Chicken Shack

La banda dels pollastres de corral

Banda britànica de blues creada l’any 1965 en format trio a Birmingham i composta per Stan Webb (guitarra i veu), Andy Silvester (baix) i Alan Morley (bateria). Tres anys després, s'uniria al grup la vocalista, teclista i compositora Anne Christine Perfect (Christine McVie), una cantant que, temps més tard, s'uniria a Fleetwood Mac, després de contraure matrimoni amb el seu baixista, John McVie.

El 13 d’agost de 1967, Chicken Shack faria el seu debut al Regne Unit, va ser dins el National Jazz and Blues Festival, un certamen musical de tres dies de durada celebrat al Royal Windsor Racecourse (l’hipòdrom Reial de Windsor) i al costat de grans noms de la música pop de l’època, com ara, Cream, Fleetwood Mac o John Mayall's Bluesbreakers. Amb anterioritat, Chicken Shack havia estat banda resident al llegendari Star Club d'Hamburg.

L'any 1968, Chicken Shack, va signar contracte discogràfic amb el segell Blue Horizon, un dels pilars del blues britànic. Amb aquesta companyia enregistraria el seu primer disc, l’àlbum "40 Blue Fingers, freshly packed and ready to serve" (40 Blue Fingers, acabats d'empaquetar i llestos per a servir), un elapé que va gaudir de força èxit.

Com anècdota, esmentar que l’excel.lent guitarrista Stan Webb, embogia als seus seguidors atès que, moltes vegades, durant els concerts en directe de la banda, actuava colze a colze amb els espectadors, fent els seus solos de guitarra entre el públic, ja que es comenta que el cable de la seva guitarra tenia una llargada de més de 50 metres.

Per altre banda, Anne Christine Perfect, d'acord amb la valoració efectuada per la publicació musical Melody Maker, va ser aclamada dos anys seguits, el 1969 i el 1970, la "millor cantant femenina de l’any" del Regne Unit; primer, com a component de Chicken Shack, després, pel seu primer àlbum en solitari.

Chicken Shack
El mes de febrer de 1969, Chicken Shack va entrar a l'estudi de gravació per a enregistrar una versió de "I would rather go blind" (prefereixo quedar-me cega), un emotiu blues de gran qualitat, tant vocal con instrumental, tot i què és una cançó estructurada sobre la base de dos únics acords.

Es tracta d’una adaptació del tema que l'any anterior havia popularitzat la cantant nord-americana Etta James, una de les grans veus del rhythm & blues.

"I would rather go blind" va representar l’èxit més significatiu d'aquesta excel.lent i poc coneguda banda britànica.


Village People

Una mostra dels estereotips del poble americà

Innovador (en aquells temps) sextet vocal creat l’any 1977 a Nova York. Una formació coneguda tant per la seva estètica festiva com per les seves peculiars disfresses, les seves enganxoses i divertides cançons, les seves suggerents lletres, plenes de doble sentit i les seves coreografies. Els membres originals de la banda eren: Victor Willis (caracteritzat de policia i cantant solista del grup), Felipe Rose (l’indi), David Hodo (el paleta), Alex Briley (el militar), Glenn Hughes (el motorista) i Randy Jones (el cowboy).

El primer gran èxit de Village People va ser "Macho man" un tema comercialitzat el mes de febrer de 1978 que formava part de l’àlbum homònim de mateix nom. La cançó va aconseguir situar-se a la posició 25 de les llistes d’èxits pop dels Estats Units.

El mes de novembre de 1978, el sextet publica en format single, "Y.M.C.A.", una cançó extreta del seu tercer àlbum d’estudi, "Cruisin’". "Y.M.C.A." va assolir la segona posició de les llistes dels Estats Units i el primer lloc a les llistes del Regne Unit, convertint-se en un dels èxits més destacats de Village People.

"Y.M.C.A." té el mèrit, a més, de ser un dels pocs singles que ha aconseguit vendre més de deu milions de còpies a tot el món. A finals de la dècada dels setanta (i fins i tot, avui dia), ha sonat fins a la sacietat a totes les emissores de radio i ha estat punxada pràcticament a totes les discoteques de tot món.

