Miguel Ríos

La cançó que més alegria va proporcionar a Mike Ríos

Cantant i compositor nascut al barri de La Cartuja del municipi andalús de Granada. Com a solista, Miguel Ríos ha estat un dels pioners del gènere rock a Espanya. Va estar en actiu des d’inicis dels anys seixanta, època en què era conegut com a Mike Ríos i quan, comercialment, carregava amb el sobrenom de "El Rei del Twist".

El 2 de gener de 1962, amb la discogràfica Philips (Polygram), Miguel Ríos enregistra les seves quatre primeres cançons: "El twist", "Pera madura", "Twist de Saint-Tropez" i "Cayendo lágrimas", un EP pel qual Miguel Ríos va cobrar la substanciosa quantitat de 3.000 pessetes (18 euros).

Durant la dècada dels seixanta, Miguel Ríos va publicar diverses composicions que van gaudir de bastant d'èxit comercial, títols com ara "Popotitos" (1962), "La pecosita" i "Da-do-rom-rom" (1963), "Ahora que he vuelto" (1966), "El rio" (1968) i "Vuelvo a Granada" (1968).

Però, va ser l’any 1969 quan el cantant granadí va aconseguir l’èxit més transcendental de la seva carrera. Va ser quan, en plena era del rock simfònic, el seu "Himno a la alegría", una adaptació del quart i últim moviment de la novena simfonia del compositor alemany Ludwig van Beethoven, que va comptar amb els arranjaments musicals del compositor argentí afincat a Espanya, Waldo de los Ríos (Osvaldo Nicolás Ferraro), va assolir fama universal, convertint instantàniament a Miguel Ríos en estrella pop internacional.

Miguel Ríos
La versió en anglès, editada amb el títol de "A song of joy", va constituir un aclaparador èxit mundial: va vendre set milions de còpies a tot el món i va copar els primers llocs de les llistes d’èxits de diversos països, com ara, els Estats Units, Alemanya, Regne Unit, Itàlia o França. Així mateix, va gaudir de forta repercussió mediàtica al Japó, Suècia, Àustria, Canadà i a Holanda.

Com a curiositat, sembla ser, que "Himno a l'alegria", es va comercialitzar als Estats Units amb l’etiqueta de tema pacifista, promocionant-se com a himne compromès.

Escucha hermano la canción de la alegría,
el canto alegre del que espera un nuevo día,...


Ramones

La vena punk del clan dels Ramons

Potent banda nord-americana de punk rock formada l'any 1974 a Forest Hills, un barri de classe mitjana situat al districte de Queens de Nova York i l'indret on residien tots els membres fundadors del grup: el guitarrista Johnny Ramone (John Cummings), el baixista Dee Dee Ramone (Douglas Colvin), el cantant Joey Ramone (Jeffrey Hyman) i el bateria Tommy Ramone (Thomas Erdelyi).

Sembla ser que el quartet va triar el nom de Ramones després de descobrir que durant cert període, per passar desapercebut, el beatle Paul McCartney viatjava amb el nom fictici de Paul Ramon.

Pioners i líders del moviment contracultural punk nord-americà, Ramones va fonamentar les bases d’aquest gènere musical amb temes sobris, minimalistes, força enganxosos i molt repetitius, unes composicions que, sovint, anaven acompanyades de lletres molt simples, la majoria d’elles, sense cap mena de sentit.

El mes d’abril de 1976, Ramones va publicar el seu disc de debut, un single de dues cançons que incloïa "Blitzkrieg bop" (atac llampec). Avui dia, resulta gairebé impossible no reconèixer a la banda en escoltar el conegut crit de guerra amb què arrenca aquesta cançó: "Hey ho, let 's go!" (hey-ho, som-hi).

Ramones
Amb tres simples acords, "Blitzkrieg bop" defineix perfectament el so característic que, a partir de llavors, distingiria al quartet novaiorquès al llarg de tota la seva carrera musical.

