera meitat del setanta, The Rubettes es va caracteritzar per una aparença molt peculiar: habitualment sortien a l'escenari amb pantalons i americana blanca i amb una enorme boina al cap, sempre a joc amb el color del vestit, una indumentària força original per a una banda de rock.

El seu primer single, publicat l’any 1974, incloïa "Sugar baby love" (dolç amor meu), una romàntica cançó que va aconseguir escalar al primer lloc de les llistes d’èxits de molts països i que va constituir un Boom musical a nivell mundial, sobretot a Europa."Sugar baby love" va ser punxada a totes les discoteques i el vinil va vendre sis milions de còpies a tot el mon.

Enregistrada per músics de sessió, només John Richardson, Alan Williams i Pete Arnesen van participar, en diferent mesura, en la seva gravació. També cal destacar el falset, increïblement alt, que obre el tema i que es repeteix a mitja cançó, cortesia del cantant i músic d'estudi britànic Paul Da Vinci (Paul Prewer), una introducció memorable.

Sugar baby love
Enganxosa i amb un ritme molt ballable, "Sugar baby love", amb el seu cor de veus a l'estil "du-duá", repetint durant tota la cançó: "Bop-Shu-Waddy" i amb un emotiu recitat en la part final, The Rubettes va saber, encertadament, reproduir el so i l’esperit melòdic dels grups músic-vocals dels anys 50.

Amb una lletra molt ensucrada, un text curt, però, amb un missatge molt directe, les estrofes de "Sugar baby love", expressen el penediment i la súplica de perdó d'una persona que, dins el context d'una relació de parella, ha tingut una ensopegada. Per això, en reconèixer l'error, el noi intenta reparar el dany causat, ja que no vol ser el causant de la tristor de la seva xicota.