"Y.M.C.A." però, no va estar exempta de polèmica: la Young Men's Christian Association (YMCA), una associació cristiana fundada a Londres l’any 1844, que està repartida per nombrosos països i que es dedica a l'ajuda i orientació dels joves, es va sentir afectada quan els Village People, un col.lectiu que s'havia declarat obertament homosexual, els va dedicar la cançó i, per aquest motiu, va presentar una querella contra el grup.

Village PeopleNo obstant això, al cap de poc temps, sense donar gaires explicacions, la demanda va ser retirada (segons sembla tot es va solucionar fora dels jutjats i, segurament, amb un grapat de diners pel mig). La controvèrsia, però, també va ajudar a donar més publicitat a "Y.M.C.A.".

Tot i que, presumiblement, el nom de la banda feia honor al barri de Greenwich Village, la zona novaiorquesa d’ambient gai situada al districte del Baix Manhattan, i encara que els Village People fossin el grup insígnia del moviment gai dels anys setanta, sembla ser, que, només dos dels seus components eren obertament homosexuals: l'indi i el cowboy.


Electric Light Orchestra

El grup que sempre ha brillat amb llum pròpia

Septet anglès de pop-rock simfònic conegut també per les seves sigles, "ELO". Un grup creat l’any 1970 a la ciutat de Birmingham pels músic britànics Jeff Lynne i Roy Wood, desprès d'haver fructificat la seva idea de formar una banda de rock que incorporés instruments de vent i de corda per a dotar les seves composicions d’un estil musical de caire clàssic.

La idea bàsica del dos músics era barrejar les tendències musicals del pop/rock amb elements de música clàssica: no tant la complexitat de les partitures d’aquest gènere musical com sí, els seus matisos sonors, es a dir, els elements instrumentals. En resum, cançons pop-rock agradablement simfòniques i recolzades amb iconografia futurista.

Després del seu prometedor primer àlbum d’estudi, un disc que la ELO va publicar l’any 1971 amb el títol genèric de "Electric Light Orchestra", van aparèixer les primeres divergències en la formació i, fruit d'aquestes desavinences, Roy Wood, el membre cofundador de la banda, va decidir abandonar el grup.

El mes de octubre de 1975, "Evil woman" (dona dolenta/malvada) es va convertir en un dels primers èxits internacionals de la banda. Segons Lynne, "Evil woman" va ser una de les cançons que més ràpid va escriure, la va composar en menys de mitja hora i, originalment, estava concebuda com a farciment de "Face the music" (cara a la música), el cinquè àlbum del grup, un disc enregistrat als Musicland Studios de Munich.

El single de "Evil woman", publicat juntament amb una versió en directe de "10538 Overture", es va situar al "top ten" musical del Regne Unit i dels Estats Units. El vers "There's a hole in my head where the rain comes in" (hi ha un forat al meu cap on entra la pluja), inclòs a les estrofes de "Evil woman" és un tribut que rendeix Lynne a la cançó de The Beatles "Fixing a hole" (arreglant un forat), un tema inclòs en l’excel.lent àlbum "Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band" (1967).

Electric Light Orchestra
Malgrat l'èxit que van obtenir al Regne Unit, els seus primers singles, la Electric Light Orchestra sempre va gaudir de més popularitat als Estats Units, país on es van convertir en una de les bandes pop/rock amb més vendes de discos de tota la indústria musical. S’ha de tenir en compte que, fins ara, la ELO, ha venut més de cinquanta milions de discos a nivell mundial.

A mitjans dels anys setanta, impactat per la seva popularitat, els seus concerts en viu i les seves composicions, John Lennon va declarar: "Si els Beatles encara estiguessin junts i en actiu, el seu so seria molt similar al de la ELO". Un fantàstic compliment vers aquesta admirable banda anglesa.


Slade

Bon Nadal i felis any 9 a totom

Quartet britànic de rock creat l'any 1966 a Wolverhampton, un municipi anglès situat a la perifèria de Birmingham. El grup estava compost pel bateria Don Powell, el guitarra solista Dave Hill, el cantant i guitarrista Noddy Holder i per Jim Lea al baix, harmònica, violí i teclats. Pioners del gènere musical glam-rock, l'avantsala del moviment punk, va ser una de les bandes angleses que més èxit comercial va obtenir durant la primera meitat dels anys setanta.