Diuen els entesos que "Blitzkrieg Bop" va iniciar als Estats Units el gènere musical "punk rock".

Sembla ser que Blitzkrieg Bop era una precisa tàctica de guerra utilitzada per l'alemanya nazi durant la Segona Guerra Mundial. Consistia en un atac directe i ràpid a l’enemic amb l'objectiu de destruir les defenses dels territoris abordats i així, poder-los conquerir en un tres i no res.


The Hues Corporation

Un vaixell que mai va anar a la deriva

Grup vocal mixt afroamericà de música pop, soul i funk creat l’any 1969 a Santa Mònica, municipi turístic situat a l’estat nord-americà de Califòrnia. Originalment, la formació estava composta pels vocalistes Bernard St. Clair Lee i Fleming Williams i per la cantant Hubert Ann Kelley.

Sembla ser que, inicialment, el nom del trio havia de ser The Children of Howard Hughes (els fills de Howard Hugues), un apel.latiu que la seva companyia discogràfica va rebutjar. Més tard, seguint la seva fixació vers l'excèntric magnat americà Howard Hughes, van prendre el nom d'una de les seves corporacions privades (eliminant un parell de lletres del nom, per evitar problemes legals): The Hues Corporation.

El primer èxit del grup va arribar l'any 1972, va ser actuant en la pel.lícula de terror, "Blacula", un film enquadrat dins el moviment cinematogràfic blaxploitation, en el qual, un antic príncep africà és transformat en vampir i terroritza la ciutat de Los Angeles. La pel.licula va rebre crítiques mixtes, tot i que, als Estats Units, va ser un dels films més taquillers de l’any. The Hues Corporation, a més, va col.laborar amb la seva banda sonora component i interpretant tres temes musicals.

Avui dia, si algú veu "Blacula" es mor de riure, perquè la pel.lícula és ridícula i els seus efectes especials són innocents i bastant dolents, però, en aquella època, la peli va obtenir bastant d’èxit.

El tema "Rock the boat" (sacsejar el vaixell), formava part de l’àlbum de debut de The Hues Corporation, un disc publicat l’any 1973 sota el títol de "Freedom for the Stallion" (llibertat per al semental). El mes de juny de 1974, la cançó seria llançada en format single.

The Hues Corporation
Es tracta d’una peça molt ballable, caracteritzada per una perfecte conjunció de veus i una excel.lent qualitat musical que s'enquadra, a parts iguals, dins dels gèneres pop, soul i disco.

"Rock the boat" es va convertir en el tema més conegut i el que més èxit va proporcionar al grup, assolint la primera posició del Billboard Hot 100 nord-americà. Està considerat un dels primers hits de l’era "disco", el gènere musical que va dominar la segona meitat de la dècada dels setanta. El disc va vendre més de dos milions de còpies i va ser recompensat amb un disc d’or. Malgrat tot això, The Hues Corporation no va poder reproduir el seu triomf inicial i es va dissoldre l’any 1978.


The New Seekers

Ja ho deia l'anunci: Tot va millor amb Coca-cola

Banda britànica creada l’any 1969 per l'australià Keith Potger després de la dissolució de la banda austral d’estil folk-pop, The Seekers. La nova (new) formació, desprès de diversos canvis, quedaria integrada per Eve Graham, Lyn Paul, Marty Kristian, Peter Doyle i Paul Layton. La idea inicial de The New Seekers era la de dirigirse al mateix tipus de públic que abans tenia The Seekers, però, decantant-se més per composicions pop-rock.

En els primers dos anys d’existència, The New Seekers va llançar diversos singles, discos que van obtenir un escàs reconeixement comercial. Finalment, el mes de juny de 1971, el quintet va publicar, "Never ending song of love" (mai s’acaba la cançó de l’amor), un tema que va tenir força èxit al Regne Unit.