A diferència d'altres grups i artistes glam-rock de l'època, Slade, amb el seu look desenfadat, mai va presentar una imatge transgressora sinó, més aviat, pintoresca. Entre 1971 i 1974 el grup va situar dotze singles en el "top ten" britànic, sis d'ells en la posició número 1. Slade va ser un dels conjunts de rock del Regne Unit que va gaudir de més popularitat en aquell període.

Slade també seria coneguda per les seves festives i enèrgiques actuacions en viu i per les seves deliberades faltes d'ortografia (una gamberrada original) escrites en els títols de les seves cançons: "Coz I luv you" (because I love you = per què t'estimo), "Cum on feel the noize" (come on feel the noise = vine a sentir el soroll) o "Gudbuy T’ Jane" (goodbye to Jane = adéu a Jane), entre d’altres.

El mes de desembre de 1973, Slade va publicar en format single la cançó nadalenca d’estil pop "Merry Xmas everybody" (Bon Nadal a tothom), un tema escrit per Noddy Holder i Jim Lea que es va transformar en el senzill més venut de la banda, va despatxar més d'un milió de còpies en la seva primera edició.

Slade
A més, "Merry Xmas everybody" no va assolir només la fita de conquerir la posició número 1 a les llistes angleses, sinó que s’hi va mantenir fins al de febrer de l'any següent. Si això no fos suficient, "Merry Xmas everybody" s’ha convertit, avui dia, en un estàndard nadalenc, reproduït regularment per Nadal en la majoria de llars i pubs del Regne Unit.

Slade, però, va fracassar en el seu intent de triomfar en el mercat nord-americà, ja que en aquell continent, la seva música va passar bastant desapercebuda. Tot i això, va deixar el seu segell estampat en diverses bandes de rock nord-americanes que consideren a Slade una de les seves principals influències musicals.
Bon Nadal


Brenda Lee

Una veu extraordinària plena de sentiment

Brenda Lee és el sobrenom artístic de Brenda Mae Tarpley,una cantant nord-americana de country pop, soul i rhythm and blues nascuda a Atlanta, la capital de l'estat de Geòrgia. Una nena prodigi que, a molt curta edat, va aconseguir convertir-se en ídol adolescent gràcies a la seva poderosa veu de cantant veterana. Brenda Lee va començar a exhibir la seva capacitat vocal amb tan sols tres anys; als cinc, va guanyar el seu primer concurs musical i, als set, ja actuava regularment en una emissora de radio local.

L’any 1956, amb tant sols dotze anys, Brenda Lee va debutar discogràficament, arrasant les llistes d’èxits nord-americanes amb temes com "Jambalaya", "Bigelow 6-200" o "I'm gonna lasso Santa Claus". L'any 1958, el seu "Rockin' around the Christmas tree" (ballant rock al voltant de l'arbre de Nadal) es va convertir en una de les nadales d'estil rocker més populars de tots els temps.

L’any 1960, a l’edat de 15 anys i en una magnífica interpretació plena de sentiment i sensibilitat, Brenda Lee va publicar "I'm sorry" (ho sento), una delicada balada que, d’acord amb la valoració feta per la revista nord-americana Allmusic, és una de les millors composicions d’estil pop adolescent d’aquella època.

Brenda Lee va enregistrar "I'm sorry" a principis de 1960, però, la discogràfica Decca Records va retardar el llançament del single, ja que tenia moltes reticències a l'hora de publicar-lo, ja que opinava que una joveneta de tant sols quinze anys, no era prou madura per difondre un text sentimental que versava sobre una història d’amor i penediment femení.

Brenda Lee
Finalment, el mes de maig, el single va veure la llum, es va editar sota l'estratègia de degradar "I'm sorry" a la cara "B" del disc i de promocionar, bàsicament, la cara principal, un tema marxós i agradable, titulat, "That's all you gotta do" (això és tot el que has de fer).