Sortosament, a finals de 1971, se'ls va fer una oferta d'aquelles que costa rebutjar: enregistrar "I'd like to buy the world a coke" (m'agradaria convidar al món a una Coca-Cola), un enganxós i optimista tema musical d'un minut de durada, compost expressament per a una campanya publicitària de Coca-Cola, un espot de televisió batejat amb el nom de Hilltop que, posteriorment, s'emetria per tot el món.

En l’esmentat anunci, d’estil coral, joves de totes les races i religions transmetien un missatge de solidaritat i esperança per assolir un món millor, tot invocant a la pau i a la fraternitat entre tots els éssers humans. Un espot que va tenir un enorme ressonància, convertint-se, amb el temps, en una de les campanyes més emblemàtiques de la marca Coca-Cola i en un èxit que va sobrepassar l'àmbit de la publicitat.

The New Seekers
La repercussió mundial de "I'd like to buy the world a coke" no podia quedar sense recompensa. The New Seekers la va tornar a enregistrar allargant-la fins al dos minuts i vint segons, despullant-la del seu missatge publicitari i titulant-la: "I'd like to teach the world to sing" (m'agradaria ensenyar al món a cantar). Amb aquest títol, la banda britànica aconseguiria el seu primer èxit mundial.

La versió espanyola de l’espot deia, "Al mundo entero quiero dar, un mensaje de paz,..." i a molta gent, l'anunci els va arribar al mateix temps que la renovada cançó, un fet que donava la impressió que Coca-Cola s'havia aprofitat d’un èxit de The New Seekers per inserir-lo al seu anunci, quan, en realitat, va ser justament al revés.


Boney M.

Un relat bíblic divulgat en format discotequer

Grup vocal de música "disco", format l’any 1975 als Països Baixos i compost per quatre artistes d’origen antillà: Marcia Barrett, Maizie Williams, Liz Mitchell i Bobby Farrell. Un quartet creat per l’espavilat productor i compositor alemany Frank Farian que, amb unes veus, una coreografia i un ritme enganxós, força comercial, va aconseguir notables quotes de popularitat durant la dècada dels anys setanta del segle passat.

Tot i que Bobby Farrell sempre va aparèixer amb l’etiqueta de vocalista masculí del grup, Frank Farian va revelar, posteriorment, que era ell qui posava la veu a l'estudi de gravació i que Farrell, el peculiar ballarí del grup, amb el seu característic cabell afro/esponjós, els seus ajustats vestits, que deixaven al descobert els pèls del pit i la seva autòmata manera de ballar i gesticular, mai va fer cap contribució vocal en cap enregistrament de Boney M..

Desprès de conquerir els primers llocs de les llistes d’èxits alemanyes i britàniques amb "Daddy Cool" (1976) i "Ma Baker" (1977), l’any 1978, Boney M. publica en format single un dels seus gran èxits: "Rivers of Babylon" (rius de Babilonia), una enganxosa cançó basada en un himne de la Bíblia que expressa el lament del poble jueu a l'exili després de la conquesta de Jerusalem (Sion, en hebreu), l'any 586 a. C., per part de l'Imperi Babilònic.

Rivers of Babylon
"Rivers of Babylon" és un tema espiritual, una cançó composta l’any 1970 per Trevor McNaughton i Brent Dowe, dos integrants del trio vocal jamaicà de música reggae, The Melodians que, en poc temps, es va convertir en un himne rastafari; no obstant això, "Rivers of Babylon" només es faria mundialment famosa quan Boney M. va popularitzar la seva versió en format música "disco".

En la seva època, les místiques estrofes de "Rivers of Babylon", sense saber-ho, van inundar d'espiritualitat els cossos dels ballarins discotequers i de molts melòmans. L'únic pecat (venial) que, presumiblement, podria provocar "Rivers of Babylon" esdevindria pel fet de no posar-se a ballar quan aquesta sona.


Chris Montez

El jove que encoratjava sortir a ballar

Ezekiel Christopher Montañez, més conegut pel seu nom artístic reduït, Chris Montez, és un cantant, guitarrista i compositor nord-americà d’arrels hispanes: els seus pares eren mexicans. D'estil rocker i, al mateix temps, baladista, Montez va néixer a Los Angeles, la ciutat més poblada de l’estat de Califòrnia.

A principis dels anys seixanta, mentre Montez actuava a nivell local amb el seu grup, Monogram Records, una modesta companyia independent establerta també a Los Angeles va posar els ulls en ell, oferint-li un contracte discogràfic, una aliança que arrencaria de manera immillorable l'any 1962 amb el single "Let’s dance" (anem a ballar), un clàssic del rock and roll d'inici dels seixanta.

Enregistrada als Gold Star Studios de Los Angeles, la formació professional que donava soport musical a Chis Montez en aquest disc estava composta per Ray Johnson a l’orgue, Jesse Sailes a la bateria (és qui compta: one-two, one-two-three a "Lets dance"), Ray Pohlman al baix i Joel Hill a la guitarra rítmica.

Amb "Let’s dance", una espècie de twist de ritme festiu i dominat per l'orgue, quedava patent la capacitat artística de Montez, que en aquell temps, tot just comptava amb 19 anys. "Let’s dance" aconseguiria el primer lloc del top ten nord-americà i la segona posició de les llistes del Regne Unit; "Let’s dance", a més, donaria la volta al món.

El mes de març de 1963, Chris Montez va iniciar una gira de tres setmanes pel Regne Unit, juntament amb el seu compatriota Tommy Roe, el seu tema "Sheila" ocupava la tercera posició de les llistes angleses, i amb un grup anglès no gaire conegut, The Beatles, banda que, en principi, estava prevista que fos la telonera de l’espectacle.

Chris MontezAra bé, dues setmanes abans de començar la gira, The Beatles es van posicionar al primer lloc de les llistes angleses amb "Please, please me", un fet que va forçar al promotor del "tour", un tal Arthur Howes, a ajustar l’ordre d’actuació dels artistes.

Sembla ser que els Beatles estaven captivats amb l'elegant jaqueta sense coll que lluïa Chris Montez d’alt l’escenari, per això, van demanar al seu sastre si podria dissenyar una jaqueta semblant. Quan el desembre de 1963, els Beatles van assolir el seu primer gran èxit als Estats Units, Chris Montez es va sorprendre al veure en la portada del single "I want to hold your hand" als quatre Beatles amb una jaqueta idèntica a la seva.


Van McCoy

Tots amb la parella a la pista, ¡a ballar!

Van Allen Clinton McCoy va ser un músic, productor, compositor i director d’orquestra nord-americà nascut i criat a Washington D.C., un artista reconegut per la seva composició "The Hustle", el seu èxit més notable, un enganxós tema instrumental de música "disco", publicat l'any 1975, que en aquell període, es va fer molt popular a totes les discoteques.

L'any 1967, McCoy va crear el segell discogràfic Vando i la companyia de producció musical VMP (Van McCoy Productions). A inicis dels anys setanta, es va associar amb el compositor i productor Charles Kipps amb qui va compondre i va produir diversos èxits per al quintet vocal The Stylistics, al mateix temps, va formar l’orquestra Soul City Symphony.

En la dècada dels setanta, irrompia amb força la música "disco", gènere musical on es barreja el rhythm and blues, el funk i el soul. Les discoteques de l’època generaven un nou ambient social, on la música tenia com a finalitat el ball. En general, en aquells locals, la gent ballava separada, no obstant això, en certs ambients llatins dels Estats Units, es va començar a ballar música "disco" en parella, creant un nou estil que van anomenar "Hustle", un terme que, entre altres accepcions, ve a significar "moguda".