Malgrat que "That's all you gotta do" va funcionar força bé, va aconseguir la posició número 6 a les llistes Billboard Hot 100, "I'm sorry" seria el tema que passaria a la història, ja que va assolir la primera posició d'aquestes llistes i va catapultar a Brenda Lee a l’estrellat internacional.

Ho sento, ho sento molt.
Em vaig comportar com una tonta, ...


The Trashmen

L'esbojarrat ocellot dels escombriaires

Quartet nord-americà format l'any 1962 a Minneapolis, la ciutat més poblada de l'estat de Minnesota. Una banda composta per Steve Wahrer (bateria i cantant), Tony Andreason (veus i guitarra solista), Dal Winslow (veus i guitarra rítmica) i Bob Reed (al baix). El seu estil era una barreja de surf rock, beat i rock and roll.

L'any 1964, The Trashmen (els escombriaires) publiquen el seu primer àlbum, "Surfin' bird" (l'ocell surfista), un disc del qual s’extreu el single del mateix nom, un títol que els va portar a aconseguir el reconeixement del públic i que va representar l’èxit més important del grup.

"Surfin' bird" no és una cançó del tot original, ja que es va formar arran de fusionar tres temes de The Rivingtons, un quartet vocal de "doo woop" (du-dua) dels anys cinquanta, que l’any 1962 van publicar "Papa-Oom-Mow-Mow". Degut a l'èxit de "Papa-Oom-Mow-Mow", The Rivingstons es van animar a treure al mercat un nou tema semblant: "Mama-Oom-Mow-Mow", una composició que va passar força desapercebuda. El seu següent senzill, titulat "The Bird's the Word", obtindria un èxit força relatiu.

I així és com Steve Wahrer de The Trashmen va crear "Surfin’ bird", barrejant "Papa-Oom-Mow-Mow" amb "The Bird's the word" i afegint-li el ritme accelerat de "Mama-Oom-Mow-Mow".

"Surfin' bird", segons com es miri, té la lletra més divertida o més absurda de tota la història de la música pop/rock. Només té quatre frases comprensibles, la resta dels dos minuts i mig que dura la cançó, és un deliri del cantant, repetint desenes de vegades el famós "Papa Ooma Mow Mow". Musicalment, a més, és un tema molt simple, es considera una cançó monocord, tot i que, realment, té tres acords.

The Trashmen
"Surfin' bird" és un himne a la música pop/rock genialment eixelebrada. Al llarg del temps, ha format part de la banda sonora de diverses series i pel.lícules; també, ha estat versionada en múltiples ocasions per diferents grups.

Hi ha molta gent que odia aquesta cançó, però també hi ha qui diu que va ser el primer tema proto-punk de la història. Aquí us deixo la cançó i un tros de la seva surrealista lletra, valoreu vosaltres mateixos:

Tothom ha sentit parlar de l'ocell,
l'ocell és la paraula.
Tothom parla de l'ocell,
tothom sap que l'ocell és la paraula...


Anita Ward

La noia que volia que li toquessin la campaneta

Vocalista nord-americana natural de Memphis, la ciutat bressol del blues i el municipi més gran de l’estat de Tennessee. Una artista mundialment coneguda pel seu èxit "Ring my bell" (toca la meva campana/el meu timbre), de fet, l’únic èxit de la seva carrera artística, un tema que Ward va publicar en format single l'any 1979 i que va aconseguir, entre d'altres, la primera posició de les llistes d’èxits del Regne Unit, dels Estats Units i del Canadà.

Sembla ser que "Ring my bell" estava destinada, en principi, a una jove cantant d'onze anys que es deia Stacy Lattisaw, la lletra de la cançó, una mica càndida, tractava de dos adolescents que es passen tot el dia parlant per telèfon.

Però, just en el moment en que Stacy estava a punt d’enregistrar la cançó, la joveneta va canviar de discogràfica i, llavors, "Ring my bell”, es va oferir a Anita Ward, que, tot i que, en principi, va rebutjar l’oferiment, finalment el va acceptar davant la insistència del seu productor, que volia llançar el tema aprofitant el moment d'auge de la música "disco", el gènere imperant a les discoteques en aquell moment, això sí, modificant la seva lletra per orientar-la a un públic més adult.

Reescrita la cançó, ens trobem amb un text que, si ens hi fixem bé, observem que podria tenir un doble sentit, una connotació de caire sexual. Analitzem unes frases de la seva primera estrofa: "Bé, ajeu-te i relaxa't mentre recullo els plats. Desprès, podem fer sonar la campana: pots tocar la meva campana, pots tocar la campana,....Vosaltres mateixos.

Ring my bellSerà pel seu ritme, pels seus divertits efectes sonors, per l’excel.lent veu d'Anita Ward o pels seus cors, serà pel que sigui, però, la veritat és que, "Ring my bell" està considerada un clàssic de la millor època de la música "disco". Un títol que en aquell període, a ritme de campaneta, va sonar a quasi totes les discoteques del món.

Poc desprès de la seva publicació, un accident de cotxe, discrepàncies amb el seu productor i el declivi de la música "disco", van posar fi a les il.lusions d’Anita Ward, una llicenciada en psicologia que mai va imaginar que arribaria tan lluny en el negoci de la música, de continuar amb la seva efímera, però reeixida, carrera artística.


Pat Boone

Una divertida peça clàssica d'inicis dels seixanta

De nom complet, Charles Eugene Patrick Boone, Pat Boone és un cantant, compositor i actor nord-americà oriünd de Jacksonville, un municipi de l'estat de Florida. Als dos anys, Pat es va traslladar amb la seva família a Nashville, Tennessee, la capital de la música country i, posteriorment, a Denton, una població de mida mitjana de l’estat de Texas.

D'acord amb les llistes que regularment edita la revista Billboard, la publicació nord-americana especialitzada en la divulgació d’informació musical, Pat Boone va ser el segon artista més important de les llistes de popularitat de finals dels anys cinquanta, només per darrere de Elvis Presley. I, d’acord amb la classificació dels primers 40 artistes del Top 100 dels anys 1955-1995, Pat Boone es va situar en el lloc número 9, darrere de The Rolling Stones i de Paul McCartney.

Elegant, ben plantat i ben calçat, sempre amb les seves característiques sabates blanques, Pat Boone encara manté el meritori rècord d’artista que figura 220 setmanes consecutives en les llistes nord-americanes d'èxits amb una o més cançons cada setmana.

Tot i ser un cantant melòdic, l'any 1962, Pat Boone va triomfar amb "Speedy Gonzales", un tema que va constituir el seu últim gran èxit. Es tracta d’un divertit homenatge al vertiginós i llegendari ratolí homònim, protagonista d’una famosa sèrie de televisió de dibuixos animats, que en aquell període gaudia de fama mundial. Un rosegador que parlava amb accent mexicà i que portava la falca de "el ratolí més ràpid de Mèxic".

Enregistrada a Londres i a ritme de "twist", l’"Speedy Gonzales", de Pat Boone va ser tot un esdeveniment; va assolir els primers llocs de les llistes d’èxits de molts països i es va mantenir en el rànquing Billboard Hot nord-americà prop de 13 setmanes. Va ser tal l'èxit de la cançó que una còpia de la partitura està dipositada a la Biblioteca Britànica de Londres per a la posteritat.

Pat Boone
En la producció del disc, Boone es va permetre el luxe de incloure a dos convidats: un era Mel Blanc, la veu del dibuix animat fins l’any 1989; l'altre, la veu que entona el "La, la, la, la...", responsabilitat de Robin Ward (Jacqueline McDonnell), una jove cantant hawaiana, vocalista de sessió, que un any més tard, aconseguiria un important èxit amb "Wonderful summer" (estiu meravellós), un títol que, només als Estats Units, va vendre més d'un milió de còpies.

Anteriorment, "Speedy Gonzales" havia estat editada pel cantant novaiorquès David Dante (David Alexander Hess), un dels seus coautors, però la seva versió no va aconseguir gaire èxit, ràpidament va passar a l'oblit.