L'any 1975, Van McCoy va publicar el disc instrumental "Disc Baby", es tractava del seu segon àlbum d’estudi, un treball llançat sota el nom Van McCoy & the Soul City Symphony. Inesperadament, el tema "The Hustle", una cançó de ritme hipnòtic, inclosa en la tercera pista del disc i que anava acompanyada d’uns compassats passos de ball, va arribar a la posició més alta de les llistes d’èxits nord-americanes.

Van McCoy
"The Hustle" va proporcionar a Van McCoy el premi Grammy a la millor interpretació pop instrumental de l’any 1975. A més, publicada en format single, el disc va vendre prop de deu milions de còpies a tot el món, convertint-se, segons l'acreditat diari The Washington Post, en l’èxit de música ballable (disco) més important de la dècada dels anys setanta.

Van McCoy mai va poder repetir l’èxit obtingut per "The Hustle", tot i que alguna de les seves composicions posteriors: "Party" (festa), "That's the joint" (això és la unió) i "Change with the times" (canvi amb el temps) van gaudir d’acceptable acollida comercial.


Ohio Express

La banda que mai va donar la cara

Quintet nord-americà creat l’any 1967 a Mansfield, un municipi ubicat a l’estat d’Ohio. Genuïns representants del gènere "bubblegum pop", l’estil musical despreocupat, alegre i enganxós que es va popularitzar entre els anys 1967 i 1972 amb l’objectiu d’atraure preadolescents i adolescents. La formació de Ohio Express estava composta, "oficialment", pel vocalista i guitarra solista Dale Powers, el guitarra rítmic Doug Grassel, el baixista Dean Kastran, el teclista Jim Pfahler i el bateria Tim Corwin.

Tot i que, es van comercialitzar com a banda, seria més precís dir que Ohio Express era una denominació comercial, una marca creada per Jerry Kasenetz i Jeffrey Katz, els productors que van fundar el segell Kasenetz-Katz (Super K Productions) el veritable símbol del gènere musical "Bubblegum". Les cançons més conegudes de Ohio Express van ser enregistrades per anònims músics d'estudi de Nova York, als quals s’hi afegia el cantant, productor i compositor de veu nasal, Joey Levine.

En resum, la formació que apareixia a les caràtules dels discos de Ohio Express i que interpretava els seus èxits en directe, era un grup que, anteriorment, portava el nom de Sir Timothy & The Royals, una banda que mai va contribuir amb cap nota en cap disc de Ohio Express.

El primer èxit de Ohio Express va arribar amb el seu tercer single, un disc que incloïa "Yummy, Yummy, Yummy", un tema d'estil pop lleuger amb una lletra divertida, senzilla i enganxosa i "Zig Zag", una composició més experimental i psicodèlica. Un treball publicat el mes de maig de 1968 que va constituir un dels èxits més populars del grup, un disc que exemplificaria l'estil bubblegum-pop de Ohio Express i que il.lustraria a la perfecció l’enfocament comercial dels seus productors.

Yummy Yummy Yummy
El mes de octubre de 1968, cinc mesos desprès de publicar "Yummy Yummy Yummy", Ohio Express s’apunta un nou èxit discogràfic amb "Chewy Chewy", un tema cosí-germà de "Yumy, Yumy" amb una lletra trivial, tonteta i ensucrada.

Una anècdota: es diu que la formació que sortia de gira amb el nom de Ohio Express no estava al corrent de la publicació de "Chewy Chewy", el nou senzill que havia tret Ohio Express. En una actuació en directe, quan els fans van demanar a la banda que toquessin "Chewy Chewy", els cinc músics no van poder complaure'ls, ja que era la primera vegada que sentien parlar d'aquesta cançó.


Ocean

La formació que feia jocs de mans i jocs de veus.