Miguel Ríos

La cançó que més alegria va proporcionar a Mike Ríos

Cantant i compositor nascut al barri de La Cartuja del municipi andalús de Granada. Com a solista, Miguel Ríos ha estat un dels pioners del gènere rock a Espanya. Va estar en actiu des d’inicis dels anys seixanta, època en què era conegut com a Mike Ríos i quan, comercialment, carregava amb el sobrenom de "El Rei del Twist".

El 2 de gener de 1962, amb la discogràfica Philips (Polygram), Miguel Ríos enregistra les seves quatre primeres cançons: "El twist", "Pera madura", "Twist de Saint-Tropez" i "Cayendo lágrimas", un EP pel qual Miguel Ríos va cobrar la substanciosa quantitat de 3.000 pessetes (18 euros).

Durant la dècada dels seixanta, Miguel Ríos va publicar diverses composicions que van gaudir de bastant d'èxit comercial, títols com ara "Popotitos" (1962), "La pecosita" i "Da-do-rom-rom" (1963), "Ahora que he vuelto" (1966), "El rio" (1968) i "Vuelvo a Granada" (1968).

Però, va ser l’any 1969 quan el cantant granadí va aconseguir l’èxit més transcendental de la seva carrera. Va ser quan, en plena era del rock simfònic, el seu "Himno a la alegría", una adaptació del quart i últim moviment de la novena simfonia del compositor alemany Ludwig van Beethoven, que va comptar amb els arranjaments musicals del compositor argentí afincat a Espanya, Waldo de los Ríos (Osvaldo Nicolás Ferraro), va assolir fama universal, convertint instantàniament a Miguel Ríos en estrella pop internacional.

Miguel Ríos
La versió en anglès, editada amb el títol de "A song of joy", va constituir un aclaparador èxit mundial: va vendre set milions de còpies a tot el món i va copar els primers llocs de les llistes d’èxits de diversos països, com ara, els Estats Units, Alemanya, Regne Unit, Itàlia o França. Així mateix, va gaudir de forta repercussió mediàtica al Japó, Suècia, Àustria, Canadà i a Holanda.

Com a curiositat, sembla ser, que "Himno a l'alegria", es va comercialitzar als Estats Units amb l’etiqueta de tema pacifista, promocionant-se com a himne compromès.

Escucha hermano la canción de la alegría,
el canto alegre del que espera un nuevo día,...


Ramones

La vena punk del clan dels Ramons

Potent banda nord-americana de punk rock formada l'any 1974 a Forest Hills, un barri de classe mitjana situat al districte de Queens de Nova York i l'indret on residien tots els membres fundadors del grup: el guitarrista Johnny Ramone (John Cummings), el baixista Dee Dee Ramone (Douglas Colvin), el cantant Joey Ramone (Jeffrey Hyman) i el bateria Tommy Ramone (Thomas Erdelyi).

Sembla ser que el quartet va triar el nom de Ramones després de descobrir que durant cert període, per passar desapercebut, el beatle Paul McCartney viatjava amb el nom fictici de Paul Ramon.

Pioners i líders del moviment contracultural punk nord-americà, Ramones va fonamentar les bases d’aquest gènere musical amb temes sobris, minimalistes, força enganxosos i molt repetitius, unes composicions que, sovint, anaven acompanyades de lletres molt simples, la majoria d’elles, sense cap mena de sentit.

El mes d’abril de 1976, Ramones va publicar el seu disc de debut, un single de dues cançons que incloïa "Blitzkrieg bop" (atac llampec). Avui dia, resulta gairebé impossible no reconèixer a la banda en escoltar el conegut crit de guerra amb què arrenca aquesta cançó: "Hey ho, let 's go!" (hey-ho, som-hi).

Ramones
Amb tres simples acords, "Blitzkrieg bop" defineix perfectament el so característic que, a partir de llavors, distingiria al quartet novaiorquès al llarg de tota la seva carrera musical.

Diuen els entesos que "Blitzkrieg Bop" va iniciar als Estats Units el gènere musical "punk rock".

Sembla ser que Blitzkrieg Bop era una precisa tàctica de guerra utilitzada per l'alemanya nazi durant la Segona Guerra Mundial. Consistia en un atac directe i ràpid a l’enemic amb l'objectiu de destruir les defenses dels territoris abordats i així, poder-los conquerir en un tres i no res.