Quintet canadenc creat l’any 1970 a Londres, un municipi nord-americà situat al sud-oest de Ontàrio. La seva formació estava composta per Greg Brown (veu i teclats), Jeff Jones (baix i veu), Janice Morgan (guitarra i veu cantant), Dave Tamblyn (guitarra) i Chuck Slater (bateria).

El mes de gener de 1971, Ocean va publicar el seu primer single, un disc que encapçalava una alegre i enganxosa cançó gospel-pop de tendència espiritual i inspiració cristiana i interpretada amb un excel.lent joc de veus: "Put your hand in the hand", (posa la teva mà a la mà), un tema compost pel cantautor canadenc Gene MacLellan i editada pel segell discogràfic Kama Sutra Records.

Publicada l'any 1970 per Anne Murray, una altre artista canadenca que la va incloure en el seu tercer àlbum d’estudi, l’any 1972, "Put your hand in the hand", seria versionada, ni més ni menys, que pel mateix Elvis Presley.

"Put your hand in the hand", va aconseguir la segona posició de les llistes d’èxits dels Estats Units i el primer lloc de la llistes canadenques. A més, el disc va vendre més d'un milió de còpies als Estats Units i un altre milió al Canadà, motiu pel qual, Ocean va rebre un preuat disc d’or.

Put your hand in the hand
Poc temps desprès, el mes de juliol de 1971, Ocean va editar "(I've) We've got a dream/I got a dream" (tinc un somni), un tema que va tornar a gaudir de bona resposta comercial, sobretot, al Canadà. La cançó però, no va aconseguir superar la repercussió obtinguda per l’èxit anterior.

Artísticament, el grup va tenir una curta durada, Ocean es va dissoldre l’any 1975, havent publicat tant sols dos àlbums i diversos senzills.

Posa la teva mà a la mà
de l'home que va calmar l'aigua.
Posa la teva mà a la mà
de l'home que va calmar el mar...


The Stylistics

Un manual d'estilisme romàntic

Quintet vocal nord-americà de música soul i accentuada tendència romàntica. Un grup creat l’any 1968 a Filadèlfia, la ciutat més gran de l'estat de Pennsilvània. La seva formació estava composta per tres vocalistes de Filadèlfia: Arrion Love, James Dunn i Russel Thompkins Jr.; un novaiorquès de Harlem: James Smith i per Herbie Murrell, natural de Lane, un petit municipi situat a Carolina del Sud.

El primer àlbum de The Stylistics va sortir publicat l’any 1971 i portava el títol de la banda, "The Stylistics". El seu segon elapé, "Round two", va aparèixer un any després i incloïa, entre d’altres, l’esplèndida balada "I'm stone in love with you" (estic enamorat de tu) i la melòdica "Break up to make up" (trencar per fer les paus), dos temes que, comercialment, van gaudir de molt bona acollida.

Consagrats ja entre els millors grups vocals nord-americans de l'escena soul de la primera mitad dels anys setanta, el mes de maig de 1974, The Stylistics, va publicar en format single "You make me feel brand new" (em fas sentir com nou), una suau i tendra balada que es va convertir en una de les cançons lentes més apreciades de la dècada dels setanta. A nivell mundial, el senzill va vendre més d’un milió de copies.

L’estructura musical de "You make me feel brand new" ve marcada per una melodia suau i sensual, una lletra molt emotiva i un brillant joc de veus interpretat admirablement pels cinc components de The Styslistics.

You make me feel brand new
Unes veus, entre les quals destaquen, primer, l’aconseguit falset de Russell Thompkins i, desprès, l’excel.lent veu tenor de Airrion Love, uns recursos vocals que, amb l'ajuda de la resta de membres de The Styslistics, proporcionen a "You make me feel brand new" una formidable sensació de tendresa.

"You make me feel brand new" es va erigir en un dels himnes romàntics més destacats d'aquella època, una composició concebuda per poder-la gaudir, agafadets, qualsevol parella enamorada.

Amor meu,
mai trobaré les paraules
per dir-te com em sento, ...